Emotiu missatge de sor Lucía des d'Ucraïna, convidada per Zelenski a l'acte oficial del Dia de la Independència

Ucraïna va celebrar aquest dilluns el 35è aniversari de la seva independència en un dels moments més delicats de la història del país. Una de les persones que van viure aquesta jornada des de Kíiv va ser la monja establerta a Manresa sor Lucía Caram, aliada del poble ucraïnès a través dels més de trenta corredors humanitaris que ha organitzat d'ençà que va començar la guerra per portar-hi ajuda.

Viure-ho des d'allà "permet entendre que aquí la independència no és només una bandera, una data o una celebració: és el dret d’un poble a existir, a ser lliure, a preservar la seva identitat i a decidir el seu futur. I és un dret que els ucraïnesos defensen cada dia pagant un preu immens", reflexiona.

Que el món no s'acostumi a la guerra

El 23 d’agost, explica sor Lucía, "vaig tenir l’honor de participar, convidada per la Presidència d’Ucraïna, en el National Prayer Breakfast, celebrat en el marc del Dia de la Independència, juntament amb el president Volodímir Zelenski, líders religiosos i representants de diferents àmbits de la societat ucraïnesa i internacional. Vaig poder saludar personalment el president i escoltar un missatge que considero essencial en aquests moments. Zelenski va insistir en la necessitat que el món no s’acostumi a la guerra. Cal continuar parlant d’Ucraïna, explicar què està passant, visitar el país, ajudar-lo i treballar per una pau justa, sòlida i duradora. Després de tants anys de sofriment, un dels grans perills és que la guerra deixi d’impressionar-nos i que el dolor de milions de persones es converteixi simplement en una notícia més".

Els infants desapareguts

Durant aquests dies, prossegueix Caram, "també hem pogut compartir projectes i una preocupació especialment dolorosa: la situació dels infants ucraïnesos traslladats il·legalment a Rússia, separats de les seves famílies i sotmesos a processos d’assimilació i adoctrinament. Ens proposem continuar treballant i donar visibilitat a aquesta realitat juntament amb el jutge federal argentí José Antonio Michilini, especialista en Dret Penal Internacional, i Juan Carlos Cruz, membre de la Pontifícia Comissió per a la Protecció dels Menors. No podem permetre que aquests infants desapareguin dues vegades: primer, arrencats de les seves famílies; després, esborrats de la nostra consciència. Hem de continuar buscant-los, denunciant el que està passant i donant veu als qui avui no poden fer sentir la seva".

Trobada amb el nunci del papa

En la seva estada, la monja dominica ha mantingut una trobada especialment significativa amb el nunci apostòlic a Ucraïna, Mons. Visvaldas Kulbokas, representant del papa Lleó XIV. "Hem pogut compartir amb ell la delicada situació que viu el país i refermar la nostra voluntat de col·laboració per donar visibilitat al sofriment del poble ucraïnès i continuar fent arribar ajuda humanitària allà on més es necessita. En aquests moments, la presència de l’Església al costat de les víctimes és fonamental. No es tracta només d’acompanyar, sinó també de ser veu, crear ponts, mobilitzar solidaritat i recordar al món que Ucraïna continua necessitant-nos. Aquesta trobada amb el nunci se suma a la reunió que vaig mantenir dies abans amb el metropolità Epifani, primat de l’Església Ortodoxa d’Ucraïna. Enmig d’una guerra que destrueix i divideix, aquests espais de diàleg ens recorden que també és possible construir ponts, sumar esforços i treballar plegats per la pau i per les persones que més pateixen".

Ambulàncies, vehicles i generadors

La Fundació del Convent de Santa Clara ha aprofitat aquest nou viatge humanitari per fer entrega d’ambulàncies, vehicles, generadors i ajuda humanitària destinada especialment als equips que treballen en les zones més castigades per la guerra i a la població civil de Kramatorsk, a la regió de Donetsk, sotmesa constantment als atacs. "Són vehicles que permeten evacuar ferits. Ambulàncies que salven vides. Generadors que permeten continuar treballant quan cau la xarxa elèctrica. Darrere de cadascun d’ells hi ha persones, empreses i institucions de Catalunya i d’Espanya que han decidit no mirar cap a una altra banda. I aquest és probablement el miracle més gran que hem viscut durant aquests anys: comprovar com una petita fundació nascuda a Manresa ha pogut teixir una enorme xarxa de solidaritat capaç d’arribar fins a primera línia d’una guerra".

