El carter de Manresa a qui han donat l'alta tot i repartir amb moto i anar amb crossa: «Estic vulnerable i ara, per postres, em tiren pel barranc»

Marc Antoni González Aguilar (el Pont de Vilomara i Rocafort, 1974) va sortir la setmana passada a Antena 3 i TVE-1 per explicar el seu cas, després que el recollís Regió7. El Marc, que viu a Manresa i té dos fills amb la seva companya, va rebre el passat 25 de maig una notificació de l’Institut Català d'Avaluacions Mèdiques (ICAM) que l’obligava a anar a treballar l’endemà, tot i estar pendent d’una operació al turmell que el van informar al cap de quatre dies que serà el 12 de juny vinent. La notificació de l'ICAM també diu que no pot tornar a demanar la baixa fins al cap de 180 dies. El Marc és carter a l'oficina de Correus de Manresa i reparteix les cartes amb moto. Com que va amb crossa i no pot fer la seva feina, fins que no l'operin, ha agafat dies personals i de vacances pendents. Continua estant d'alta.

-Què et va atraure de la feina de repartidor de Correus?

-Havia estat molt temps en temes d’ONG a fora. Del 96 al 2000 a Sarajevo, a Nicaragua amb l’huracà Mitch, el 98; a Brasil, a Guatemala, a Colòmbia.

-Amb quina ONG?

-La bàsica va ser Sant Joan Solidari i col·laborava amb altres de petites. Per exemple, amb italians. Després d’això vaig iniciar un projecte personal. Vaig estar viatjant dos anys amb la meva companya coneixent tota la realitat de l’Amèrica Llatina i vaig estar a Palestina el 2008-2009. Quan vaig tornar estava molt cremat i cansat i em va sortir l’oportunitat d’entrar a llistes de Correus. Era una feina que em donava un horari de matí i amb el temps et vas acostumant. Fins als canvis dels últims cinc anys s’hi estava bé.

-Hi feies de repartidor de cartes amb moto?

-Sempre he sigut motorista. He estat un any i escaig a Sallent, l’època de la covid nosaltres no vam parar. Vaig estar fins i tot a Puig-reig. Navàs, Sant Vicenç. Quan vaig optar per l'examen ja vaig tenir plaça fixa a Manresa. Fa tres anys.

-Deies que els cinc darrers anys hi ha hagut canvis.

-Correus és una empresa on els últims sis anys patim estructuralment una manca de suplències contínua. Hi ha vegades que de 40 persones en falten deu per cobrir, i no és absentisme. Fa temps que no se supleixen les jubilacions. Cada cop que es jubila un carter en un barri, l’assumeixen altres. És com un dinosaure que no s’adapta a la velocitat actual. Ja no hi ha funcionaris, gairebé. El salari és molt baix. Tot això fa que les coses no vagin fluides. Mai no havia vist tanta accidentalitat, sobretot de furgonetes i de motos...

-El teu cas, però, no va ser a la feina.

-No, no. Per a mi ha estat com un toc d’atenció de la vida, sobretot quan has viscut coses interessants. No he sigut una persona parada. Fa més de 15 anys que soc ADF, vaig a incendis...

-Què va passar?

-El 2 de gener de l’any passat era en una masia que teníem llogada amb diverses famílies amb el foc a terra i fent jocs de taula. Vaig sortir per anar a veure el cel perquè em rondava pel cap fer alguna fotografia [és fotògraf i va tenir una exposició al Centre Cívic Pati Llimona de Barcelona]. Hi ha uns graons amb unes pedres al lateral amb flors, era fosc, estava humit, però no portava ni el mòbil a les mans. Em va quedar el peu travat entre una torreta i una pedra amb la pressió del meu pes i em vaig desequilibrar i vaig caure. Vaig fer 90 graus. Jo estirat a terra i el peu dret. Vaig sentir els tres crecs. El peu era un tros de plàstic. Justament era un moment de relaxació absoluta.

-I, a partir d’aquí...

-A l’hospital sis o set dies, cap a casa i dotze dies després em van operar. Una operació neta, supermaca. Superagraït a tot el personal de Sant Joan de Déu perquè m’han tractat superbé. He viatjat molt pel món i el que m’han fet al peu, als Estats Units no m’ho podria pagar. El noi d’urgències, que va ser espectacular i que em va fer una reducció amb dos metges més, em va dir: «Això és greu, tingues paciència». Jo, amb la meva mentalitat del que era greu, vaig pensar en un any per poder fer vida normal i em va dir: «No. T’estic dient que necessitaràs temps». Aquí el meu cervell ja va començar a treballar diferent.

-El març comences rehabilitació...

-117 sessions tres dies a la setmana sense saltar-me’n cap. A l’estiu em van deixar una setmana per oxigenar-me una mica i el gener d’aquest any em fan un informe segons el qual m’han de tornar a operar. Ja a la visita de traumatologia de l’octubre em van dir que «o et quedes així o hem d’intentar millorar».

