Imma Torrecillas, presidenta de l'Agrupació Cultural del Bages: «Tothom diu que defensa la cultura catalana, però costa trobar qui contracti un esbart»

La malaltia de Crohn que li van diagnosticar als 16 anys la va deixar abatuda i aclaparada, però quan es va tornar a aixecar ho va fer amb tanta empenta que ha acabat sent presidenta de l’Agrupació Cultural del Bages, actriu aficionada i directora adjunta dels Pastorets dels Carlins. La força de voluntat amb què s’ha sobreposat a les seves limitacions es transparenta en la determinació amb què lidera, per exemple, la cavalcada de Reis de Manresa.

Avui, treballar per la cultura tradicional catalana és anar contracorrent?

Una mica. Tothom la defensa molt i diu que no s’han de perdre les tradicions però, a l’hora de la veritat, costa trobar qui contracti un esbart tradicional. Manresa i Gironella ens programen sempre l’Esbart Manresà a la seva festa major però, fora d’aquests ajuntaments, només trobem actuacions si anem amb un caixet molt baix, o gratis. Per aconseguir actuacions mínimament pagades has d’evolucionar cap al contemporani, encara que a dins hi hagi arrels tradicionals que els que hi entenen veuen clarament.

I l’Esbart Manresà va cap aquí.

Sí. La presència a Manresa de la Fira Mediterrània hi ajuda. Però hem de poder fer les dues coses. Igual que fem «Mil primaveres», fem el «Tradidansa», que és plenament tradicional i és el que vol una part dels dansaires. És el nostre ADN. És d’on venim. És un art, i s’ha de conservar de la mateixa manera que un Van Gogh no substitueix la Capella Sixtina.

Què ho fa més difícil? Que sigui cultura, que sigui tradicional o que sigui catalana?

Que sigui tradicional. Els joves avui tenen altres interessos. Hi ha tantes coses que poden fer o que els poden cridar l’atenció, que és difícil que es fixin en el que fa un esbart.

L’Agrupació va néixer quan tant els Beatles com Franco estaven al seu moment àlgid. Ara ha de tirar endavant en un món realment diferent.

Sí, l’entitat va néixer amb un nom en castellà en un moment en què tot el que era cultura catalana costava molt, però la generació posterior, entre els anys 70 i els 90, va viure un moment realment bo. L’Esbart tenia entre 80 i 90 actuacions l’any, i sortia fins i tot a l’estranger. Va ser un boom. Venir a ballar a l’Agrupació era un hobby amb gent de totes les edats, molt dedicada. Això va anar canviant, i la caiguda ha estat molt important. Ara tot és diferent.

La cantada d’havaneres de l’Agulla sobreviurà?

No està clar. El Grup Cultural s’ha fet gran, i si no trobem relleu ho vaig difícil, perquè ens falten mans per organitzar-la. Estem posats a trobar voluntaris, però costa.

A la Innocentada el relleu s’ha trobat.

Sí, hi va haver un moment d’incertesa, però ha aparegut un grup de persones que ho han entomat i s’ha fet el canvi que calia per posar-ho al dia. A les entitats, el relleu és clau: depenem que la gent que hi ha a dins tibi.

Que l’Agrupació sigui un contenidor de moltes coses és positiu o ho complica tot?

Fa que la gestió sigui més difícil, però suma. I des de fa uns anys totes les branques van molt unides, encara siguin molt autònomes. En algunes èpoques aquesta unitat no hi ha estat, però ara sí.

La cavalcada de Reis s’ha refundat aquest any després que es reformulés en fa dos. Per què tant canvi?

Perquè calia canviar i els directors artístics nomenats fa dos anys van plegar. Van fer un projecte a quatre anys per al qual calien més diners i més entesa entre ells, l’Ajuntament i l’Agrupació, una entesa que no va acabar de quadrar. Ja admeto que nosaltres feia gairebé trenta anys que ho fèiem a la nostra manera i adaptar-nos a una altra direcció ens va costar, tot i que feia temps que demanàvem ajuda professional. Al final, ningú no acabava d’estar a gust i van decidir deixar-ho estar. A més, el resultat no convèncer. A mi personalment no em desagradava, però a la majoria no li va fer el pes.

La manera d’explicar les novetats, amb astròlegs en comptes de Reis, no va ajudar.

