L'elefant Urdangarin al ple de Manresa

George Lakoff resumia la seva influent teoria sobre els marcs mentals amb la frase que va donar títol al seu llibre més conegut, «No pensis en un elefant». Volia dir que, en el moment que es pronuncia la paraula elefant, tothom que participa en la conversa se’n forma la imatge al cap, i el polític que posa l’elefant que li convé al mig de l’habitació, guanya.

Aquest dijous, al ple de Manresa, Lakoff hauria dit «No pensis en Urdangarin». La cosa és que l’empresa Bevolutive, encapçalada per la solsonina Núria Sala, i l’Ajuntament de Manresa, organitzen una jornada anomenada Fortalesa orientada a donar eines als joves per assumir correctament la pressió de la competició esportiva i evitar que l’abandonin. L’Ajuntament hi aporta 3.800 dels 10.500 euros que costa. Sí, efectivament, en certs àmbits els diners flueixen que dona gust, mentre que, en altres, tot s’ha de fer sempre amb quatre canyes. I resulta que la cara visible de la jornada és Iñaki Urdangarin, condemnat, precisament, per fer fluir els diners públics amb una alegria indescriptible, sempre en direcció a la seva butxaca.

Per promocionar la jornada, el regidor d’Esports, Anjo Valentí, es va fer la foto somrient al costat d’un Urdangarin radiant, i la imatge, evidentment, no passava desapercebuda. Si més no, no va passar desapercebuda a la CUP-Fem Manresa, que va demanar al govern d’ERC, PSC i Impulsem si troba que contractar una persona «condemnada per corrupció pel cas Nóos» és coherent amb els principis d’ètica pública, transparència i bona gestió.

Valentí va començar agraint amb molt èmfasi l’oportunitat d’explicar-se, com donant a entendre que «sabia que algú em faria aquesta pregunta». Però no va entrar en profunditat en el rovell de la qüestió. I, potser perquè ha llegit Lakoff, només va esmentar una vegada l’elefant, i encara ben adjectivat: «l’olímpic Urdangarin». Va explicar les virtuts de l’activitat i va destacar que està centrada en els joves «i no en la persona en qüestió», i es va preguntar si és «inacceptable» que «una persona que va competir al màxim nivell esportiu vulgui destinar el seu temps a ajudar els joves convertint la seva experiència en una eina útil, sobretot sent algú que ha hagut d’afrontar les conseqüències de les seves decisions».

En realitat, el debat de fons era si, un cop complerta la condemna que se li ha imposat, una persona que ha delinquit està o no neta davant la societat i mereix ser tractada com qualsevol altra. I si això s’aplica també al gendre corrupte d’un rei corrupte. O si, pel contrari, amb la quantitat de gent que hi ha al món, un ajuntament hauria de mirar de contractar una altra mena d’especialistes. Però Valentí no hi va entrar. No va voler moure tant l’elefant.

Roser Alegre es va limitar a dubtar que la coherència pública estigui tan clara i va puntualitzar que el dossier de la jornada estava en castellà. Punt. Ho va liquidar en dues frases. Ja havia posat l’elefant al mig de l’habitació, i ja en tenia prou. Segurament, la CUP estaria en posició una mica relliscosa si entrés a debatre què fem amb els convictes i li negués a Urdangarin el dret a tornar a començar que segurament defensaria per a un ciutadà anònim sortit de Lledoners.

O sigui que un debat apassionant va quedar substituït per un joc de sobreentesos amb sordina. I a ningú més no li va interessar dir aquesta trompa és meva.

Subscriu-te per seguir llegint