Terratrèmol amb penitència al Bàsquet Manresa

La derrota davant del Lleida que condemnava el Bàsquet Manresa a quedar-se un any més a la LEB va tenir un corol·lari molt pitjor que la decepció a la pista. Acabat el partit, emergia una realitat molt amarga: la tresoreria feia aigües i allò s’enfonsava.

El club havia passat la temporada amb l’aigua al coll confiant que l’ascens ho taparia tot, però el fracàs va deixar al descobert totes les misèries. El president, Enric Torres, que havia sostingut l’entitat amb les seves mans i la seva cartera, va dir prou: fins aquí hem arribat. La possibilitat d’una fallida irreversible era real. A l’entorn del club, molts aguantaven la respiració i molts altres amagaven el cap a sota el coixí tement que, d’un moment a l’altre, els trucarien a la porta demanant una ajuda per manresanisme que no pensaven donar.

Menys d’una setmana després de la derrota, Enric Torres anunciava que plegaria si no aconseguia suports suficients per reflotar el club sense haver de posar-hi més diners. Ho especificava: «he avalat personalment els 300.000 euros de la inscripció a la LEB, 240.000 del crèdit amb Caixa Manresa i l’Institut Català de Finances per dèficits que arrosseguem, i 120.000 euros per fer front a nòmines i despeses». A més, una empresa seva, Minorisa.net, va ser l’espònsor des de mitja temporada. Calia fer front de forma imminent a nous compromisos amb la LEB, Caixa Manresa i l’ICF per valor de 600.000 euros, i no hi havia un cèntim al calaix.

Torres demanava ajuda als accionistes, als aficionats, a l’Ajuntament, a Caixa Manresa i a la Diputació, a qui assenyalava com a culpable d’un greuge inadmissible, atès que les de Girona i Lleida havien ajudat directament els seus clubs, rivals directes del Manresa, i un d’ells, botxí no feia ni una setmana.

La primera resposta del govern municipal tripartit que liderava Jordi Valls, per mitjà del regidor d’Esports, Josep Empez, va ser que l’Ajuntament ja feia molt i no podia fer més: gestionava la inversió publicitària de FCC (concessionària municipal a qui es feia esquitxar 120.000 euros per temporada), aportava 60.000 euros directament, i va adquirir accions per més de 100.000 euros en la darrera ampliació de capital. I això, sense comptar el cost de mantenir el Nou Congost.

El consell d’administració de l’entitat, reunit el dia 19, avui fa exactament 25 anys, va acordar formular a les institucions un pla de sanejament basat en una reducció substancial de les despeses del club i del seu pressupost, i en un refinançament del deute, que aquella temporada havia crescut en 600.000 euros i que se situava en gairebé dos milions d’euros, una xifra suïcida per a un club com el Manresa.

El dia 26, Regió7 publicava un informe de 9 pàgines que incloïa una exhaustiva radiografia dels comptes. El deute es dividia en crèdits diferents amb avals diversos i terminis de venciment diferents, però tots eren en mans de Caixa Manresa i l’ICF. Era fruit, principalment, dels dèficits de les dues darreres temporades. Era revelador que, l’any que es va guanyar la lliga, s’havien perdut 45.000 euros.

Enric Torres va negociar amb els creditors un pla de congelació dels interessos i una ampliació a 10 anys del termini per tornar-los; alhora l’entitat faria una retallada sagnant de les despeses. El pressupost passaria d’1,8 a 1,2 milions. Encara seria dels més alts de la LEB, però no de forma destacada.

El pla va anar madurant i la receptivitat dels que hi havien d’ajudar -l’alcalde Jordi Valls, i els caps de Caixa Manresa, Valentí Roqueta i Adolf Todó- va donar oxigen per no llançar la tovallola. Torres va aguantar. Però concretar i signar no va ser fàcil. Molt entrat l’estiu, el club confegia un nou equip sense que res no fos segur del tot. I malgrat tot, aquell any sí. Aquella temporada el Manresa va tornar a l’ACB. Però aquesta és una altra història.

El CE MANRESA sí que va pujar- El 20 de maig, demà farà 25 anys, el Manresa de futbol feia enveja al seu veí del Congost i aconseguia l’ascens a Tercera Divisió amb una victòria contra el Badalona (3-1) davant mil aficionats al Nou Estadi. A més, es proclamava campió de Primera Catalana.