Catalunya podria sortir del laberint metropolità en tren cap a Manresa

Fins que no s’inventi la construcció d’habitatges sobre l’aigua a Barcelona continuarà enfilant-se més a munt de l’Everest el preu del totxo i es mantindrà el calvari dels milers de viatges en condicions ferroviàriament lamentables amb Rodalies o eterns amb els Catalans. Catalunya es mou a ritme del tango que es balla sobre la rajola metropolitana en comptes de fer servir la resta del país amb una mica més de mires. Una forma de sortir del laberint podria ser en tren cap a Manresa, per exemple, i cap a altres ciutats mitjanes que haurien de tenir a dir molt més que fins ara.

Aquest va ser un dels múltiples plantejaments que s'han posat sobre la taula amb una nova edició de les jornades de la Fundació Montepio Parlem de la nova mobilitat, que han congregat a la seva sala d’actes de Manresa un públic especialitzat i implicat per escoltar l’economista Miquel Puig; l’economista i urbanista Miquel Morell; l’arquitecte Manel Larosa; i l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, en un acte moderat per l’arquitecte i membre de la Fundació Montepio, Jordi Ludevid.

Miquel Puig va obrir el foc dient que «a Barcelona no hi cap ningú més» i va afegir que «cal aturar el creixement demogràfic» i «construir un altre model de metròpoli» en la qual juguin un paper el ferrocarril regional que serveixi com a corredor eficient no només de transport i activitat econòmica sinó per resoldre el problema de l’habitatge.

Manel Larosa va recordar que a Catalunya hi ha 180 municipis amb estació ferroviària «que podrien estar organitzades de forma més eficient». Va lamentar que els diners es vulguin posar a la línia ferroviària orbital, «amb una demanda ridícula», en comptes de resoldre l’eix nord-sud cap al centre del país. I Miquel Morell va alertar que es va molt tard per fer front a la crisi de l’habitatge quan s’ha perdut la capacitat de producció d’habitatge protegit: en caldrien 21.000 cada any i s’estan generant 1.200. Un habitatge que cal lligar-lo al tren per «redreçar la concentració poblacional» en un model de país en el qual les ciutats mitjanes tinguin el paper que els pertoca i que no és el de fer de mariachis de Barcelona.

"La distància es mesura en temps"

L’alcalde Marc Aloy no es va mossegar la llengua, va criticar la monumental manca d’inversió de l’Estat, l’error de l’aposta per l’alta velocitat i va culpar la Generalitat de no fer habitatge protegit i d’anar somniant trens transversals i orbitals quan Manresa tarda el mateix temps en anar en tren a la capital que fa 160 anys. Va afegir que ja sap que li diran que ara para a molts més llocs i hi ha millor servei, però va avançar la seva resposta que va inherentment lligada a una societat en la qual "la distància no es mesura en quilòmetres sinó en temps". Va advertir que «si tot passa a Barcelona no ens en sortirem».