Tan sols un 12,6% dels clients d'Aigües de Manresa beuen aigua de l'aixeta

Tan sols un 12,6 % dels clients d’Aigües de Manresa beuen aigua de l’aixeta. Un 57,5 % la compren d’ampolla i un 27,8% també és de l’aixeta, però prèviament la filtren a casa mateix. Són dades que la companyia d’aigua pública vol revertir.

Per diversos motius. Perquè és una de les missions intrínseques d’una empresa que es dedica al servei d’explotació d’aigua potable, perquè l’aigua compleix tots els requisits sanitaris i de qualitat que la fa apte per al consum humà, i també per un tema mediambiental. Sense oblidar que és molt més econòmica. Mil litres d’aigua, és a dir, un metre cúbic, costa un euro, que és el que pot valdre una ampolla.

Aigües de Manresa gestiona el servei d’aigua potable a una vintena de municipis del territori, el que representa més de 137.400 habitants.

Qui s’encarrega que l’aigua que surt de l’aixeta sigui de qualitat i compleixi tots els requisits sanitaris és el laboratori d’Aigües de Manresa. Situat a la planta potabilitzadora dels dipòsits nous, sobre l’avinguda de les Bases de Manresa, l’any passat va dur a terme més de 13.400 analítiques.

«Què ens agradaria?»

«Què ens agradaria?» es pregunta la cap de qualitat, control sanitari i tractament d’Aigües de Manresa, Eva Corbella. «Que la gent begués aigua de l’aixeta. És el nostre objectiu». Hi ha camp per recórrer, doncs.

Per aquest motiu un dels elements al qual presten més atenció és en combatre la geosmina, un compost orgànic que pot fer que l’aigua faci olor de terra. Ho causen les algues del riu Llobregat.

«És un compost innocu i inofensiu que és perceptible en concentracions hiperbaixes i que ens fa nosa perquè llavors l’aigua no agrada», comenta Corbella. «Tenim i produïm aigua bona, però l’olor i el gust associat a la geosmina només el podem mitigar». En funció del temps, hi ha episodis més accentuats o no. El darrer any no ha generat problemes. També pot causar rebuig cert regust o olor de clor, però el «clor és la garantia sanitària que l’aigua arriba microbiològicament bé a casa», i acaba desapareixent.

La contradicció

Corbella opina que, per una banda, cada cop es vetlla més per menjar sa i que els aliments aportin els nutrients necessaris i, en canvi, «després vols que l’aigua no porti res, que sigui de baixa mineralització. És una contradicció».

Les dades de consum d’aigua provenen d’una enquesta de la mateixa Aigües de Manresa. La majoria dels qui beuen aigua envasada, un 41%, van contestar que ho feien pel gust; un 22% per costum; i un 22% més per comoditat. En canvi, els qui consumeixen aigua de l’aixeta van posar un notable alt al gust, un 7,88; un 8,82 a l’olor; un 8,61 a la transparència i un 8,39 a la pressió. La nota baixa se la va endur la calç, amb un 6,92. Amb la calç poca cosa es pot fer perquè és propi de l’àrea mediterrània, comenta Corbella.

La missió del laboratori

El control de la geosmina, però, no és l’única missió del laboratori d’Aigües de Manresa. Diàriament, analitza l’aigua de la xarxa, dels dipòsits, les aigües residuals i la de la depuradora abans no torni novament al riu ja neta. Posa l’ull, doncs, a tot el cicle integral de l’aigua: captar, potabilitzar, servir, recollir i tornar-la al medi en condicions. L’any passat va dur a terme més de 13.400 analítiques que li van permetre obtenir més de 81.300 dades o paràmetres.

Els dos mons

«Tenim dos mons», diu Corbella, acompanyada del tècnic del laboratori, Rubén Pedrosa. «El món de l’aigua potable i el món de l’aigua residual». Dins de les aigües de consum, hi ha les prepotables o aigües crues, que són les no tractades que han de passar per les plantes potabilitzadores. Seria el cas, per exemple, de l’aigua del parc de l’Agulla. El resultat de les anàlisis ajudaran a afinar el tractament que se li ha de fer perquè aquesta aigua pugui passar a la xarxa general i que arribi als domicilis amb totes les garanties.

«Hem potabilitzat l’aigua, l’hem servit a l’usuari, hem obert l’aixeta i llavors va a parar al clavegueram», relata Corbella. Aquí també entra en joc el laboratori analitzant aigües residuals del clavegueram i col·lectors. Finalment, se’n fan de l’aigua de les depuradores per garantir que torni al riu en condicions. També s’analitza el fang que s’hi genera i que s’utilitza bàsicament per agricultura, així com aigües de les piscines i fins i tot en alguna ocasió la que surt de l’aixeta de domicilis particulars. Són els operaris d’Aigües de Manresa els encarregats de dur les mostres al laboratori.

El riu Llobregat és la principal font d’aigua del territori. Corbella explica que «jo considero que estem aigües amunt. A mesura que vas baixant i la situació urbana es va fent més gran, rep més pressió i, per tant, hi van a parar més subproductes».

En el cas de Manresa, l’aigua es capta a Balsareny i «nosaltres som a la banda alta, no hi ha hagut cap zona urbana intensa, amb la qual cosa la nostra condició d’aigua prepotable, o l’aigua crua, és bona». Comenta que tots els paràmetres que s’analitzen apareixen a la banda baixa. «El nostre Llobregat no és el mateix que té, per exemple, la planta d’Abrera. Ja no podríem fer el mateix tractament. Per tant, tenim molta sort».

Subscriu-te per seguir llegint