-«Així» (m’ho ensenya) vol dir que pràcticament no pots moure el peu.

-No puc fer la rotació, està fixat, i la inflamació ja no baixa. En aquest tros tan petit tinc 13 cargols, inclòs un de molt llarg, i dues plaques. Han de mirar quants en poden treure per millorar la mobilitat, però n’hi han de quedar perquè s’aguanti el peu. Ara, quan fa tres o cinc minuts que camino, el peu ja se’m va girant, camino malament i pot repercutir en el genoll i el maluc, i la crossa el que fa és que vagi mes lent, amb més consciència.

-Amb tot aquest historial, el dilluns 25 de maig t’arriba de l’ICAM que has de tornar a treballar. Algú t’ha trucat per demanar-te disculpes?

-Em van trucar dimarts recursos humans de Barcelona i PRL (Prevenció de Riscos Laborals) i em van dir que no podia treballar, i jo l’únic que vaig dir és que l’ICAM m’ha dit que he d’anar a treballar i hi he d’anar perquè puc tenir problemes.

-No saps què ha passat?

-Jo crec que Correus no hi ha tingut res a veure. O la mútua o els serveis mèdics de Correus, que són els que em revisen, a part de la seguretat social. Crec que han tirat pel dret sense llegir cap dels informes mèdics que estic recopilant des del març.

-Per tant, el dia 26 de maig tornes a la feina.

-Firmo i tots els companys ja ho sabien i m’estaven esperant entre riures. Les tres caps d’unitat molt bé. Empatia i solidaritat total. Tenien clar que no sortiria i que no em mouria. A partir d’aquí, comencem a treballar amb Barcelona. Presentem un recurs que tenen 13 dies per respondre i això et deixa, en un moment que ja estàs supervulnerable, totalment indefens. He agafat tres dies d’assumptes personals, dimecres, dijous i divendres passat, i des d’ahir [aquest dilluns] estic gaudint de les vacances que no vaig fer anteriorment fins que m’operin. Són dies meus que perdo...

-Tot plegat sabent ja a l’avançada que t’havien de tornar a operar...

-Sí, tothom ho sabia. Ja havia fet el preoperatori, tinc els sabons a casa i entro al quiròfan divendres vinent, dia 12.

-És un absurd.

-M’han donat l’alta i hi estaré fins a entrar a quiròfan, de manera que m’hauran de tornar a donar la baixa obligatòriament. És clar, jo estava preocupat perquè la carta de l’ICAM és molt amenaçadora i et deixa... o sigui, estic vulnerable i ara, per postres, em tiren pel barranc. Et diuen que en 180 dies no puc tornar a agafar la baixa. Però si m’han de tornar a operar, senyors! Vaig intentar fer quinze trucades a la seguretat social i només parles amb màquines. Al final, dimarts a la tarda em va trucar algú de l’oficina de Terrassa de la seguretat social, que em va dir que devia ser un error i no ho entenia. D’acord, doncs és un error que té unes repercussions greus, i no només per mi... La persona que m’estava suplint s’ha quedat sense feina, la unitat de treball s’ha quedat sense un treballador i repercuteix en els altres, que tindran més feina. A les responsables d’unitat els genera un maldecap. És una cadena.

-No té cap sentit.

-És un absurd i hi ha poc humanisme perquè, entenc que potser se n’ha abusat en alguns casos, i això és una realitat. Doncs, molt bé, es diu Institut Català d’Avaluacions Mèdiques. Em truqueu, jo ja estava recopilant tots els informes, m’assec davant d’un doctor col·legiat que em demani quina és la meva feina, que ho valori i, si firma que amb aquesta lesió me’n puc anar a repartir amb la moto, és ell qui té la responsabilitat. Jo ara no sé qui la té.

-Què vas fer el dia que vas anar a la feina?

-Vaig signar i em van dir molt clarament que no faria res i que estaria assegut. Vaig aprofitar per fer dos cursos de formació [en línia]. Els companys i companyes estaven interessats... Vaig fer presència.

-El teu cas, que va recollir Regió7, ha tingut immediatament una repercussió mediàtica important.

-I que no m’esperava. Ahir [dilluns] em van escriure des de Galícia companys de Correus i em van dir que és un modus operandi i que no soc l’excepció. No sé com funciona ben bé. Si les mútues, pressionades pel que sigui, fan informes i l’ICAM dona altes automàticament i després ja es veurà què passa. Un carter repartint amb una crossa amb moto és còmic. Vaig riure molt amb l’acudit de Regió7. L’autor [Galdric Sala] la va clavar fins i tot amb els meus pensaments. És boníssim! Fins i tot me l’he posat en el meu estat de WhatsApp, però no és un cas únic. A Berga sé que també hi ha hagut una alta sense revisió mèdica no fa pas tant. El que hem fet des del sindicat CGT ha estat donar visibilitat a la problemàtica laboral que ataca el treballador en un moment hipervulnerable i en el qual vas venut.

Subscriu-te per seguir llegint