"Potser que no critiquem tant la sanitat i que comenci a dimitir algú que no va fer el que tocava"

Es va dedicar a Urgències per l’adrenalina, però el seu principal assoliment professional és un mètode d’avaluació geriàtrica que consisteix a preguntar i escoltar els pacients d’una forma metòdica i gens trepidant. Expressiva, riallera i emotiva, Dolors Garcia Pérez valora especialment, per damunt de coses teòricament més importants, que els seus alumnes d’UManresa la nomenessin padrina de la seva promoció. A canvi de la seva passió per ajudar, demana tant als qui governen com als usuaris que tractin millor la sanitat.

Recorda el primer cop que va tenir la sensació que havia salvat una vida?

Sí, a Tortosa. Una família va portar una senyora gran que s’ofegava. Estava blava. Vaig sentir un soroll que em va fer pensar en un ennuegament. Vaig demanar si estava menjant, em van dir que sí, vaig agafar unes pinces i, sense haver-ho fet mai, vaig buscar i li vaig treure del coll un tros de fetge. Si no arribem a encertar que era això, la perdem. Aquell punt d’adrenalina em va acabar de convèncer que jo volia dedicar-me a les urgències.

Considerem que salvar una vida és el màxim que es pot fer en Medicina. És així?

Sí, però també hi ha altres coses importants i gratificants. De vegades és encara més gratificant fer una intervenció menys crítica, però més elaborada, que surt bé. O, fins i tot, encara que no puguis salvar la persona, pot ser molt important l’acompanyament a la família, per dur que sigui el moment. De fet, és curiós que he rebut més agraïments per haver fet un bon acompanyament d’una mort que per vides salvades.

Si genera més gratitud una actitud humana que un resultat mèdic, potser prioritzar tant el resultat és un error...

Totalment. La meva tesi fa aquesta reflexió. Pot ser que puguis fer una acció terapèutica i que el malalt et digui que no, que fins aquí. En el primer moment de l’acció d’urgències la prioritat és salvar la vida però, més enllà d’aquest moment, potser ja no ho és, i aquesta realitat l’hem de saber contemplar.

Precisament, vostè ha tingut molt èxit amb una iniciativa seva, el 3D/3D+, que, molt simplificat, és un qüestionari. En un moment en què tot és tecnologia, que saber preguntar al pacient sigui un avenç no ens diu moltes coses?

Sí, no podem oblidar que la base de la Medicina és que el metge mira, escolta i toca. En persona. I cal saber com és el pacient, qui l’ajuda, què pren, com té la memòria, què vol... Es pot anar preguntant mentre s’examina, no es perd temps.. El meu mètode permet saber coses que poden ser importants, sobretot en el cas de la gent gran, perquè als quaranta anys tots estem més o menys igual: ho volem tot i volem que ens ho facin tot. En canvi, als vuitanta hi ha situacions completament diferents les unes de les altres i hi ha coses que les vols i coses que no. Per exemple, tens clar que, si estàs bé, vols estar a casa, però si estàs malament potser no, perquè no vols donar feina a la família.

Segueix l’evolució dels pacients a qui ha atès a Urgències?

Sí, i tant. Ells moltes vegades no ens recorden, però nosaltres a ells sí. Recordo un malalt que tenia un dolor toràcic molt estrany. El cardiòleg va dir que el veia bé. Minuts després va fer una aturada. El vàrem salvar lluitant el que no està escrit i, després de 40 dies hospitalitzat, va escriure donant les gràcies a Cardiologia (riu), perquè és amb qui havia estat tot aquest temps. Això demostra que, en realitat, som un servei molt desconegut. Els pacients estan amb nosaltres poca estona i, de vegades, l’únic que noten és que s’han d’esperar molt per ser atesos.

Si Urgències és el rock’n’roll de la Medicina, l’helicòpter és el heavy metal?

Sí, és una cosa així (riu). Potser al lloc de l’emergència hi ha gent que fa estona que està treballant, però quan arribes tu és com si aparegués el protagonista, perquè ets qui s’emporta el més greu.

En emergències grans es deu aterrar en situacions caòtiques.

Per això, en contra de la imatge que tenim, som gent molt organitzada. Actuem d’una forma molt sistemàtica. I el procediment comença per agafar aire. Sobretot en accidents amb moltes víctimes s’ha d’actuar establint prioritats i fent cas a qui mana, perquè sempre hi ha algú que és el responsable.

La personalitat és més important que en una altra especialitat?

Pot ser. A les pel·lícules caracteritzen el cirurgià com algú fred i metòdic; el de medicina interna és el que rumia un diagnòstic, i el d’urgències és el que viu amb la incertesa i manté la calma enmig del soroll. Un neuròleg, per exemple, no es mulla fins que no té la darrera dada; nosaltres, amb molt poc ja diem què està passant, perquè no podem esperar.

Com és un pacient accidentat molt greu?

És una persona en estat de terror. Per tant, el primer que s’ha de fer és tranquil·litzar. Encara que l’accidentat estigui gravíssim, el primer que has de fer és presentar-te i dir amb calma que ets el metge. Sóc la doctora Garcia i estic aquí per a tu. De vegades, només amb això, la seva actitud ja canvia. Hi ha qui s’esvera molt, però això per a nosaltres és bo, perquè vol dir que no està tan malament com el que no piula.

En aquesta situació, equivocar-se deu ser fàcil. T’hi acostumes?

Hi ha errors i no t’hi acostumes mai. Si t’equivoques, durant mesos ho recordes cada vegada que et trobes en un cas similar. Quan el pacient porta cinc dies a planta i li han fet quatre TAC és fàcil dir: mira, era un tumor i no una pneumònia com pensaven a Urgències. Però Urgències ha fet bé la seva feina si l’ha ingressat en comptes d’enviar-lo a casa.

