"Saber que, si falles, et mates, et fa sentir viu"

Parla com un motor revolucionat i gesticula com un molí de vent. És intens com les coses que li agraden: mecànica de competició i escalada artificial, la que es practica en parets impossibles, no buscant l’alçada, sinó la màxima dificultat. David Palmada (Manresa, 1973) ha estat 26 vegades al Dakar, gairebé sempre amb pilots d’elit, i ha passat setmanes torrant-se o congelant-se penjat en parets desafiants. Per poder dedicar més temps a l’escalada i ser més lliure, va abandonar la primera línia del motor i, actualment, després d’haver estat amb campions com Isidre Esteve, Nani Roma o Marc Coma, vetlla la carrera de pilots joves com l’osonenc Arnau Lledó. També representa una marca de productes d’escalada i treballa en llocs inversemblants com ara el sostre del Palau Sant Jordi, del qual està substituint les lluernes.

D’aprenent de Marsimoto al 'Pelut' llegenda del Dakar hi ha un bon salt.

Sí, una vida, i encara podríem anar més enrere, quan recollia cartrons o quan treballava de pastisser a La Lionesa! Hi vaig estar dos anys. M’agradava molt, però els horaris eren molt dolents. I veient que amb els estudis no me’n sortia, la senyoreta Basiana de la Rial, on estudiava, em va dir que al Marsimoto buscaven un aprenent. Hi vaig anar i vaig aprendre l’ofici amb grans mecànics de competició. Això sí, el tracte que em donaven ara es consideraria maltractament.

De tots els anys que ha estat a l’alta competició quin moment en destacaria més?

Em quedaria amb el primer Dakar, amb Isidre Esteve, per l’experiència i pel món que vaig descobrir. Em va deixar en estat de xoc. Ho vaig passar molt malament, perquè era un equip sense diners i havia de fer dues motos sense cap equip ni cap ajuda. Em vaig passar tota la cursa amb el mateix ‘mono’. Ni dormia! Gairebé em moro!

El Dakar deu haver canviat molt.

Completament. Els primers anys, a Àfrica, hi havia un esperit diferent. Es una cursa prepotent, però aquells països rebien coses. Ajuda mèdica, per exemple. I hi havia solidaritat entre equips. Ara no té res a veure. No m’agrada gens. Tot està completament enfocat als diners. L’estan convertint en un espectacle, una Fórmula 1. Ja no és una aventura, per a mi ara només és feina.

Quin és el secret per ser un mecànic més bo del normal?

Has de tenir passió i sentir-te completament responsable de la moto. Entendre que per un cargol mal posat pots passar del tercer lloc al cinquantè. O pots fer que el pilot es mati. Si passa, és culpa teva. La resta és experiència i intuïció. Jo treballo molt bé sota pressió. Quan tens uns segons per decidir què li passa a la moto i tothom va boig, jo dic: és això. I ho és. Com ho he sabut? No ho sé.

Per què va deixar KTM per dedicar-se a pilots joves?

Perquè la meva vida s’estava consumint. De cursa en cursa, sempre amunt i avall, empalmant campionats, atrapat dins la maquinària. No tenia temps d’escalar ni de fer res. Vaig dir prou. Treballant amb pilots joves he tornat a ser l’amo de la meva vida sense deixar el que m’agrada. Ells em veuen com una llegenda. Ara la pressió la tinc perquè es pensen que jo no fallaré mai. I puc fallar.

Parlant d’escalada: com hi va a parar?

Quan anava al Mijac del Poble Nou suplicava als monitors que em portessin a escalar. Em vaig formar a Montserrat i em vaig anar enganxant a l’escalada artificial, com més extrema millor. En una paret molt difícil cal una gran tècnica i molta força psicològica, i llavors és quan més m’agrada.

Utah és la terra promesa?

Hi he estat moltes vegades i és on vam fer el més destacat que hem aconseguit. Les Fisher Towers són unes parets de fang al mig del desert molt complicades d’escalar. Amb l’Ester Ollé, que llavors era la meva parella, després d’una setmana penjats, vam ser els tercers a completar la via Intifada, la més difícil del món. Darrere nostre no l’ha fet ningú més. L’any següent hi vam tornar i vam obrir una via nova de 300 metres que era encara més difícil. Li vam dir Oju Peligru. El que passa és que un americà no va poder suportar que uns catalanets haguessin fet més que ells, i la va rebentar.

Què el porta a una activitat tan arriscada?

El repte. Veig una roca, imagino una línia que pugi per aquí i travessi per allà i em fa il·lusió fer-la. M’atreuen els sostres, els desploms, el que és acrobàtic. Com més difícil millor. I també m’agrada molt baixar, els pous, els forats. Dies penjat a les fosques en llocs on no ha estat mai ningú. Un cop vaig agafar una via lateral i vaig arribar a un llac subterrani. Vaig plorar!

I la por de matar-se?

Sí, és clar, les coses són intenses quan saps que si surten malament et trinxes. Això és el que fa que hi posis tot el que tens. Sense perill no seria el mateix. No vull dir que sigui un temerari, però el que em fa sentir viu és saber que, si falles, et mates.

Tot per l’aventura.

Sí, la més bèstia que he viscut potser seria la de Baffin Towers, amb Josep Maria Esquirol, a l’àrtic canadenc, en un lloc sense cap possibilitat de ser rescatats. Ens hi van deixar després de set hores en moto per la neu i ens van dir que si no hi érem al cap de 40 dies justos ja no ens podrien recollir pel desglaç. Vam estar vint dies penjats a una paret totalment verge que no tenia ni nom, amb uns problemes logístics enormes, sempre de dia i amb temperatures sota zero. Em vaig trencar un dit i pensava: i si no hagués estat només un dit? Com surto d’aquí? Va haver-hi molts moments d’estar amb el cul molt estret, però va ser brutal. I li vam posar nom: Mirror Wall.