On es volien construir les tres torres de defensa de Manresa que no es van arribar a edificar?

Durant la primera guerra Carlina la ciutat de Manresa es trobava a la zona fronterera entre l’estat liberal i els carlistes. La seva posició dins del territori de la Catalunya Central el configurava com un punt estratègic i per això es van edificar dos punts fortificats, el fortí de Santa Isabel al turó del Puigterrà i la Torre de Santa Caterina, al puig del mateix nom.

Però l’exèrcit liberal n’havia previst tres més. Les cròniques ho relataven així: «En la cima de dos colinas, a la derecha del Cardoner, frente la ciudad, se van a levantar dos fuertes con artilleria. En el uno, apellidado de Santa Catalina, trabajan ya unos 70 hombres, el otro se levantará junto a la carretera de Barcelona en un terreno llamado de Coll Manresa. Para acabar de rodear la población de líneas de defensa, faltan solo formar otros dos fuertes: uno en el aislado montecillo apellidado de Puigberenguer, paralelo al de Santa Isabel y, a la izquierda del Cardoner, otro en la antigua casa o castillo denominado de la Culla».

Aquests tres punts de defensa, a Coll Manresa, Puigberenguer i la Culla, no es van arribar a edificar.

Per complementar la primera fortificació de la ciutat al turó de Puigterrà es va construir un altre petit fortí que controlava el flanc sud de Manresa i que és el que popularment es coneix com la Torre de Santa Caterina. Les autoritats militars en van acordar la construcció el juliol de 1839, al final de la primera Guerra Carlina, i la van dotar d’una peça d’artilleria. La zona del Pont Vell, la Seu i Santa Caterina era un punt estratègic, ja que era l’entrada a la ciutat pel flanc sud.

La construcció d’aquest segon punt fortificat va ser molt ràpida perquè, a finals de setembre d’aquell any, la torre circular de Santa Caterina ja estava construïda, tal com relaten diferents acords municipals. D’una banda, Joan Taché i Ignasi Sebarroja, traginers de Santpedor, demanen «abono de jornales devengados en la obra del torreón de santa catalina» i, d’altra banda, Ignasi Sanllehi, Ramon Sanmarti, Miquel i Teresa Torras demanaven una indemnització a l’ajuntament de la ciutat «por los perjuicios ocasionados en el derribo de la casa del Pla de Santa Catalina motivados de la creación del torreón, contiguo al parque en que existía dicho edificio».

Sembla que la construcció defensiva militar es va fer amb les pedres reaprofitades del mas i capella enrunats. El Comú de la ciutat va al·legar que no tenia fons per pagar aquestes possibles indemnitzacions.

La construcció defensiva consisteix en una torre de planta circular d’un diàmetre exterior de 10 m i d’una alçada també d’uns 6,5 m, amb uns gruixuts murs pràcticament sense obertures de tres pisos d'alçada i sense coberta. Només hi ha algunes finestres i unes petites espitlleres. Tenia una sola porta de fusta reforçada amb planxa metàl·lica.

Estava envoltada d'un petit fossat defensiu d’uns 3 m d’amplada i 1,5 de fondària. Excavat a la gravera natural, sembla més aviat un fossat per instal·lar-hi soldats amb armes d’artilleria o fusellers. Davant l’accés, unes estructures descobertes al subsol i les dues obertures sobre la porta d’entrada indiquen que hi hauria hagut un portal llevadís, avui desaparegut.

A la torre s’hi va situar una colobrina que era un canó llarg i de petit calibre, dissenyat per llançar bales de ferro a gran distància utilitzant pólvora amb un petit destacament «en tan importante punto».

Les últimes excavacions han descobert l’estructura de suport d’un pont llevadís i un antic fossat de dos metres de fondària. Durant la tercera guerra carlina (1876) va patir una sèrie de reformes perquè servís com a habitatge (dipòsit, paviment que aprofitava el fossat per guardar bestiar, un abeurador i que va fer aquestes funcions fins a primers de segle XX).

El març del 2024 l’ajuntament va restaurar la torre i es va instal·lar un mirador, des del qual es gaudeixen d’unes impressionants vistes de la ciutat i el seu entorn.