Fa vint anys, a la sanitat pública només se l’elogiava. Ara ja no. Què ha passat?

Hi ha diverses raons. Jo també sóc ciutadana, i sovint no em sento ben tractada pels governs, i em trobo que tinc autoritats sanitàries que cada vegada demanen més i donen menys. Hi ha molt per millorar. Però no és només això: hi ha la immediatesa amb què tothom ho vol tot, que no pot ser. Actualment, li dius a una persona que no la visitaràs al matí, sinó a la tarda, i la resposta és «mira com està la sanitat, quin col·lapse!». Col·lapse? Fem trasplantaments que ningú no es podria pagar, fem cateterismes que en mitja hora et resolen un problema de cor, quimio, radioteràpia... No funciona?

Doncs si funciona, què passa?

Són les expectatives. Les percepcions han empitjorat. I després de la covid, encara més. No vull dir que tot sigui perfecte, però tampoc no ho era fa vint anys. Un bon indicador és que cada vegada tenim més agressions als professionals. Verbals tantes com vulguis, i algunes de físiques. Això no és culpa nostra, això és un estat de la societat. Que els caps de setmana se’ns faci cua d’infants no és un problema de la sanitat, sinó que els pares, de dilluns a divendres, van com van i no tenen temps per a res.

També hi ha dos milions de persones més i no hi ha metges.

Aquí hi ha una part de veritat. Si el meu fill vol fer Medicina ha de treure una nota altíssima per entrar-hi, i llavors portem metges de fora. Això és per un problema de governança i d’imprevisió. Potser que no critiquem tant la sanitat i que comenci a dimitir algú que no va fer el que tocava en el seu moment.

Em posa en safata una pregunta que faig sempre als metges: aconseguirem que, com a mínim, ens entenguin en català?

A Sant Joan de Déu és obligatori, però quan hi ha un metge que no és d’aquí canviem de llengua immediatament, tant els companys com els pacients. No pot ser (dona copets enèrgics a sobre la taula). Si no hi ha dificultat per entendre’s no s’ha de canviar. Això és culpa nostra. Tenim gent acabada d’arribar que ja s’adreça als pacients en català, i altres que hi porten molts anys que no hi ha manera. Què hem de fer? Althaia dona totes les facilitats i a Urgències fem tot el que podem.

Ara ja no es diu «demanaré la baixa», sinó «m’agafaré la baixa». Es dona per descomptat. Quin paper hi fan els metges?

Suposo que això és de país mediterrani, tot es negocia. Però no és només la baixa. Tot és «m’has de fer», i amb un nivell d’agressivitat molt alt, sobretot cap a les dones. Hauríem d’aprendre a cuidar la sanitat que tenim i els recursos que hi destinem.

Fa anys que es predica que els usuaris no haurien d’anar a Urgències si no cal, però sembla que no canvia res. Per què?

No és fàcil. Persones que podrien utilitzar altres recursos diuen «d’avui no passa» i van a urgències ben conscients que no ho necessiten. I llavors diuen que no els has atès bé si no els has fet un TAC. Res és suficient. Ens passa en sanitat, i en tot.

La gent ja no és com abans. Els metges tampoc.

No, els metges joves ja no volen fer com els més grans o com els d’entremig com jo (riu), que vivim per a la feina. Però això no és dolent. Per a ells la feina no és la seva vida, sinó una part. Per això no volen fer guàrdies de 24 hores, i hi estic totalment d’acord. És un gran canvi, i ens hi haurem d’adaptar.

A què aspira, a l’hospital i en la vida?

En la vida només aspiro a ser feliç. Per a l’hospital voldria pujar un graó més per donar més cobertura a Manresa, a Berga... i a Moià! I professionalment només aspiro a ser metge. Tinc alguna ambició més, però la principal de totes és ser metge, i ja la tinc satisfeta.

BIOGRAFIA

Medicina amb caràcter

Dolors Garcia Pérez va néixer a Cardona el 7 de febrer de 1972, filla de Pere i Anna, arribats a Cardona de joves des de Serón i Ciudad Real i treballadors del tèxtil. Quan ella tenia un any es van traslladar a Moià. Té un germà, parella i dos fills, el Genís i la Paula. Va estudiar a l’Escola Pia i a l’Institut de Moià i Medicina a la UAB i a l’Hospital del Mar. Es va especialitzar en Medicina Familiar i Comunitària i en Medicina d’Urgències i Emergències. Mentre preparava el MIR va treballar en una mútua. L’any 2000 la família es va traslladar a Tarragona i ella va fer la residència a l’hospital de Tortosa, on va treballar a Urgències per primer cop.

El juny del 2002 va tornar a Moià. Va enviar el currículum alhora a l’hospital de Vic i a Sant Joan de Déu i va triar Manresa perquè la va convèncer el cap de servei d’Urgències i perquè hi havia helicòpter. Es va incorporar a Althaia per treballar per terra i per aire el juliol del 2002. Ho va combinar amb una plaça al CAP de Sant Joan fins al 2008.

El 2009 va ser nomenada Cap Clínic d’Urgències i, el 2023, Cap de Servei. És professora de la Facultat de Medicina d’UManresa.

El seu sistema d’avaluació geriàtrica 3D/3D+ ha rebut diversos premis i ha estat publicat al Journal of Medical Medicine. Ha desenvolupat un mètode per a detecció de sèpsies i és coordinadora del Grup de treball d’atenció urgent per a pacients d’edat avançada de la Societat Catalana de Medicina d’Urgències i Emergències. Guardonada amb el Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona el 2024.

Li agrada fer molt esport, gaudir del mar i, sobretot, ballar.

Subscriu-te per seguir llegint