Manresa celebra els 20 anys de Can Font promovent la cultura de l'aigua i mostra la roda hidràulica restaurada

Vint anys no són molts, però, després d'assistir a l'acte institucional de celebració del 20è aniversari del Centre de l’Aigua de Can Font de Manresa, celebrat aquest divendres a la tarda, la conclusió és que en aquestes dues dècades s'ha fet molta feina i que, en certa manera, va ser un centre pioner pel que fa a la promoció de la cultura de l'aigua. Mig centenar de persones -lligades a diferents insitucions, a l'educació, al patrimoni i a la història- han assistit a l'acte, que ha acabat amb la presentació de la restauració que s'ha portat a terme enguany de la roda hidràulica que hi ha en un costat de l'antic mas. Es tracta d'una roda de calaixos de fusta que estava situada a l'antiga Fusteria Andreu que hi havia al barri de Valldaura i que llueix a Can Font com a exemple del patrimoni industrial.

Com s'ha fet la restauració

L'arquitecte Pere Santamaria, director de la rehabilitació de Can Font, ha comentat que, quan es va dur a terme, la roda es movia tant que els feia patir que no marxés carretera de Santpedor avall. Amb la restauració feta per les berguedanes Laia Barbero i Júlia Servera, ja no hi ha perill, tal com a explicat la primera. La intervenció que s'ha dut a terme enguany ha tingut una durada de dos mesos i un pressupost de 20.000 euros aportats per l'Ajuntament de Manresa, juntament amb la Diputació de Barcelona i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).

Barbero ha destacat que la roda instal·lada a Can Font estava molt afectada per les inclemències del temps. Entre d'altres, hi han posat una injerts perquè guanyi estabilitat; s'ha fet una neteja general de tota la brutícia que hi havia acumulada (excrements animals, fulles...), s'ha intervingut en les zones més alterades, s'han fet uns drenatges perquè l'aigua de pluja no hi quedi acumulada i s'han estabilitzat les cavitats. Tot plegat, n'assegurà una "conservació a llarg i mitjà termini".

Prop de 90.000 visitants

Aquest element del patrimoni industrial ha estat el protagonista indirecte d'un acte que ha servit per recordar la gènesi del Centre d'Aigua de Can Font des del punt de vista del continent i del contingut. Krishna Sivillà, responsable i coordinador pedagògic, ha ofert una visita guiada per les sales de l'equipament als primers assistents. Unes sales per on, durant aquests vint anys, han passat prop de 90.000 visitants i que fan pedagogia, per exemple, del tema de les tovalloletes que hi ha qui encara tira al vàter. Hi ha un espai sobre la distribució de l'aigua al món (la dolça només suposa un 3% del total; d'aquesta, la superficial només representa l'1% i, d'aquesta, la dels rius i torrents, que és d'on s'abasteixen Manresa i una part de la comarca, només és l'1%). Si no s'ha visitat mai Can Font i les exposicions que inclou, val molt la pena, i és aconsellable anar-hi amb canalla. A l'antiga capella del mas, per exemple, hi ha una experiència sensorial lligada als sons de l'aigua.

Record per a Alabern i Valentí

A la sala d'actes, Antoni Ventura, gerent d'Aigües de Manresa i vicepresident de la Fundació Aigües de Manresa-Junta de la Séquia, ha repassat la cronologia del procés de patrimonialització de la séquia i ha destacat el seu paper per difondre "els valors de la cultura de l'aigua", sobretot pensant en els més petits. L'alcalde Marc Aloy, president de la fundació, ha recordat la compra per part de l'Ajuntament, el 1998, de l'antic mas i de l'alzinar, i la rehabilitació que s'hi va fer. Ha tingut un record per als difunts Josep Alabern, com a referent de l'aigua a Manresa i al país en general, i Antoni Valentí, traspassat aquesta setmana i que va ser membre de la Junta de la Séquia. "Un home savi i un home bo compromès amb Manresa i el país".

Raquel Valdenebro ha ofert una interessant explicació històrica dels orígens i de l'evolució de Can Font, la primera documentació del qual es remunta al 1268. Aleshores, a la perifèria de Manresa hi havia fins a 43 masies que, amb els estralls de la pesta negra del segle XIV, es van reduir a unes poques, amb Can Font de la Serra, el Mas del Guix i el Mas del Grau com les més importants que van anar endavant. Ha repassat l'arbre genealògic dels propietaris, començant per Romeu Andreu (1268), que el tenia arrendat a Guillem Serra. El 1613 Mariana Serra es va casar amb Pere Font i hi va haver el canvi de nom de Serra a Font. Va ser casa d'estiueig i es va anar degradant fins que el darrer propietari la va vendre a l'Ajuntament.

L'arquitecte Pere Santamaria ha comentat la rehabilitació que es va dur a terme del mas. Els materials, les sorpreses desagradables que van haver de superar i les curiositats i criteri que es va seguir.

Finalment, Anna Closes, anterior responsable del Centre de l'Aigua de Can Font, ha fet una llarga explicació dels vint anys del servei educatiu i de com, ja a la dècada dels 80, treballadors d'Aigües de Manresa feien de guies en les visites d'escolars a la depuradora. Com van anar augmentant les activitats amb la incursió del Camp d'Aprenentatge del Bages i, amb la posada en marxa del Centre d'Aigua de Can Font, l'ampliació de l'oferta i l'elaboració de les exposicions, fins a les esmentades prop de 90.000 persones que hi han passat.

Per celebrar les dues dècades, tant aquest dissabte com diumenge hi ha diverses activitats programades.

Subscriu-te per seguir llegint