De l’oci en pisos i baixos al Passeig de Manresa com a nou punt de relació

Els equipaments destinats a l’oci i a la diversió van experimentar un gran creixement, sobretot a la segona meitat del segle XIX, en una proporció directa a l’augment de la població. En aquests anys apareixien i desapareixen associacions, com es pot observar en el llistat de societats que va recollir l’historiador local Joaquim Sarret i Arbós a primers del segle XX en la seva obra Història de la indústria, el comerç i els gremis de Manresa (1923).

En la llista hi consten un total de 147 societats des de 1851 fins a 1916. Una bona part eren mutualitats de socors mutu d’un gremi o ofici destinades als accidents i malalties dels seus associats com, per exemple, el Montepío de San Lázaro, l’Asociación católica de Obreros, el Montepío Benéfico Manresano i el Montepío del Cuerpo de Bomberos.

Un altre nombre molt important eren les societats dedicades a la defensa dels interessos d’un col·lectiu, generalment laboral, com l’Asociación de patronos ladrilleros, la Sociedad de obreros en Hierro, la Sociedad de cinteros de seda, la Sociedad de socorros mutuos del Gremio de Albañiles i el Gremi d’Agricultors.

La major part d’aquestes entitats tenien el seu local social, juntament amb altres entitats, en algun pis dels carrers més secundaris de la ciutat, com la zona dels Quatre Cantons, Remei, Arbonés, zona de Valldaura, Escodines...

Existien també un gran nombre de societats destinades a l’esbarjo del seus associats. En aquest cas hi havia una dualitat molt clara en funció de la categoria social dels socis. D’una banda, hi havia un gran nombre de casinos, com el Casino Manresano (1851), el Casino del Progrés, el Casino La Confianza Manresana, el Centre Comercial i Industrial, el Casino Siglo XIX, el Casino Universal i el Casino Artesano, entre altres, que acollien la burgesia manresana i les seves famílies i, en conseqüència, els trobem als carrers del centre de la ciutat, com Sobrerroca, Sant Miquel, Joc de la Pilota, Sabateria, Mel, etc. Generalment, ocupaven una part de l’espai d’un primer pis d’una de les cases d’aquests vials, moltes vegades amb altres entitats o associacions, algunes de caire polític, com el Centre Catòlic Carlista, el Centre Monàrquic Liberal i el Centre de la Unión Republicana de Manresa, o econòmiques.

Espais amb no gaire socis que anaven a passar les tardes del diumenge amb la família per jugar a cartes (i amb diners, que era molt habitual a Manresa), enraonar, ballar. Segons un metge de l’època, «el juego es el elemento de distracción que corroe el entendimiento perturbándolo y ocasionando un estado veránico incurable y cuando sus daños no son tan marcados hechizan la felicidad conjugal y ejemplan a sus hijos legándoles la crápula, siendo los candidatos del presidio de mañana».

Caixa Manresa i la societat Casino Manresano

Aquestes entitats s’obrien i tancaven amb molta facilitat. Per exemple, quan es va fundar Caixa Manresa el 1865, la primera oficina de l’entitat -que només obria els diumenges al matí- es va obrir al primer pis de la casa número 14 del carrer de Sobrerroca, que estava ocupat en part per la societat Casino Manresano. Quan es va dissoldre el casino la Caixa va haver de buscar un altre local perquè no podia pagar el lloguer.

També hi havia els ateneus, de caire molt més popular, que generalment acollien la classe artesanal i obrera, com el Ateneo Manresano de la Clase Obrera, la Cooperativa Obrera Manresana, etc. A part de jugar a cartes, eren freqüents les representacions teatrals, el ball i altres activitats instructives com -en alguns ateneus- l’escola per als fills dels socis.

Un altre espai d’oci eren els cafès i les tavernes. Mentre que els primers eren freqüentats per la burgesia manresana, els segons eren un lloc d’esbarjo per a la classe treballadora.

Molts cafès tenien l’origen en una fonda o hostal, la majoria situats en els principals carrers d’entrada de la ciutat. Un punt neuràlgic de cafès i tavernes va ser -més de cent anys- el carrer de les Piques perquè era el carrer d’entrada -des de 1859- a Manresa amb tren. Així, trobem la Fonda de san Ignacio de Loyola i la Fonda de cal Nasi i del Centro al Born. També, l’hostal del Sol i l’hostal de la Polla a la plaça de l’Hospital i carrer de Sant Andreu, que era l’entrada de la gent de «la muntanya» des de l’època medieval, i el cafè de Gual a la plaça Major.

La formació de l’eixample a partir de tres eixos: carretera de Cardona, de Vic i passeig va fer que els nous cafès s’obrissin al voltant d’aquests nous vials. A finals de segle s’obre l’Hotel de Santo Domingo -que va ser el de més categoria de la ciutat- a la plaça del mateix nom i l’Alhambra, conegut popularment com la Gàbia; el Jardin Español i, a primers del segle XX, el Gran Café Mundial, al passeig de Pere III, que es va inaugurar el 1891, i el Buen Gusto al carrer de Cardona (actual carrer Guimerà). Amb el pas del temps es va anar incrementant el nombre de cafès al primer tram del Passeig, que es va convertir en l’espai més important per a tots els manresans i manresans d’oci i per passejar «amunt i avall» per «veure i ser vist».

D’aquesta manera es complia el que deia l’alcalde Pere Arderiu deu anys abans: «Ante la imperiosa necesidad que siente la población de ensanchar sus calles por las exigencias del tráfico moderno, de procurar su buen aspecto y alineación […] es necesaria y por tanto hoy imprescindible, la de dotar a esta ciudad de un regular paseo del que carece, rebajándose a los ojos del viajero que la visita como una de las primeras y más industriosas ciudades de Cataluña».

I des de finals del segle XIX es van començar a instal·lar en aquest primer tram els primers locals d’esbarjo, com cafès, petits parcs d’atraccions, teatrets, cinemes, envelats, glorietes per a audicions musicals, places de toros, etc. Primer, com a construccions efímeres, però, després, fixes amb noms com els pavellons Carrusel, Iris Sport, el xalet Catalònia, etc., a semblança -a petita escala- dels Champs-Élysées de París i del passeig de Gràcia de Barcelona, i amb parades de quincalla per les fires.

El nou Passeig, dedicat al rei Pere III, es convertia en el nou punt de relació i trobada de totes les classes socials de la Manresa de finals del XIX que continuaria tot el segle XX.

Subscriu-te per seguir llegint