L’auge dels teatres: de l’Euterpe a Cal Niño i El Porvenir

Al llarg de quatre setmanes hem recollit les diferents opcions d’oci i de diversió que tenien els manresans i les manresanes al segle XIX. Malgrat la gran diversitat de possibilitats, hem de tenir present que les llargues jornades diàries de treball de dilluns a dissabte i les dures condicions laborals no permetien gaire temps per al lleure. A més, algunes de les activitats que hem esmentat tenien un cost econòmic i no cal dir que els salaris anaven destinats més a assegurar la precària subsistència de la família que a la folgança.

En conseqüència, per a la major part de la ciutadania les hores d’oci es dedicaven al descans, a passejar; a participar en les festes populars de l’any del barri, principalment les Enramades que era la festa que reforçava més una comunitat; a anar a les fonts a prendre les aigües; a algun aplec a les ermites properes a la ciutat; a assistir a processons, desfilades i concerts populars i alguns -els homes- a anar a la taverna.

Un altre moment de diversió era anar al teatre. El segle XIX -que tindrà continuïtat a les primeres dècades del segle XX- es van obrir un gran nombre de teatres permanents. Era freqüent la instal·lació de teatres i de teatrets efímers amb motiu de les fires de l’Ascensió i de Sant Andreu, però, ara, als baixos de moltes cases o als primers pisos -moltes vegades seu de casinos i d’ateneus com havíem comentat anteriorment- s’obriran teatres estables a la vegada que es construiran alguns edificis per a aquesta activitat artística.

Un dels primers teatres que es va construir va ser l’Euterpe, al xamfrà dels carrers Bastardes i Piques i amb entrada per la placeta del Pes Vell de la Farina. El teatre es va construir l’any 1848 al jardí de la casa anomenada Cal Vallès per part del Casino Manresano. Més endavant va canviar pel nom d’Euterpe, musa de la música, especialment protectora de l’art de tocar la flauta, tot i que el teatre també va tenir altres noms com teatre Breton, Salón Calau, Las Dos Bellezas, o teatro de Casa Vallés. En aquells temps era molt freqüent que cada propietari que el regentava poses un nom diferent.

A primers del segle passat es coneixia com a salon Cataluña. Als anys vint s’hi va instal·lar l’Ateneo Obrero Manresano -que es trobava situat al Passeig, al solar del costat del que seria el Kursaal- transformat durant el franquisme en Ateneu Cultural Manresano fins al seu tancament.

El cabaret Petit Dore

També hi havia hagut en aquest teatre el cabaret Petit Dore, que va passar, més endavant, al carrer Sabateria on hi havia un altre teatre.

A mitjan segle XIX es va edificar al carrer Bastardes número 10, i va funcionar durant molt temps amb el nom de Novedades, entre altres noms.

El 1877 es va fundar la Societat Coral de Sant Josep, popularment el Coro. Els primers components del cor van ser homes casats de la Congregació Mariana de Sant Josep de la Cova i, després d’uns temps establert al carrer Nou, va passar a ocupar l’espai que encara avui -seu de la colla sardanista Dintre el Bosc- es coneix amb el nom del Coro de Sant Josep.

Al primer pis d’un edifici del carrer Sant Miquel (actual número 8) hi havia la Sociedad Siglo XX, fundada el 1887. L’any 1905 la Joventut Carlista Manresana, fundada feia cinc anys, va passar a compartir immoble amb aquesta societat i el mateix any van fer una remodelació de la sala i s’hi van començar a fer grans velades teatrals «en las espaciosas salas del edificio». Amb el temps i després de diferents transformacions es va convertir en l’actual Cercle Familiar Recreatiu.

El nom d’un tenor navarrès

Un altre espai de diversió i d’oci va ser el teatre Gayarre, conegut popularment per Cal Niño, i que era al carrer de la Dama. El teatre es deia Gayarre perquè era el nom d’un famós tenor navarrès, Julián Gayarre, de fama internacional, de la segona meitat del segle XIX. En aquest teatre es representaven sarsueles, gènere molt popular fins ben entrat el segle XX.

El teatre Gayarre el va obrir Antoni Jané Barjau. Aquest home va tenir quatre filles, la més gran es deia Gertrudis i es va casar amb un tal Concustell i va tenir un nen. I com que era l’únic «niño» de la casa la gent li va començar a dir Cal Niño i així es va quedar durant molts anys. El 1901 es va enderrocar el teatre i el seu lloc el va ocupar el cinema Modern que després seria el Cine Goya.

Al carrer de la Mel 5, 7 hi havia un antic hostal conegut amb el nom d’Hostal del Sol des de 1848 i l’entitat Casino Artesano va arrendar el local i el va transformar per etapes, ja que no reunia gaires condicions i el van dotar d’una sala de ball, despatxos i altres espais. Els seus principals promotors foren el fuster i regidor Antoni Oriol Quingles, el moliner Sebastià Hurtos, l’industrial fonedor Delfí Illa, el botiguer de queviures Manuel Altimiras Sala, el taverner Josep Alvareda i el comptable Joan Casas.

L’edifici va ser projectat per l’arquitecte manresà Pere Samsó Heras (? – 1891), però, poc abans del 1904, l’entitat va encarregar-ne la remodelació a Ignasi Oms i el nou local es va inaugurar el dia de Sant Joan del 1904 i avui encara manté la funció d’oci a l’espai Ludoteca Ludugurus per a infants de quatre a dotze anys amb el suport de Creu Roja Joventut.

Altres entitats tenien el seu local social amb teatre per representar obres com la Joventut Catòlica al carrer del Joc de la Pilota, que era un equipament només per a homes; el teatre Massini al carrer Pas de Cardona (actual carrer Àngel Guimerà) seu de l’Ateneo Obrero Manresano i que després va anar al passeig de Pere III amb el nom d’El Porvenir -al lloc on anys més tard hi va haver la fàbrica de galetes La Polar i avui hi ha un establiment comercial de la raó social Inditex- amb una sala més gran que es va inaugurar el 19 de maig del 1907 o un altre teatre que es trobava a la Unión Comercial e Industrial, local situat a la placeta del Pedregar número 4 i que disposava d’un escenari per on van passar nombrosos artistes amateurs i professionals. L’any 1912 van llogar l’espai a la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa i Comarca.

A la segona meitat del segle es van obrir dos nous grans espais teatrals i d’oci, un a l’aire lliure -el Buen Retiro- i l’altra un gran edifici a la cruïlla entre la ciutat antiga i la nova ciutat industrial que s’anava configurant, el teatre Conservatori.

Subscriu-te per seguir llegint