Xavier Pagès, director de l’Orfeó Manresà: «Els diners per a la música van als grans auditoris i a festivals on actuen els de sempre»

Com a membre de la Capella Reial que dirigeix Jordi Savall, Xavier Pagès ha experimentat el que és passejar-se pels circuits més elitistes de la música clàssica internacional, però també sap el que és batallar per omplir un petit teatre municipal dirigint una coral amateur. La seva missió al capdavant de l’Orfeó Manresà és renovar-lo, elevar-lo i concebre produccions que puguin ser prou atractives per atreure el públic i els cantants joves. Per aconseguir-ho i mantenir vives totes les seves altres activitats fa 35.000 quilòmetres l’any. Si com a cantant estudia cada nota, com a director sospesa cada paraula.

Què el va portar a l’Escolania de Montserrat?

Que m’agradava cantar. Llavors les senyores, entre elles la meva mare, cantaven als celoberts, i recordo que jo m’hi afegia. I quan vaig sentir l’Escolania vaig dir: què s’ha de fer per cantar aquí? La meva família tenia com a tradició fer estades a Montserrat, ja des dels meus avis. Sempre ens hi allotjàvem uns quants dies d’estiu i de Setmana Santa. En part era per vocació religiosa, però també perquè des d’allà es podien fer excursions molt diverses i era un bon lloc per passar temps d’esbarjo. Llavors hi pujava gent molt diversa, creients i no creients, d’esquerres i de dretes. Era un punt d’unió del catalanisme i un gran símbol del país. Suposo que ara és diferent.

Com és ser un escolà 24 hores 7 dies a la setmana durant quatre anys?

És una gran experiència. Amb cinquanta nens de la teva edat t’ho pots passar molt bé. I s’aprèn moltíssim. També és veritat que, llavors, no s’anava a casa el cap de setmana, i hi havia un component de separació familiar important. Això el primer any costa. I també costa la reincorporació a la vida normal. Passes quatre anys en un lloc on et lleves a les 6 i 20 del matí i te’n vas al llit a les 9; fas la formació musical, els assajos, les pregàries, els cants corresponents i la formació escolar normal; tens un dia pleníssim on tot funciona de la mateixa manera; i de cop, passes a un lloc on no hi ha cap rutina i on tot va a una altra velocitat. A més, hi entres sent un nen i en surts sent un adolescent. En el reencaix hi ha coses que has de superar.

Per exemple?

Amb els companys comentàvem que, de cop, et trobes que casa teva és petitíssima. El monestir és un lloc enorme, on dormíem en una sola sala amb 50 llits. I, d’un dia per un altre, tornes a la teva habitacioneta, molt sol. Però hi tornes amb una gran maduresa emocional forjada per la intensitat del treball i el nivell d’exigència. Comparat amb els altres nois de la teva edat potser tens menys capacitat d’adaptació als canvis, però portes unes grans eines intel·lectuals i l’experiència d’espavilar-te separat de la família.

En surts creient?

En surts com vols. El context et porta a creure, però jo en vaig sortir més o menys igual que hi vaig entrar. Molt poc creient. Jo hi anava a cantar.

Va percebre algun indici que en algun moment hi pogués haver algun abús, entre companys o per part dels monjos?

Pel que fa als companys, hi havia els conflictes que hi ha a tot arreu, però jo crec que vaig tenir sort. Passat un temps, el grup va arribar a la conclusió que ens havíem de cuidar els uns als altres. Pel que fa als monjos, ho hem comentat amb altres companys i no vam percebre mai res. Al contrari: des del pare Ireneu [el director] fins al darrer monjo han estat persones a qui recordem amb estima i emoció. A l’Escolania no n’hi ha hagut mai cap cas.

De nois que volen cantar n’hi ha molts, però la majoria agafen una guitarra i munten un grup. Vostè va decidir triar la via on cal estudiar més.

És que per fer certa música no hi ha altre remei. Si vols interpretar Bach l’has d’estudiar i treballar molt. No és per plaer! Hi ha qui té una natura que li ho facilita, però de posar-hi hores no te n’escapes.

La veu és l’únic instrument que portem integrat. L’experiència és més intensa cantant que tocant?

Es viu diferent. I té una expressivitat il·limitada. Amb la veu he pogut arribar on no he arribat amb el meu instrument. D’entrada, perquè inclou text, i això ajuda a comunicar. I també perquè l’emoció que transmets és la de la mare que canta, que és molt anterior a la música clàssica.

L’inconvenient de la veu és que agafa refredats; la flauta no.

