Comença l’èxode al barri de l’Estació

El llarguíssim i dolorós procés de buidatge del barri de l’Estació de Sallent ha passat per moltes etapes i per molts punts d’inflexió. Un d’ells es va produir ara fa 25 anys justos, quan una primera família desallotjada va acceptar anar-se’n perquè no suportava més viure amb les esquerdes provocades per l’enfonsament del sòl. La solució per al barri encara estava pendent i l’Associació de Veïns aconsellava resistir, però la família de Leonor Martínez va dir que ja en tenia prou.

El cas del barri de l’Estació venia de molt lluny. Informes realitzats per la UPC de Manresa el 1986 ja deien que el sòl de la zona era inestable, però ningú no en va fer cas. El 1995 es va començar a comprovar que les esquerdes als habitatges d’aquell sector de Sallent no sovintejaven tant per pura coincidència, i l’Ajuntament en va iniciar un seguiment que es va interrompre l’any següent al·legant falta de recursos.

Un dels punts d’inflexió es va produir el 24 de maig de 1997, quan Regió7 va obrir portada titulant que les cases d’un sector de Sallent s’estaven enfonsant. L’alcalde, el convergent Jordi Moltó, va optar per negar-ho públicament, però les dades a sobre la taula eren inapel·lables. Els veïns van començar a organitzar-se per reclamar ajuda i solucions

Més de dos anys després, la Generalitat va prohibir que es continués construint al barri. No s’havia fet. En aquells moments ja era indiscutible que la presència d’una vella mina al subsòl provocava que la superfície s’enfonsés a un ritme de dos centímetres cada any.Les cases construïdes al damunt estaven sentenciades i eren un perill.

L’Associació de Veïns i l’Ajuntament es van posar d’acord a buscar una solució conjunta per a tots els afectats. El govern municipal va començar a buscar ajudes i va apuntar a Madrid, en considerar que l’Estat en tenia la principal responsabilitat: els habitatges havien estat construïts abans de la restauració de la Generalitat, de manera que, tant els permisos per foradar la mina, com els que van permetre construir els habitatges, els van concedir els ministeris corresponents de Madrid. Per tant, n’havia d’assumir la responsabilitat.

Amb tot encara empantanat, van començar a arribar les primeres ordres de desallotjament de pisos que eren perillosos. Molts veïns, tement que, si se n’anaven, ho perdrien tot, es negaven a traslladar-se sense haver pactat abans les compensacions. Altres van optar per la via contrària. La primera va ser Leonor Martínez.

Tot i que l’Associació de Veïns recomanava que no se n’anessin fins que no se’ls oferís una compensació justa, aquesta família barcelonina que havia arribat a l’Estació cinc anys abans va acceptar el trasllat provisional que Adigsa els oferia a uns pisos del carrer Mossèn Potellas. Va agafar «la primera oportunitat, perquè jo ja no podia més. El primer any vaig estar malalta de por.»

Sobre els veïns que es resistien a marxar deia que «potser ells estan acostumats a les esquerdes, però jo no puc viure així». La família va confiar en la paraula del govern municipal, que els va prometre una valoració justa del seu habitatge, i va iniciar l’èxode de desallotjats. Van ser els primers de molts.

AVUI, NI RASTRE.

El buidatge del barri de l’Estació ha estat molt lent, però s’ha acabat completant sense que ningú prengués mal. Als carrers on abans hi havia habitatges i ara només hi ha gespa i tanques protectores.