«Fora de Manresa, la Lucía es moriria; aquest és el seu lloc al món»

María José Caram Padilla (Tucumán, Argentina, 1960) és la germana gran de sor Lucía Caram. Són set germans (dos més van morir al cap de poc de néixer). Aquests dies ha fet estada al Convent de Santa Clara de Manresa per assistir a l’escola d’estiu d’una universitat en línia creada pels dominics amb la qual col·labora. Ella és teòloga i, com la seva germana, parla clar i és una gran defensora de la dona.

Deu saber que a la seva germana, fins i tot el papa Francesc l’anomenava la «monja collonera», perquè, fins que no assoleix el que vol, no para. De petita ja era així?

Sempre [riu]. La van fer i es va trencar el motlle. Sempre ha estat molt trapella, molt ella. Durant els embarassos de la meva mare, el meu pare ens treia a passejar i anàvem a un parc de diversions i la Lucía va desaparèixer i, de cop, van dir des de l’oficina d’informació: «Hi ha una nena aquí que diu que es diu Lucía Caram». Devia tenir quatre o cinc anys. Però, vaja, va saber anar i dir que la busquessin. I una altra vegada, en una platja on hi havia molta gent, allò va ser desesperant, també va desaparèixer. No la trobàvem i anaven passant les hores. La va trobar un amic del meu pare. Vivia donant-nos ensurts i s’assabentava de tot el que passava a l’escola, del que feien les mestres. S’adonava de tot, es ficava en tot...

Es van arribar a imaginar que arribaria a tenir la projecció que té?

No.

Segueix els programes on surt?

Quan ho comparteix al grup de la família ho miro, però jo també tinc una vida [riu]. Parlem, ens explica coses, ens envia les publicacions a Instagram, els llibres que escriu... A l’Argentina la segueix molta gent.

Allà és tan coneguda com aquí?

Sí. Jo treballo a la Universitat Catòlica de Córdoba. Ara visc a Tucumán, però vaig viure dotze anys a Córdoba. Primer, treballant amb els claretians i després amb els jesuïtes en carreres civils i en la de teologia, i allà tothom la coneix. Tots els meus alumnes la segueixen.

Havia estat abans a Manresa?

He vingut un munt de vegades. Quan vaig escriure la tesi doctoral vaig viure al convent. Les monges em van acollir. Sempre que puc vinc. He vingut a Europa per diversos motius i venir-hi és venir a Manresa.

La Lucía té una relació estreta amb la família o, donada la seva activitat, només es veuen en les dates assenyalades?

No. És una relació molt estreta. Tenim un grup on es comparteix tot on també participen els 17 nebots i els cunyats. La meva mare té 95 anys i per a ella és difícil comunicar-se amb la Lucía i un cop per setmana ella li truca.

Molts dels viatges que fa són a Ucraïna. Els fa patir molt?

Sí. Jo crec que és una vocació que té, que està fent el que ha de fer i això li dona pau, i ajuda a molta gent, però cada vegada que marxa estem pendents. No és fàcil seguir-ho des de la distància, però sabem que no la podem parar.

Igual que rep elogis, també rep crítiques, hi ha vegades que ferotges. Com ho porta la família?

Bé. La societat està polaritzada. Hi ha gent de l’Església que, quan es fiquen amb els arguments que es fiquen, és pura ideologia. És la por a perdre poder.

Per a ella Manresa és molt important. Què els en diu?

La Lucía estima Manresa. És el seu lloc al món. Diu que Déu ha fet Manresa per a ella, o sigui que d’aquí no la mourà ningú.

No tornarà a l’Argentina?

No. El seu lloc és aquí. Ens visitarà, la visitarem, però ella és d’aquí. Ni se m’acut pensar que pugui tornar. Fora de Manresa, la Lucía es moriria; aquest és el seu lloc al món.

Algun altre germà ha seguit el camí de la fe?

Els meus pares ens han inculcat la fe. Jo, personalment, he estat religiosa molt temps. Era dominica d’una congregació de vida apostòlica i vaig estar 18 anys de missionera al Perú. El que passa és que, després, va valer més la meva vocació per la teologia. El 2018 vaig signar el darrer paper de desvinculació. Una altra germana va ser carmelita, però, posteriorment, va sortir, es va casar i va tenir dos fills, i els altres no.

Quan ella va prendre aquest camí, si abans vostè ja l’havia pres, a casa no els devia sorprendre.

No la creien molt, per la seva manera de ser. Els va costar dir-li que sí pensant que no funcionaria, però, és igual, ella va marxar. Primer, a la congregació on era jo i, després, va passar a ser de clausura. Va estar a València fins que va fer els vots solemnes i va venir a Manresa, on també era de clausura fins que les germanes es van adonar que el món havia canviat i que per servir als altres, perquè la vida cristiana és això, servir als altres, havien de canviar.

Diu que a casa no la van acabar de creure. Per què?

Perquè era molt trapella. Quan va decidir sortir de la congregació per ficar-se al claustre, tampoc no la creien: «Com vols ser contemplativa! Allà tancada!». Va dir: «Si no me’n vaig de contemplativa em faig guerrillera. S’ha de canviar el món». Estava convençuda que amb l’oració el canviaria.

S’ha convertit en una persona important. Amb amics i enemics...

A mi m’agrada quan la gent em parla bé d’ella i em dol quan me’n parla malament, però, sobretot, és la meva germana.

En una frase, com la definiria?

Crec que és un testimoni radical de l’evangeli que sap escoltar els signes dels temps.

Algun cop l’ha vist trencar-se?

Sí, quan, fa uns anys, hi va haver una conspiració per fer-la fora del convent i no va trobar un eco en la congregació per als religiosos. Va ser molt difícil. Ha pogut tirar endavant gràcies a les monges.

Una conspiració a l’Església?

Sí. Deien que millor que es dediqués a la política, que sortís del convent... Fins que es va trobar amb el cardenal Omella, que li va donar suport i li va obrir les portes al papa [Francesc] i, a partir d’aleshores, les coses van començar a canviar.

Subscriu-te per seguir llegint