Miquel Zorrilla, pacient que ha patit tres ictus: «No tinc por de morir, sinó de quedar malament»

«Avui em trobo fantàsticament bé. Demà no ho sé», diu Miquel Zorrilla. Nascut a Prats de Lluçanès fa 64 anys, viu a Callús. Ha patit tres ictus forts. Xerraire i vitalista, explica que «he recuperat la broma, però passes moments molt durs, i això ho tinc gravat. Gràcies als metges i a la dona tires, però he estat a la corda fluixa». Continua dient que «necessites que algú t’expliqui què t’ha passat i perquè t’ha passat. Et vas recuperant, però veus que no ets normal, que fas coses estranyes. És complicat».

Zorrilla va fer de discjòquei durant 24 anys a Menfis Sant Fruitós, Menfis Berga i a la Bogart de Calaf. Encara ara punxa discos. Treballador d’una empresa d’estructures de fusta, explica que un dia de juliol de fa quatre anys acabava de descarregar un camió quan es va començar a trobar malament. «No m’aguantava dret». La seva parella, per experiència familiar, li va fer fer els tres exercicis que permeten detecta si hi ha un ictus: somriure, per detectar si té dificultats per moure correctament els músculs de la cara; aixecar els dos braços, per comprovar si hi ha debilitat o pèrdua de força; i parlar, per si la persona s’expressa correctament o bé hi ha alguna alteració de la parla. «Tot va anar bé, però no m’aguantava dret». Altres símptomes menys freqüents poden ser pèrdua de visió o inestabilitat sobtada a l’hora de caminar, que seria aquest cas. El metge de Callús li va recomanar anar a Manresa, i de Manresa va haver de córrer cap a Barcelona.

Llavors va començar rehabilitació. «Un fisioterapeuta em deia que feia coses estranyes, i jo li deia que ja ho portava de naixement perquè soc molt de la broma». Li va recomanar anar al neuropsicòleg i així ho va fer. Va entrar a formar part del grup de teràpia i això «em va canviar la vida», explica. «Som una família i ens ajuda moltíssim».

Continua dient que «a mi em diuen que el meu cervell no treballa bé, que aquesta cicatriu que hi tinc fa que em comporti d’una manera estranya». Comenta que «ara vas programat. Després d’això ha de fer allò. Si t’ho saltes, ja l’hem parida. Això s’aprèn». Explica que un dia va agafar una garrafa d’aigua buida de la cuina per dur-la al garatge i agafar-ne una de plena. «No sé què se’m va acudir fer entremig que vaig estar més de dues hores amb la garrafa a les mans».

Zorrilla fa exercicis numèrics cada dia. «M’esforço molt cognitivament». L’últim ictus el va patir el març passat. «Em vaig espantar molt perquè era sol a l’estació d’autobusos de Manresa. Jo ja veia que me n’anava». Se sincera i assegura que «em vaig espantar molt. No per si em moro, no. Tinc por de quedar malament. Aquesta és la por, i això és terrible».

Subscriu-te per seguir llegint