La Victòria dels Àngels deia que difícilment tens un concert el dia que estàs bé. La tècnica et permet compensar-ho, i sempre dic als alumnes que hem d’estar preparats per poder funcionar estant mig malament. Però sí, és un problema. I s’entén poc. Quan un futbolista està lesionat es dona per suposat que estarà dues setmanes sense jugar. En un cantant no es veu tan clar.

Amb quin pla va agafar l’Orfeó Manresà?

La música coral ve de la gran expansió dels anys setanta i vuitanta, quan es van formar cors a tot arreu i hi havia molts concerts, tothom viatjava... Allò es va acabar. El nivell musical va pujar i ha calgut presentar les coses d’una altra manera per fer la música coral més atractiva, utilitzant també el llenguatge audiovisual i cooperant amb altres disciplines. Això ha estat clarament així en els darrers muntatges que hem fet i ens ha portat a un cert ressorgiment. El problema és que, un cop estrenat, rendibilitzar un muntatge costa. I no només perquè és difícil trobar qui et contracti; també és difícil que un grup de gent amateur pugui reunir-se gaire vegades.

Ara la primera feina d’un director és concebre espectacles que es puguin vendre?

Sí, és així. Les coses s’han d’embolicar bé, com fa qualsevol venedor. La nostra feina ja no és només fer cantar. Ara hi ha molta oferta. A Manresa, també. I, per tant, ens hem d’assegurar de ser atractius. Això també serveix per atreure més cantants, més joves i més preparats. De moment, ho estem aconseguint. Mantenim cantants que porten molts anys venint a assajar el divendres al vespre en comptes d’agafar el cotxe o veure Netflix, cosa que és com un miracle i ens permet tenir un nucli estable i un exemple de compromís molt instructiu per als joves. A les noves generacions comprometre’s així durant molt temps els costa.

Als joves els deu costar tenir un hobby on han d’estudiar més que a l’institut.

Sí, això és un problema. El tenen també les escoles de música. Si no estudies no avances, i si no avances t’avorreixes, i si t’avorreixes ho deixes. Cada petit pas et costa més, i no tothom hi està disposat, sobretot en un moment en què es poden fer tantes coses sense esforç. I als grans auditoris es nota que hi ha una certa pèrdua de públic. Es podria dir que és perquè el barroc cada cop queda més lluny, però la veritat és que si es programen repertoris contemporanis encara és pitjor.

Cantant amb la Capella Reial ha experimentat el que és posar drets els auditoris més importants. Això és el que omple més?

Jo només n’era una part, però sí, és clar, és una de les coses que omplen. Omple l’èxit, i també omple estar envoltat de grans músics i aprendre moltíssim. Però a un altre nivell, em produeixen encara més satisfacció coses com el disc «Barcelona 1700», que vaig enregistrar amb el Santi Figueras. No va tenir èxit comercial, però n’estem molt orgullosos. I encara és una satisfacció més gran agafar tot això que he viscut i poder transmetre-ho a l’Orfeó, per exemple.

Rosalía enregistra un tema on hi ha orquestra simfònica i la resposta mediàtica ha estat com si hagués reinventat la música. Ho troba ridícul?

A mi m’agrada veure que la música que està a prop de la que fem nosaltres pot despertar tant entusiasme. I que ho faci la Rosalía també m’agrada, perquè és una gran professional. Però sí, em venen ganes de dir, ep!, que nosaltres això portem anys fent-ho! Hem d’afirmar sense cap complex que, al Liceu, els músics que toquen al vídeo de Rosalía hi són sempre, i sempre toquen així de bé.

Com definiria la política cultural catalana pel que fa a la música?

Molt millorable. El músic és una persona molt poc inclinada a organitzar-se col·lectivament, i és difícil que aconsegueixi coses com fan els mestres o els metges. Els diners, tant públics com privats, van sempre a uns pocs grans auditoris i a uns festivals on actuen sempre els mateixos. I falten professionals que coneguin el sector de la música i que es vulguin dedicar a la gestió i a la producció.

Com es viu portant tres corals i fent mil coses al mateix temps?

Es viu fent 35.000 quilòmetres l’any (riu). És l’única manera de guanyar-se la vida. Però és emocionant i divertit, té moltes coses bones.

Quan està col·lapsat a l’autopista també posa música barroca?

Sí, i tant (riu). Moltes vegades. Però també puc posar Bruce Springsteen, depèn del dia. A Gelida tenim prou embussos per poder posar moltes músiques diferents.