Meritxell Calduch, atleta manresana: «Em van dir que havia de deixar de córrer del tot, però ho necessito per salut mental»

Va néixer atleta i ha viscut com a atleta, però la loteria genètica no li va donar el cos que necessitava per treure el màxim rendiment del seu talent esportiu. I tot i així, Meritxell Calduch ha estat una de les corredores més importants que ha donat Manresa.

Vostè anava per nedadora. Què va passar?

Feia natació perquè a casa meva n’ha fet tothom, però a l’Oms i de Prat ens portaven a fer curses d’atletisme, i als 14 anys vaig quedar campiona de Catalunya escolar de 2.000 metres i subcampiona de cros. Com que jo ja estava fins als nassos de veure la línia blanca del fons de la piscina vaig dir prou: deixo la natació i faig atletisme. Al Club Atlètic Manresa ja m’havien vist, i me n’hi vaig anar. A més, és menys sacrificat.

Sí?

I tant. A la piscina eren dues hores d’entrenament al matí i dues a la tarda cada dia. Al Club Atlètic, dilluns, dimecres i divendres una hora. El primer cop que vaig entrenar atletisme vaig dir: una hora i ja està? A la piscina, això hauria estat un escalfament. És com la bicicleta. Per una hora, ni t’hi posis.

Notava que tenia aptituds naturals?

Sí, i he d’admetre que m’anava molt bé venir de la natació, perquè hi havia adquirit molt fons. Al segon any ja vaig anar als campionats d’Espanya.

Va decidir que podia i volia ser bona?

No va ser molt conscient. Sempre he pensat que he estat una corredora popular competint contra professionals, perquè jo mai m’he dedicat exclusivament a l’atletisme. Vaig començar a lesionar-me als 16 anys amb fractures per estrès dels ossos que no es curen en un dia, i això em tallava completament. No he tingut continuïtat.

El seu cos no ha estat un bon aliat.

No. Als 24 anys se’m va retirar la regla i em van diagnosticar una osteoporosi prematura. La vaig poder controlar, però sempre més em va donar problemes, i van acabar arribant lesions greus als genolls. Això va fer que mai m’ho agafés com una activitat a la qual em podria dedicar de debò. Perquè, en atletisme, si no corres no cobres. Si et lesiones t’has d’espavilar a fer alguna altra cosa.

Descobrir que tenia una limitació física devia ser una decepció important.

Amb el problema afegit que jo vaig ser mundialista absoluta el 2000, sent encara una promesa. Em va arribar massa aviat. Era molt jove i ja s’esperava molt de mi. El grau d’autoexigència era molt gran, i això no va ajudar a tractar bé el cos. Amb 23 anys em vaig fracturar el calcani, que és un dels ossos més densos. Aquí ja vaig dir: uf, malament. A més, en aquella època no tenies res del que tenen ara: ni metges, ni preparadors, ni psicòlegs, ni nutricionistes, ni res. Corries, i prou.

No li va passar pel cap deixar-ho córrer?

No, per a mi córrer ho era tot. Forma part de la meva vida, ho necessito. Com una droga. A la piscina no hi he tornat a la vida, ben just per lesions o per ensenyar a nedar el meu fill; en canvi, a l’atletisme hi he tornat sempre. Em van operar el primer genoll el 2012, el segon genoll el 2015, i no vaig deixar la competició fins que va ser impossible continuar.

Va acceptar l’inevitable.

Fent un procés de dol. No ho he deixat quan he volgut, m’ho han fet deixar les lesions. I això és dur. Vaig estar un parell d’anys que no volia ni veure les curses. La meva parella competia i em costava anar-hi. Però el meu fill fa atletisme... I portant-lo a ell m’hi he retrobat. He fet les paus.

Què fa ara?

Em van dir que ho havia de deixar pràcticament del tot, però ho necessito per salut mental. Com que ja conec el meu cos i sé quan he de parar, surto dos o tres dies a la setmana sempre que els genolls em deixen i corro màxim deu quilòmetres. Vaig sense rellotge i sense música, a gaudir del que faig. M’ajuda l’empresa de Casserres AS&NL, que em subministra els productes de col·lagen per als tendons i les articulacions. També faig gimnàs i bici, però és per salut, no per plaer.

Per què creu que li agrada tant? No hi ha patiment, també?

M’agrada la llibertat que dona, i és un patiment que has triat tu. Es pot considerar que gaudir del patiment és de sonat, però és que cal un esforç per a tot. Ho dic als meus alumnes si es queixen que es cansen. Home, és clar que cansa! Jo una vegada vaig fer els darrers vuit quilòmetres d’una cursa amb un peu descalç! No vegis com vaig quedar...

El cap deu ser molt important quan es pateix. Hi ha algun truc?

Has de ser una persona dura i t’has de muntar pel·lícules per enganyar-lo. De vegades pots anar repetint una cançó, encara que sigui horrible, o concentrar-te en el temps que fas volta per volta. Coses així.

