Tapes de claveguera: Manresa canvia sota els nostres peus

La ciutat canvia sota els nostres peus sense que hi parem esment. Un bon exemple són les tapes de claveguera que trepitgem cada dia, però de les quals en sabem poc. I bé s’ho val prestar-hi atenció. No estan fetes igual ni dels mateixos materials que temps enrere i amaguen secrets.

Les tapes antigues són ovalades, però la seva forma suposa un conflicte, perquè poden caure dintre del pou del clavegueram.

Aquesta és una primera diferència, la forma. Aquestes tapes han anat sent substituïdes per altres de rodones que és impossible que provoquin aquest tipus d’accidents.

La més antiga és de 1929. N’hi ha una altra que va ser col·locada l’any 1933. Tres més són del 1946. Hi ha una quinzena més de tapes que daten de mitjan dècada dels 60.

Pel que fa als materials, les primeres eren lloses de pedra i el segle XIX van passar a ser de ferro colat fins que ja al segle XX es va imposar la fosa dúctil i el segle XXI veurà com s’utilitzen altres materials com resines termoestables reforçades amb fibres.

La llengua i els gravats que mostren també les identifiquen. Les d’abans de la Guerra Civil tenien la inscripció en català, com la que mostra la primera fotografia: «Clavegueres 1933 Manresa», al voltant de l’escut de la ciutat.

Si mirem la segona fotografia el que trobem és: «Ayuntamiento de Manresa. Fundición Colomer. Sabadell». En el tercer cas, una moderna, torna el català, però sense referència a l’ajuntament ni a la ciutat, una tapa estàndard que diu: «Sanejament residuals».

Es despersonalitzen

La regidora de Via Pública i Ciutat Intel·ligent, Mariana Romero, explica que s’apliquen uns protocols per a la retirada de tapes antigues que estableixen que si tenen valor històric es dipositen al Museu de l’Aigua i el Tèxtil.

Les primeres són de la Foneria Ubach de Manresa i es van començar a fer quan van canalitzar el torrent de Sant Ignasi. «Coincideix amb la data de la més antiga que es conserva, de 1929», explica. I afegeix que «les noves no es personalitzen, no posa Ajuntament de Manresa».

Com és signe dels temps, les tapes antigues estaven més treballades i denotaven la part del component artesanal de la seva producció. Mentre que les modernes s’adapten a una producció en cadena sense personalitzar perquè tant puguin prestar servei en una ciutat com en una altra.

És d’aquesta forma com les societats es despersonalitzen, o sigui, quan cada cop compten menys les persones i més les xifres de producció econòmica.

El futur portarà als nostres carrers una barreja d’un polímer o resina termoestable (com el polièster), combinat amb una matriu de fibra de vidre com a reforç i quars o àrids com a agregat de farcit. Són més lleugeres i no es rovellen ni es fan malbé a causa dels gasos corrosius que emanen del clavegueram com l’àcid sulfhídric.

Això és força diferent de quan les tapes eren de ferro i s’elaboraven en una foneria.

El secret del magnesi

Com a curiositat, la diferència entre el ferro colat i la fosa dúctil. En les tapes de ferro colat el carboni es col·locava en forma de làmines o escates afilades. Quan un camió trepitjava la tapa, la pressió la podia trencar seguint aquestes línies de ganivet.

A les tapes de fosa dúctil, en el moment de fondre el ferro líquid s’hi afegeix una quantitat minúscula de magnesi (entre un 0,03% i un 0,06%). El magnesi obliga el carboni a agrupar-se en forma de petites esferes o nòduls. En no haver-hi línies afilades, els cops dels vehicles reboten i el metall es deforma sense arribar a esquerdar-se. Així que el secret químic es troba en el magnesi i en mirar per on es trepitja, cosa cada cop menys habitual en temps mòbils.

Subscriu-te per seguir llegint