Així era la feina del sepulturer, el treballador que vivia al cementiri de Manresa durant el segle XIX

L’any 1871 es va redactar a Manresa el primer reglament de funcionament del cementiri municipal. Així doncs, la seva Junta administrativa va designar diferents càrrecs per garantir la bona gestió de la necròpolis: el capellà del cementiri, el custodi o sepulturer, el paleta, el pintor, l’escultor i el serraller.

El sepulturer era una de les figures que estava més vinculada al dia a dia del recinte, ja que a banda de la seva feina també tenia dret a habitatge gratuït al mateix cementiri. En aquest cas, l’any 1871 es diu que «el custodi gaudirà d’habitació gratis a la casa de nova construcció que la Junta té destinada a aquest objecte». A més, cobrava un sou d’acord amb les tarifes aprovades per l’Ajuntament, de manera que tenia prohibit demanar diners extres als familiars dels difunts. De fet, fins fa uns anys, el sepulturer encara vivia al costat del cementiri.

Les seves principals obligacions eren obrir les rases per col·locar-hi els morts, seguint les dimensions que la Junta determinava; tapar els cadàvers amb almenys quatre pams de terra; netejar i aplanar els camins; i regar, plantar i tenir cura de les plantes del cementiri. També tenia la responsabilitat de vigilar que els nínxols estiguessin hermèticament tancats -en cas que no ho estiguessin havia d’avisar al capellà- i que els noms fossin correctes i visibles, com també la seva numeració. Davant de qualsevol desperfecte, havia d’avisar a la família perquè se n’encarregués. A la vegada, era responsabilitat del sepulturer el control dels cadàvers que eren deixats a la morgue mentre esperaven una autòpsia.

També tenia l’obligació d’obrir i tancar les portes del recinte a les hores que determinés la Junta i s’encarregava de «proporcionar tots els mitjans i eines necessàries per al trasllat del difunt fins al cementiri, no coartant, per això, els desitjos dels seus familiars referent a persones determinades que hagin de verificar aquesta conducció fins a la necròpoli».

El reglament també obligava que el cementiri tingués un paleta per construir els nínxols i efectuar altres intervencions relacionades amb el seu manteniment. També podia, si la Junta ho determinava, fer altres obres dins del cementiri. Per aquesta feina, cada trimestre la Junta pagava al paleta un import proporcional al nombre de nínxols que s’havien construït i venut durant aquest període.

A més, la Junta obligava que el paleta tingués sempre a la seva disposició «un porticó o bé deu i vuit nínxols».

Les altres feines del pintor, escultor i fuster depenien de la Junta administrativa del cementiri i, per tant, aquests professionals havien de complir les tasques que l’organisme els encarregava.

A la vegada, la Junta obligava que tots els nínxols portessin una inscripció amb el nom i cognoms del difunt, i en cap cas es permetia posar-hi només les seves inicials. Aquest fet deixa palès que totes les inscripcions havien de ser autoritzades prèviament per la Junta.

«Cap sepultura o nínxol podrà destapar-se per a la col·locació d’un altre cadàver, sinó després que hagi transcorregut un any des que es va col·locar l’anterior si aquest era adult, i sis mesos si es tractava d’un infant».

Un cementiri separat per als no catòlics

Una Reial Ordre del 28 de novembre de 1872 va manar construir cementiris separats per als no catòlics. Malgrat aquesta llei, en cap dels reglaments que es van fer a partir de 1871 es fa esment del cementiri laic i hem d’esperar fins al de 1898 per trobar la primera referència: «Ni molt menys que es doni sepultura dins del sagrat recinte als indignes d’aquesta per haver mort dissidents o fora del gremi de l’Església Catòlica, essent de competència exclusiva d’autoritat eclesiàstica jutjar d’aquesta dignitat o indignitat».

A la necròpolis manresana es va solucionar aquest problema amb la construcció, a finals del XIX, d’un espai i una entrada independents. Se situaven a la seva dreta, al costat del camí de Rajadell, per acollir aquells que no eren creients, als suïcides o els enterrats de beneficència.

Un apartat concret del reglament de 1898 especifica que en aquest espai no s’hi farien cerimònies religioses i que «els cadàvers que haguessin de ser inhumats només serien acompanyats pel custodi».

Posteriors reglaments, però, han anat actualitzant el funcionament del cementiri manresà.

Subscriu-te per seguir llegint