Com funcionava el cementiri municipal de Manresa durant el segle XIX?

Amb la creació de l’estat liberal, els ajuntaments van anar assolint cada vegada més competències en diferents àmbits. A la dècada dels anys vint del XIX, el governador civil de la província de Barcelona va ordenar per ofici i complint una Reial Ordre que s’activés la recerca d’un lloc per construir un cementiri municipal fora de les ciutats i s’anessin tancant els que es trobaven a dins. A Manresa, el cementiri més gran era el fossar de la Seu, però també n’hi havia al costat de l’església del Carme, de sant Domènec i de sant Miquel, a part de la fossana dels jueus que estava, òbviament, fora muralles.

La Llei municipal de 1845 va consolidar la competència dels ajuntaments sobre els serveis d'higiene i policia urbana, inclosos els cementiris. A partir d'aquell moment, la construcció i manteniment dels cementiris municipals es generalitzaren arreu i encara avui el seu funcionament i regulació és competència dels ajuntaments.

A mitjans del segle XIX, l’Ajuntament de Manresa va buscar - per llei- un nou cementiri allunyat del nucli urbà. Després de diferents propostes, es va comprar una partida de terra a la Plana del Pont Nou i es va encarregar el projecte a l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, que va dissenyar un rectangle de 34 metres de llarg per 30 metres d’amplada, dividit per dos eixos perpendiculars, formant una creu grega, envoltat per pòrtics amb columnes i amb una capella circular al costat oposat a l’entrada dedicada a la Mare de Déu de la Bona Mort, inaugurada el 1856, amb cúpula i pòrtic columnat.

Rovira va dissenyar un cementiri inspirat en l’arquitectura egípcia i romana i amb influències neoclàssiques. El projecte també recollia influències de l’arquitectura del paisatge que es practicava a Europa, principalment a França, i que consistia a integrar la mort dins d'espais enjardinats.

La primera pedra es va col·locar el 21 de novembre del 1847 i ben aviat van començar les obres, que van costar uns deu mil duros (tres-cents euros). Per poder-ho pagar, es van posar a la venda els nínxols i panteons i, al cap de poc, es van començar a enterrar difunts.

El 1871 l’ajuntament de la ciutat va fer un reglament per regular el funcionament del Cementiri Municipal.

L’objectiu del reglament era regular el funcionament de l’espai, controlar les reformes que fossin necessàries, vetllar per la salubritat i higiene de lloc i, per això, es va nomenar una junta administrativa de competència exclusiva de l’ajuntament.

D’aquí que la junta administrativa la formessin l’alcalde -que n’era el president nat-, dos regidors, «el cura parroco más antiguo de la población» (encara que mai es va complir), un metge i quatre particulars. Els càrrecs eren renovables i tenien una durada de dos anys.

La Junta administrativa tenia un secretari, un comptador i un tresorer que havien de ser confirmats en els seus càrrecs per la Corporació Municipal.

Tots els càrrecs eren gratuïts excepte el de tresorer, que rebia el tres per cent del que es recaptava. No cal dir que era un càrrec bastant desitjat. El tresorer controlava els ingressos per la venda de nínxols, enterraments i drets del cementiri. Havia de portar un llibre de caixa amb els ingressos i despeses, un llibre-talonari dels títols de propietat, un altre del nom dels propietaris dels nínxols, el seu valor i data de la compra.

En un Reglament de 1898 ja no es parla de percentatge, sinó que es diu, textualment, «percibira en concepto de retribución anual la cantidad que la Junta tiene acordada».

La Junta Administrativa feia sessions mensuals ordinàries i en cada una d’elles s’escollien tres persones que eren responsables de visitar el mes següent el cementiri i comprovar si es complien els acords que hagués pres la junta el mes passat, com per exemple: «vigilar si los árboles y demás plantas están cuidadas con esmero, si los caminos y calles inferiores se hallan limpias de hierbas, piedras y otros objetos; examinar si los registros se llevan con la debida limpieza y exactitud y visitar la capilla y sagristia».