Els espais per al repòs etern dels manresans

Des dels orígens de la humanitat fins avui s’han fet actes i cultes per honorar els morts. A la Manresa de la primera meitat del segle XIX era costum que si el difunt formava part d’una confraria es fes un pregó públic i el pregoner anés per places i carrers recitant «devots confrares i confrarèses de... bon record de honrament diga’n un parenostre y una avenaria per l’ànima de... (nom del difunt i domicili) que ha passat d’aquesta vida al altra y l’enterraran a las... (hora de l’enterrament)». Cada confrare havia de resar cinquanta parenostres o bé donar caritat o menjar a un pobre en sufragi del mort. Tots els membres de la confraria deixaven de treballar quan s’assabentaven de la defunció i no tornaven al treball fins que era enterrat el confrare difunt.

Processó amb un pendó negre

Al barri de les Escodines es comunicava una defunció per mitjà d’una campaneta i els veïns es reunien al davant de la capella de sant Domènec (a la plaça de Sant Ignasi on avui hi ha una capelleta a la Mare de Déu del Roser) i resaven una part del rosari a la memòria del difunt/a. Seguidament, es formava una processó amb un pendó negre al davant i dos fanals encesos que anaven a la casa del mort on col·lectivament es resava l’altra part del rosari i quan acabaven tornaven en processó a la capella de sant Domènec. A l’enterrament hi anaven tots els veïns del barri darrere del pendó negre que portaven els administradors de les Enramades. És un exemple més del sentiment de comunitat que tenien els habitants d’aquell barri.

Aquestes tradicions es van anar perdent al llarg del segle XIX tot i que el 1884 es van restablir, però l’intent va durar molt pocs anys

Els difunts eren enterrats als diferents fossars -d’origen medieval- que hi havia a la ciutat al costat d’algunes esglésies. El més gran era el fossar de la Seu. També n'hi havia a sant Domènec, al Carme i a sant Miquel.

Els canvis polítics, econòmics, socials i culturals de l’estat liberal també es van traduir per qüestions higièniques i sanitàries en disposicions oficials que obligaven al tancament dels cementiris dins de les ciutats i l’obertura de nous cementiris als afores prohibien sepultar els cadàvers, excepte en casos concrets, a dins de les esglésies.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823) s’intentà traslladar els cementiris que quedaven al nucli urbà als afores de la ciutat, ja que es considerava que els cossos en descomposició formaven els miasmes, que, difosos per l’aire, podien causar epidèmies. El 13 de gener del 1823 el governador civil de la província de Barcelona va ordenar per ofici i complint una Reial Ordre publicada que s’activés la recerca d’un lloc per construir un cementiri municipal «para evitar la fetidez que exhalan los cementerios, dentro del recinto de esta ciudad». El cementiri de sant Miquel va ser el primer que es va tancar; després, es van suprimir els dels dominics i dels carmelites, mentre que el fossar de la Seu es va clausurar el 1843.

Intents al Pujolet i Puigterrà

L’Ajuntament -per llei- va començar a buscar terrenys als afores del recinte emmurallat. Primer va buscar terrenys al Pujolet sobre l’era de cal Milord, propietat dels Torres de Bages i també a la falda del Puigterrà, propietat dels Argullol, però la naturalesa dels terrenys va fer inviable el projecte i, finalment, es va trobar un emplaçament lluny del perímetre urbà, a l’altra banda del Cardener, en el sector de la plana del Pont Nou. Aquests terrenys es trobaven al costat de la carretera de Manresa a Cardona -oberta feia poc- i en l’encreuament amb el camí de Calaf per Rajadell al costat del Pont Nou i de la Font del Neptú.

Finalment, es van comprar aquests terrenys entre el 1834 i el 1845 al costat del Pont Nou i, per això, a Manresa quan es moria alguna persona es deia «el... (nom) ha passat el pont». Una manresana ens recorda que a casa seva havia sentit dir «el... (nom) ha passat el pont estirat», frase de la qual va tardar molts anys a entendre el significat. Altres deien «el/la... (nom) el porten cap al Pont Nou».

Com que els terrenys del nou cementiri es trobaven al costat d’una masia coneguda amb el nom de Cal Ninus també era freqüent que es fes servir l’expressió «l’han portat a Cal Ninus» per dir que algú s’havia mort.

L’Ajuntament va encarregar el 1846 el projecte a l’arquitecte, fill de manresans, Antoni Rovira i Trias, que va dissenyar un rectangle de 34 metres de llarg per 30 metres d’amplada dividit per dos eixos perpendiculars que formen una creu grega, envoltat per pòrtics amb columnes i amb una capella circular al costat oposat a l’entrada dedicada a la Mare de Déu de la Bona Mort, inaugurada el 1856, amb cúpula i pòrtic amb columnes. Amb el pas dels anys el cementiri es va anar expandint cap a ponent i migdia.

Inspiració egípcia i romana

Rovira va dissenyar un cementiri inspirat en l’arquitectura egípcia i romana i amb influències neoclàssiques. El projecte també recollia influències de l’arquitectura del paisatge que es practicava a Europa, principalment a França, i que consistia a integrar la mort dins d’espais enjardinats.

La primera pedra es va col·locar el 21 de novembre del 1847 i ben aviat van començar les obres, que van costar uns deu mil duros (tres-cents euros). Per poder-ho pagar es van posar a la venda els nínxols i panteons.

La construcció del cementiri es va fer per fases, atès que es construïen els nínxols i sepultures a mesura que es necessitaven segons la demanda.

Molt aviat les famílies benestants manresanes van fer construir capelles-panteó sumptuosament decorades pels principals arquitectes de la ciutat com Alexandre Soler March, Josep Firmat, Bernat Pejoan i decorades amb escultures de Josep Ferrer, Carles Flotats, Joan Flotats i Josep Prunés. Hi destaquen dues obres de Josep Llimona. Com a arts complementàries es poden veure acurats treballs de forja que tanquen molts d’aquests panteons familiars.

Una Reial Ordre del 28 de novembre de 1872 manava construir cementiris separats per als no catòlics. A la necròpolis manresana es va solucionar el problema a finals del XIX amb la construcció d’un espai i entrada independents, a la dreta, al costat del camí de Rajadell per acollir aquells que no eren creients, suïcides i de beneficència.

Subscriu-te per seguir llegint