Es van crear molts malentesos. Partíem una idea que em sembla correcta, que és que Manresa ara és molt diversa, i la cavalcada ha de ser de tothom, no només dels cristians. En realitat, és un gran espectacle de carrer, una gran obra de teatre. Però els nous directors van donar una explicació que creava confusió, es va anar fent una bola i els altres no vam saber resoldre-ho quan tocava. Això va donar peu a moltes crítiques i ho va convertir en un tema polític. Se’n va parlar als plens de l’Ajuntament d’una manera que semblava que a Manresa no hi hagués res més important! I no n’hi havia per a tant, perquè, en realitat, reis o astròlegs, eren Melcior, Gaspar i Baltasar, com sempre.

I amb tot això, la direcció plega i l’Ajuntament torna a doblar l’aportació.

Sí, vam buscar una altra direcció. L’Enric Llort va proposar el seu projecte, ens va agradar molt, i es va replantejar tot. Calia un canvi radical per convèncer tothom que es passava pàgina, i per fer-ho calia posar-hi diners. L’Ajuntament ho va entendre, es va fer i crec que el canvi s’ha aconseguit. Hi hem posat una bona base. Ara

s’ha d’acabar de brodar. I necessitem més gent.

Per què costa trobar participants?

Suposo que, durant els anys que la cavalcada ha anat de baixada, la gent s’ha anat desencantant. I a més, ara els joves no hi estan tan interessats com abans. Havíem tingut llista d’espera per participar-hi, i ara molts no van ni a veure-la. Estem donant voltes a alguna manera de posar-hi remei.

Organitzar aquest tipus de coses a mitges amb l’Ajuntament és complicat?

Molt! (riu). No perquè no hi hagi predisposició, ull, hi és. Pots demanar més diners i que et diguin que no, però el suport de tots els regidors i tècnics que he conegut ha estat total. El que passa és que la burocràcia ho fa tot molt difícil. Comprar una simple xapa de fusta és horrorós!

Fa uns anys s’hauria cregut que un dia es faria una cavalcada sense tirar caramels?

No (rotunda), però es creaven situacions molt perilloses que no podíem controlar de cap manera, i a d’altres llocs ja hi havia hagut accidents. Amb tot això, Protecció Civil va dir: s’ha de deixar de tirar caramels. Estava claríssim. S’havia de parar. Amb l’Enric Llort ens vam plantejar eliminar-los del tot, però l’Ajuntament va dir que això seria massa i, finalment vam optar per donar-los en mà. Ha anat bé, creiem que és la solució.

Per què puja als escenaris a fer veure que és altres persones?

Perquè estic boja! (riu). Amb els nervis que passo no ho hauria de fer, però quan et pica el mosquit del teatre ja és per sempre. Cada vegada en faig menys, perquè a mesura que et fas gran et proposen menys papers, però quan se’m presenta l’ocasió no puc dir que no.

Com ho va encaixar quan, als 16 anys, li van diagnosticar que té la malaltia de Crohn?

Em va caure el món a sobre. Em va trencar la vida totalment. Els estudis enlaire, es va acabar jugar a bàsquet, que era la meva passió... Vaig estar deu anys sense cap mena d’ambició, convençuda que no servia per a res i sense esperar res de la vida.

Com va recuperar la il·lusió?

Hi té molta responsabilitat el meu marit. Quan em va demanar que ens caséssim em vaig veure sent mare, portant una família, i aquí hi va haver un canvi. D’un dia per l’altre (fa picar els dits) vaig decidir que ja n’hi havia prou, que volia tornar a ser la dona alegre que era. Després, el tai-txi i reiki em van ajudar a tenir una filosofia de gaudir el moment que per a mi és molt important, perquè ara jo estic aquí estupenda parlant amb tu, però no sé com estaré aquesta tarda. És una malaltia capriciosa que has d’aprendre a gestionar.

Potser el que la fa ser tan activa és aquesta reacció contra la malaltia?

No és contra la malaltia. És contra la idea que no serveixo per a res. De la malaltia te n’has de fer amiga per gestionar-la.

Tenim una societat prou preparada per ajudar els qui la patiu?

Ara sí, però fa uns anys trobar un lavabo era impossible. La nostra situació no s’entenia. Pensa que fa 40 anys a Manresa només érem dos diagnosticats! L’Associació de Malalts de Crohn ha fet campanyes que han anat bé. Ara la gent és molt més sensible i comprensiva. Tot i que, de vegades, utilitzar el lavabo d’algun bar encara costa!