Francesc Rota, científic: «La física quàntica és a tot arreu, i és bo saber-ne una mica»

Francesc Rota (Barcelona, 1975) es va titular en Física, va estudiar Matemàtiques, es va doctorar, va fer recerca a la UAB i, en un moment donat, va fer un tall en la seva vida per anar a Mèxic a participar en projectes educatius amb els pobles indígenes. Va tornar a Catalunya, el 2007 es va implicar en el projecte comunitari de Can Cases, entre Santa Maria d'Oló i Artés, on viu, i el 2019 va començar a donar classes de nou, ara a la UPC de Manresa.

Poc s’imaginava que una proposta d’UManresa per fer cursos de divulgació de la física quàntica a la Usènior el convertiria en un professor cobejadíssim. Va començar amb un sobre quàntica, n’hi va afegir un sobre cosmologia, després un sobre Einstein, i sempre esgota la trentena de places disponibles. El curs que ve els farà tots, també, a la Usènior de la UVic.

Com explica tan èxit en matèries tan espesses?

Hi ha temes com els forats negres o la matèria fosca que se’n sent parlar però no se sap què són, i això desperta la curiositat. I suposo que agrada que intenti explicar una mica de tot, adaptat a la gran diversitat de nivells que hi ha entre els alumnes. Dedico temps a una part històrica molt divulgativa, sobre els descobriments i els científics que els han fet, i també elevo una mica més el nivell per als que tenen algun coneixement.

Quin és el truc per fer-ho una mica sexi i que s’entengui?

Jo crec que és que t’agradi. Si t’apassiona ho expliques d’una manera que arriba. La gent capta l’emoció i s’hi enganxa. I fer-ho amb un alumnat com el de la Usènior, que ve per afany de saber i no per aconseguir un títol, és un plaer.

Però per emoció que s’hi posi, si entendre que hi ha quatre dimensions ja ens costa, ara que la teoria de cordes ens diu que n’hi ha deu, imagina’t.

Has d’anar molt a l’essència del que vols transmetre. Si t’explico la teoria de cordes amb la formulació matemàtica, al minut 1 ja hauràs desconnectat, però si et dic per a què serveix et pot atrapar. Aquesta teoria neix d’una necessitat matemàtica; sense ella, hi ha equacions que no encaixen. Per tant, no t’ho has de voler imaginar. És impossible.

Quins són els conceptes que costen més?

L’essència de la mecànica quàntica costa fins i tot als que ens hi dediquem, perquè és totalment antiintuïtiva. Que les coses no estiguin en un lloc concret, sinó a tot arreu i enlloc alhora, costa. D’altres conceptes, com els forats negres, o l’antimatèria, semblen molt complicats però són més fàcils.

El gat viu i mort alhora és dur de pelar.

Sí, abans de mesurar, un sistema quàntic està en tots els estats possibles; no és que tu no sàpigues en quin, està en tots. Com el gat de Schrödinger viu i mort alhora dins de la capsa. Per cert: Schrödinger ho va plantejar així per expressar la seva incredulitat, igual que Einstein va dir que «Déu no juga als daus» per qüestionar la quàntica. Hi ha casos de físics que quan veien desaparèixer tot el que sempre havien cregut es van suïcidar.

Què és el que li pregunten més?

Crida molt l’atenció la magnitud de les coses. Quan la fas comprensible queden parats. Per exemple, dic que, si el nucli d’un àtom fos de la mida d’una poma, l’àtom seria gran com tot Manresa. No és com l’àtom que ens ensenyaven a l’escola. Per tant, el 99% de l’espai que ocupem està buit. Això genera moltes preguntes.

Alguna cosa que trenca esquemes?

Quan els dius que la força de la gravetat no existeix fan ‘uau’, què vol dir això? I llavors expliques que la gravetat és una deformació de l’espai-temps, i com s’ha arribat a aquesta conclusió. És una de les idees que jo crec que haurien de ser conegudes de forma general. Quan m’ho van explicar a quart curs de la carrera de Física jo em vaig enfadar: com és que no ho he sabut abans?

Hi ha gaire malentesos com aquest?

Un de clar: el ‘big bang’. La gent pensa en una explosió, i no és així. El nom li posa un físic que no s’ho creia per ridiculitzar-lo. En realitat l’univers es crea amb un estat de densitat i energia molt elevats i es va refredant. Aquesta és una altra de les coses que més costen d’entendre: l’univers neix infinit, amb una densitat infinita, i es va escampant, encara que sigui infinit.

Molta ciència del segle XIX s’ha demostrat completament errònia. Podria ser que tot això sigui tan increïble perquè, realment, no és correcte?

Sí, és clar. I això és el més maco de la ciència: moltes idees totalment establertes es desmunten. A Ptolomeu li encaixava tot fins que va arribar Copèrnic. Per tant, pot tornar a passar. Però l’interessant és que, els grecs, amb el model de Ptolomeu, preveien el moviment dels planetes, i nosaltres, amb les lleis de Newton, enviem coets a la Lluna, perquè funcionen encara que, conceptualment, siguin errònies. Per això hi ha gent intentant estendre la relativitat general; perquè se sap que, en certes condicions, no és vàlida, i n’hi ha d’haver una de més àmplia que l’inclogui. És com allò de les nines russes. I el maco és explicar-ho com una cosa en construcció.

Com ens canvia la física quàntica?

L’ordinador quàntic ja és real; la cèl·lula fotoelèctrica que obre les portes és física quàntica, i també és a tots els telèfons mòbils. La tenim a tot arreu. Per això val molt la pena saber-ne una mica, unes nocions generals. La barrera de ‘ui, això deixem-ho estar, que és massa complicat’, l’hem de trencar. I els primers que ens hauríem d’esforçar a trencar-la i explicar-nos som els científics.

Subscriu-te per seguir llegint