Quan els morts desfilaven amb quatre cavalls: així eren els funerals més espectaculars de la Manresa del XIX

El control i funcionament dels cementiris a partir de la seva municipalització va obligar els ajuntaments a construir-los fora del recinte emmurallat -a Manresa la plana del Pont Nou- i a redactar un reglament que a la nostra ciutat, el primer, és de 1871.

La junta administrativa tenia un secretari, un comptador i un tresorer. Aquest últim era el responsable -mitjançant una papereta signada- de col·locar els morts en els nínxols del cementiri i sense el seu consentiment i el paper del Registre Civil no es podia col·locar cap mort en un nínxol.

El comptador portava el registre d’ingressos i despeses i cada sis mesos havia de presentar a la junta el llibre d’entrades i sortides dels diners.

Per la seva part, el secretari feia les actes dels acords de la junta de sessions, els certificats, oficis i documents que desitgés la junta i, cada sis mesos, havia de donar comptes a la junta administrativa.

De la junta depenien uns càrrecs necessaris per al bon funcionament de l’equipament: el capellà del cementiri, el custodi o l'enterrador, el paleta, el pintor, l’escultor i el serraller.

El capellà, segons el reglament, tenia dret a habitatge gratuït a la casa que designés la junta. En aquell any 1871, la casa del capellà encara estava per construir, segons consta en el reglament, però, després de vint anys, encara no se li havia construït i ni es va arribar a construir mai. A la vegada, cobrava cinquanta cèntims diaris pagats del fons de la junta del cementiri.

Les funcions del capellà eren encarregar-se de la capella del cementiri, el manteniment i el culte. A més, també dels sufragis encarregats per particulars, en aquest cas, per cada missa que resés a la capella, havia d’entregar a la junta vint-i-cinc cèntims i una pesseta per les misses d’aniversari.

El capellà havia de portar un llibre de registre dels morts que s’enterraven al cementiri, amb el dia de l'enterrament, nom i cognoms del difunt, si s’enterrava a terra o en un nínxol i el tipus d’enterrament que se li havia donat.

A finals del XIX, hi havia quatre categories d’enterraments. La primera classe era la més luxosa i la carrossa del difunt era tirada per quatre cavalls amb les peülles pintades de negre i engalanats amb plomalls negres, i en el cas de primera de luxe, anava escortada per quatre palafreners vestits «a la frederica», que li feien d’escorta. El seguici l’obrien la creu, els capellans, els escolans, que solien ser els infants asilats de Casa Caritat, amb vestimenta negra i roquet blanc. Després la caixa mortuòria folrada de tela negra, amb cintes morades i les inicials del difunt, que algunes vegades era portada per homes i més endavant, des del 1887, per una carrossa de morts; darrere venien els parents homes per ordre de consanguinitat, els amics, els coneguts i les dones. Al darrere hi anava un nombre de pobres en funció de les capacitats econòmiques de la família del difunt. A mesura que baixava la categoria, segona i tercera, disminuïen el nombre de cavalls, d’acompanyants i de categoria de carrossa. La segona classe era una carrossa funerària tirada per dos cavalls, i el de tercera categoria, un cavall amb plomall. La quarta categoria, un cavall sense cap mena de plomalls ni ornaments. Els enterraments de beneficència fets per «amore Dei» o per amor de Déu eren els enterraments dels pobres i els assumia l’Ajuntament, i la caixa era pintada de negre. En aquest cas, hi havia un sol cavall.

En el cas dels enterraments per amor de Déu, es posava al nínxol una creu grega en comptes de la llatina.

El capellà havia de presentar cada tres mesos el llibre de registre a la Junta administrava i controlar que no entressin al cementiri «bajo ningún pretexto ni excusa, carruajes ni caballerías, como tampoco que se juegue ni ejerzan otros actos indecorosos que tiendan a profanar la santidad de aquella mansión de descanso».

Subscriu-te per seguir llegint