Un regidor enfadat i aules sense cap catalanoparlant

La rima em resultava gairebé irresistible. Gay Talese va publicar el 1966 a la revista Esquire un reportatge que es considera un dels cànons fundadors del Nou Periodisme. El va titular «Frank Sinatra està refredat». La temptació de titular aquest article que tenen a les mans «Pol Huguet està enfadat» era molt gran, però la distància temporal i la diferència de talla entre els protagonistes és excessiva. No hauria funcionat.

I tanmateix, aquest és el tema: es porta al ple municipal una proposta molt discutible però que no és tan marciana com per no ser ni escoltada, i resulta que el que més destaca en la rèplica del regidor afectat és que la idea l’indigna, el revolta, el posa dels nervis, és una ofensa a la seva família i als seus equips i, per tant, es posa a renyar tothom i a assenyalar fatxes i ignorants amb el dit acusador.

Propulsat per la indignació, Pol Huguet ens va dir al ple de dijous amb totes les lletres que a Manresa hi ha moltes aules «desgraciadament massa, on no hi ha ni un sol alumne catalanoparlant». Patam. Imaginar-s’ho és una cosa, però que ho afirmi el regidor d’Educació al ple n’és una altra. I potser és una dada prou important per haver-la exposat per transparència, i no per efervescència. Perquè llançar-ho així, a la brava, és donar una empenteta addicional als catalanoparlants que estan cometent l’enorme error de llançar-se en mans de l’ultradreta pseudoindepe perquè tenen la sensació que estan perdent el seu país.

La cosa va començar amb Sergi Perramon (exFront Nacional, ara Grup Nacionalista i soci de Junts) defensant una proposta de la Xarxa de Famílies pel Català que parteix que estem «en un moment d’emergència per al català» en el qual moltes famílies «ja no se’n surten d’aconseguir que els seus fills continuïn sent catalanoparlants» perquè a l’escola assumeixen el castellà com a única llengua de relació, i demana que s’agrupin infants catalanoparlants a les aules per tal que puguin socialitzar-se i fer amics en la seva llengua.

La proposta és més àmplia i complexa, però aquesta és la idea principal i el nucli pelut de la qüestió. Perramon va assegurar que el pla rebutja qualsevol mena de segregació i vol ser integradora, però va evitar entrar en els detalls més cantelluts, que n’hi ha.

Joan Vila, d’Impulsem, va manifestar-se a favor amb una sola frase. Mònica de Llorens, de Junts, va cedir la pista al seu nou soci i es va limitar a anunciar el vot positiu perquè «qualsevol discriminació positiva del català ha de ser una prioritat i fins i tot una urgència, i a més, aquesta incentiva l’ús del català per part dels infants no catalanoparlants d’origen».

Jordi Trapé, com ha fet d’altres vegades, va entrar en el debat amb Perramon d’una forma molt acadèmica i amb un to que cal celebrar entre dues forces tan distants ideològicament. Va acceptar el diagnòstic de partida i va afirmar que la situació del català és «sagnant», però va argumentar que la proposta segueix «una lògica errònia i un punt perillosa; és una lògica de gueto, i no és la solució». Suposa, va dir, renunciar a lluitar perquè el català sigui la llengua de prestigi que cohesiona socialment, i assumir que només és «una llengua que cal protegir en una reserva d’indis, en aquest cas idiomàtica». Cal tot el contrari: recursos i «sancions exemplars» per fer que la immersió funcioni. Podria tenir sentit a Escòcia o a Occitània, va dir, però no a Catalunya.

I llavors, Huguet: «De la ‘prioridad nacional’ a la prioritat nacional. Estic nerviós perquè estic molt emprenyat. La part bona és que us heu tret la careta i ara, com diuen a Toy Story, ja sabem que junts avancem cap a la dreta i més enllà. Intentaré frenar la ràbia que em genera perquè és un atac a la meva família i a tantes altres que hem lluitat de veritat pel català». I va explicar els esforços del seu avi, i de la seva mare, i d’ell mateix, i va detallar tot el que s’està fent des de la seva regidoria, i es va posar com a exemple de pare que ha portat el seu fill «a una classe d’I3 on era l’únic catalanoparlant i ara són tots catalanoparlants». La proposta, va dir, és «una bomba atòmica contra tot el que s’està fent a la regidoria d’Educació» , i «m’indigna perquè és un error gravíssim i un tret al peu, és destruir l’herència de l’escola catalana i és ser una reserva d’indis, el poblat de l’Astèrix».

Va concedir que «puc estar d’acord amb la preocupació, però no amb la diagnosi: només un 2,5% de catalanoparlants es passen al castellà, però un 10% de castellanoparlants adopten el català. El que passa és que el creixement de la població castellanoparlant és més gran, i estem més minoritzats, però la solució passa per barreja, barreja, barreja, treballar, treballar, treballar, compartir, compartir, compartir». Cal que hi hagi alguns catalanoparlants a classe, va dir, per tal que els nouvinguts el parlin.

En una intervenció posterior va rematar que el que passa és que «no enteneu com s’aprèn el català a les escoles». Això sí, va admetre que, encara que a l’Ajuntament fan una feina ingent i impressionant, la immersió s’ha relaxat, falta gent compromesa i el sistema de sempre no està funcionant.

Perramon, impassible, es va limitar a replicar que introduir idees noves costa, que el primer ocell que vola rep les fletxes, i fins i tot va agrair la passió en els raonaments exposats. Com si fos de tefló. Un regidor encès i un regidor ignífug. Un escalfat i un refredat. Com Talese i Sinatra.