Com va ser la col·locació de la primera pedra del grup d’habitatges de "l’Avecrem" de Manresa?

El diumenge 20 de maig de 1956, entre els diferents actes de commemoració del quart centenari de la mort de sant Ignasi de Loiola, es va celebrar l’acte de col·locació de la primera pedra del grup d’habitatges Sant Ignasi de Loiola, al final de la carretera de Cardona.

A dos quarts de sis de la tarda, es va celebrar l’acte de col·locació de la primera pedra, amb la presència del cardenal arquebisbe Arriba i Castro, amb el bisbe de Vic, Ramon Manou, el de la Seu d’Urgell i Príncep d’Andorra, Iglesias Navarro, l’alcalde de la ciutat, Joan Part Pons, el general comandant de la caserna del Carme, Arjona, l’arxipreste de la Seu, Mon. Gibert, entre altres autoritats.

Quan les autoritats van arribar a l’espai on s’havia de fer l’acte -al costat de l’anomenat aleshores passeig del Gasòmetre- van ser rebudes pel president del Consell d’Administració de la Caixa, Miquel Mateu, acompanyat del vicepresident, el director general, el vicedirector i el delegat de la sucursal de Manresa, així com altres directius de l’entitat.

Lars autoritats es van instal·lar en un entarimat i al costat hi havia un nombrós públic que va ocupar una bona part del solar que estava engalanat amb banderes nacionals i garlandes.

Va obrir l’acte l’alcalde de la ciutat, que es va referir breument al problema d’habitatge que hi havia a ciutat i al fet que l’única manera de solucionar el problema era amb la col·laboració de l’empresa privada i, per aquest motiu, agraïa el suport de la Caixa de Pensions, amb motiu de la celebració del IV Centenari de la mort de sant Ignasi.

Posteriorment, va prendre la paraula Miquel Mateu, president de l’entitat, que entre altres paraules va dir que la Caixa de Pensions no podia quedar al marge de la celebració del quart centenari de la mort de Sant Ignasi de Loiola i que, amb el desig de perpetuar la memòria del sant, l’entitat construïa aquest grup immobiliari i se li posava el nom del sant com a monument permanent.

El grup immobiliari estava format per 291 habitatges edificats en una extensió de mig milió de pams quadrats.

El president de la Caixa prometia de forma solemne una ràpida construcció amb aquestes paraules: «Para poder ofrendarlo a la ciudad de Manresa como fruto perdurable de la conmemoración del IV centenario de la muerte de San Ignacio».

Seguidament, el cardenal arquebisbe de Tarragona va pronunciar unes paraules i, tot seguit, les autoritats van signar un pergamí que, juntament amb diaris del dia i monedes d’aquells anys, es van col·locar dins d’una primera pedra que va ser beneïda i enterrada en un espai del solar on s’havien d’aixecar els habitatges.

El projecte preveia la construcció de sis blocs amb un total de 291 habitatges de tres, quatre i cinc habitacions. Destacava un bloc de vuit plantes d’alçada -popularment anomenat «la torre», a la cruïlla de la carretera de Cardona -davant de la caserna de la Guàrdia Civil que s’havia ocupat aquell any- i el passeig del Gasòmetre (més tard es va canviar pel nom de Francesc Moragas, en honor al fundador de la Caixa de Pensions). A la planta baixa del bloc, es preveia l’obertura de deu botigues destinades a establiments comercials. Els cinc blocs restants tenien cinc plantes d’alçada, amb habitatges des de la planta baixa.

El projecte era obra de l’arquitecte manresà Josep Maria Armengou Vives, en col·laboració amb l’arquitecte barceloní Manuel Baldrich Tubau.

La urbanització dels carrers es va fer mitjançant sis carrers que convergeixen en dues places interiors de nous-cents metres quadrats cada una d’elles, amb petits jardins i arbres.

Tot i que s’havia promès que la construcció es faria en un any i que a mitjan 1957 ja es podrien ocupar els nous habitatges, a l’hora de la veritat, les obres es van allargar dos anys més. En total, es van construir trenta-sis habitatges de tres habitacions, dos-cents quaranta de quatre habitacions i quinze de cinc habitacions que feien un total de 294 habitatges que van ser adjudicats a persones que tenien un compte corrent a l’entitat d’estalvis que va finançar l’obra i gaudien d’un aval fet per alguna persona de solvència contrastada.