El campionat d’Espanya del 2009 va ser el seu moment àlgid?

Sí. Recordo que estàvem dinant abans de la cursa, que era al vespre, i li vaig dir a la meva parella: «faré podi. I no et dic quina medalla». No sé per què, però vaig creure molt en mi. Vaig ser com la tapada. Em vaig posar tercera de seguida i vaig acabar guanyant a dues que han estat olímpiques. El Mundial, amb 22 anys, també va ser un gran moment.

Troba a faltar els podis?

Jo no, perquè mira, la darrera cursa que vaig fer, ja sota mínims, va ser pels presos polítics, a Vic, i vaig guanyar! O sigui que el que trobo a faltar només és córrer.

Va ser mare just al mig de la seva carrera.

Sí, vaig empalmar ser campiona d’Espanya amb quedar-me embarassada. Era una decisió presa d’abans: vagi com vagi al campionat, ho provem. I vam tenir la sort d’aconseguir-ho en quinze dies. Molta sort, perquè he tingut una menopausa prematura. És el resultat de l’esforç de l’entrenament, de l’osteoporosi, i de tot plegat.

La maternitat en l’esport continua sent un tema una mica arraconat.

Jo era al Barça, i encara que fos el Barça, em va suposar estar un any sense cobrar res. Per sort, vaig tenir un embaràs molt fàcil, i el dia 5 de maig va néixer el Biel i el 5 de juny ja estava competint. Sempre m’he recuperat molt ràpidament, però potser d’aquests esforços el meu cos n’ha pagat un preu. Ara, afortunadament, les atletes reben un tracte molt millor.

Ni al Barça no tenien bones condicions?

Evidentment, poder fitxar pel Barça va ser una alegria. Cobrava per ser atleta. En vivia. Però, en realitat, en malvivia. El que em permetia defensar-me era que, per ser al Barça, tenia un fix de sortida per anar a curses i campionats, i en guanyava. D’això és del que en treia un sou. Però et lesiones, i s’ha acabat.

Comparar les condicions de l’elit de l’atletisme amb les de la tercera divisió de futbol li deu semblar ofensiu.

Home, sí, perquè jo havia tingut un nòvio que jugava a la lliga EBA i cobrava un sou semblant al que hauria tingut en una feina normal. Un futbolista de misèria cobrava mil euros, i a mi ja m’hauria agradat guanyar-los! O sigui que ets atleta ben bé perquè t’agrada. I per viure, has de tenir una feina fora de l’atletisme.

En algun moment ha pensat que hauria pogut fer una altra cosa?

No, perquè l’atletisme ha estat la meva vida. He patit molt, però no me’n penedeixo. El que sí que faria si pogués tirar enrere seria canviar algunes coses. Jo he tingut un únic entrenador, el Joan Lleonart, i quan em vaig retirar no em va ni tornar a trucar mai. Ara ho faria diferent.

En una societat en què l’esport ho és tot, l’educació física continua sent l’assignatura més ‘maria’?

Sí, és sorprenent. És una batalla. Primers auxilis? Que els facin a educació física. Educació viària? També. I tens la família que et diu que el nen no pot fer atletisme perquè està refredat, o que ha de tenir un excel·lent perquè juga a bàsquet. I no. L’educació física és aptitud, actituds, valors i un ensenyament per a la vida. I per a mi és un orgull veure que una escola com la Salle, on tot era futbol i bàsquet, ha donat una colla de bons atletes.

També va promoure l’atletisme des de l’Ajuntament.

Sí, i va anar molt bé. Aquella feina va ser útil a moltes escoles. El que passa és que va acabar malament. D’un dia per l’altre ens van dir als que ens hi dedicàvem que ens n’anàvem tots el carrer. Jo en aquell moment tenia reducció per maternitat i només feia nou hores. Els venia del meu sou? Es veu que sí.

Ha pogut ser regidora d’ERC dues vegades i totes dues hi va renunciar. Per què?

Hauria pogut substituir regidors del govern que plegaven, però estava molt decebuda amb l’Ajuntament, i jo em veia com una tècnica, no com una política. A Manresa el que caldria fer és reconèixer els esportistes boníssims que hem tingut. Amb les instal·lacions que hi ha, sembla mentida. El bàsquet està molt bé, però ha fet molt mal, s’ho endú tot.

Va ser dels atletes que van obrir la manifestació de l’11-S de 2005. Com ho recorda?

Poder ser en aquell lloc tan destacat, enmig de la gentada, va ser com ser Rei a la cavalcada de Reis. Va ser brutal. El que passa és que, durant el procés, se’ns va vendre una cosa que només era il·lusió. O no es va gestionar bé, o els responsables ja sabien que no sortiria. El que vam arribar a fer l’1-O va ser molt fort, i s’ha quedat en res. És molt decebedor.

Subscriu-te per seguir llegint