Dioni Lanza, exaddicte a les apostes: "Vaig passar un infern i em preocupen els joves"

«És un virus. Un virus que se’m va ficar al cap». Dioni Lanza, veí d’El Pont de Vilomara de 55 anys, defineix així l’addicció al joc i a les apostes, tan presencial com en línia, que va patir. Ara «em sento segur de mi mateix, però sé que tinc el virus a dins», insisteix entrevistat per Regió7. Per això continua anant a les sessions de grup de la Unitat d’Addiccions Comportamentals d'Althaia. Ell és un pacient expert que ajuda a qui pateix la dependència. «He passat un infern, i si impedeixo que algú passi pel mateix em sentiria supersatisfet». Li preocupen especialment els joves.

En una conversa amb Regió7, Lanza ha explicat que tot va començar uns 17 anys enrere. «Passava per un mal moment. Sabia que hi havia les apostes per internet i vaig decidir provar-ho». Els cinc euros que hi va posar es van multiplicar per 1.000. «Em vaig emportar 5.000 euros» i un munt d’adrenalina «que trobes a faltar». Aquí va començar el vertigen. «Si a qui està enganxat li demanés per què, et diu que perquè el primer dia va guanyar. Si jo aquell dia no hagués guanyat... Però ho vaig fer i llavors quan tenia un problema pensava que es podria solucionar així».

Les apostes ja no van ser de cinc euros. «En poses cent i perds. Penses, per cent euros... i hi tornes. Vols recuperar el que has perdut, i aquest és el primer símptoma que tens un problema», explica. «Quan jugues per recuperar el que has perdut és que tens un problema que ja s’ha apoderat de tu tot i que penses que ho tens tot controlat».

Durant la conversa Lanza se sincera: «m’entra una mica d’ansietat explicant aquesta història perquè ho recordo tot». Confessa que fins i tot es va quedar diners de la feina -aleshores feia de comercial- amb la idea que guanyaria i els tornaria de seguida. «Jo no volia robar, però ho estava fent. Acabes delinquint per trobar calés».

La pilota es va anar fent gran. «No dormia, tenia molts problemes a casa, problemes a la feina, problemes a tot arreu» fins que un dia «vaig decidir que volia marxar d’aquest món». La seva germana el va trobar a temps i va anar a parar a urgències de l’Hospital de Sant Joan de Déu. I d’urgències a la Unitat d’Addicions Comportamentals que dirigeix Dominica Díez, on va començar el tractament.

Continua explicant que «porto venint aquí fa 7 o 8 anys», però que és conscient que «tinc el virus a dins. A vegades ve un dimoni i et diu: jugues? Ni se t’acudeixi, penses. Un jugador ho és tota la vida». Continua dient que «pots pensar que a tu no et passarà, però et puc assegurar que és molt fàcil caure-hi. Podries caure tu i qualsevol. A mi em fa por la gent jove». «Ara», diu, «hi ha una cosa que em fa feliç: puc escoltar esports i veure un partit. Quan estàs malalt no pots».