Ara, el repte és l’hivern

Constata que "no podem aturar-nos. La nostra preocupació ja està posada en setembre i octubre, perquè s’acosta un nou hivern i hem de preparar-nos ara. Els atacs russos contra les infraestructures energètiques poden deixar milers de famílies sense electricitat ni calefacció quan les temperatures caiguin molt per sota dels zero graus. El fred també s’ha convertit en una arma de guerra. Per això tenim un nou repte: aconseguir sistemes portàtils d’energia EcoFlow, generadors i recursos econòmics per adquirir mantes tèrmiques especials preparades per suportar temperatures de fins a 20 graus sota zero. Pot semblar poca cosa davant la immensitat d’una guerra, però per a una persona gran que viu sola, una manta pot significar sobreviure a una nit de fred extrem. Per a una família, una bateria pot significar tenir llum i poder escalfar-se. Per a un equip mèdic, un generador pot significar continuar atenent un ferit. No podem aturar les bombes, però sí que podem impedir que moltes persones se sentin abandonades".

Un nou aliat: Hansen Miracle Village

Durant aquesta estada també ha tingut l’oportunitat de visitar un projecte que "m’ha impressionat profundament: Hansen Miracle Village, impulsat pel filantrop nord-americà Dell Loy Hansen a través de Hansen Ukrainian Mission. Allà hem pogut conèixer una iniciativa que va molt més enllà de construir cases. Estan creant llars i comunitats per a persones que ho han perdut tot a causa de la guerra, entre elles persones grans especialment vulnerables, procedents de les zones afectades, que han perdut casa seva i, en molts casos, també familiars i tota una vida. No es tracta simplement de donar-los un sostre. Es tracta de retornar-los dignitat, comunitat, seguretat i esperança".

Destaca que "la trobada amb Dell Loy Hansen i el seu equip ha estat extraordinàriament positiva i ens ha permès obrir noves vies de comunicació i de col·laboració. Compartim una mateixa manera d’entendre l’ajuda humanitària: arribar fins a les persones que més ho necessiten i no abandonar-les després de la primera emergència. Estic convençuda que aquesta trobada ha estat providencial i que podrem treballar plegats en nous projectes".

De Manresa a Ucraïna

"Aquests dies a Kíiv m’han fet pensar molt en el camí recorregut", diu sor Lucía. "Quan vam començar a ajudar Ucraïna des de la Fundació del Convent de Santa Clara, a Manresa, no podíem imaginar fins on arribaríem. Avui podem dialogar amb les institucions ucraïneses, amb responsables religiosos, amb organitzacions humanitàries internacionals i amb persones que estan treballant sobre el terreny. Però, sobretot, podem continuar fent el que sempre hem volgut fer: arribar a les persones concretes que pateixen. Això no és mèrit d’una persona ni d’una fundació. És el resultat de milers de gestos de solidaritat. Darrere de cada ambulància hi ha algú que ha fet una donació. Darrere de cada vehicle hi ha persones que han treballat per aconseguir-lo. Darrere de cada generador, cada manta, cada evacuació d’un ferit i cada família acollida hi ha molta gent que ha decidit que el dolor dels altres també l’interpel·la.

"Nosaltres continuarem ajudant"

Des de Kíiv, coincidint amb el Dia de la Independència, fa saber que "la Fundació del Convent de Santa Clara renova el seu compromís amb Ucraïna. Ho fem en un moment difícil, quan la guerra s’allarga i existeix el perill que el món se’n cansi. Precisament per això hem de fer el contrari. Mirar. Escoltar. Explicar. Denunciar. Ajudar. I continuar-hi sent. Ucraïna resisteix perquè vol continuar sent lliure. I, mentre hi hagi una ambulància que puguem aconseguir, un generador que puguem enviar, una manta que pugui protegir algú del fred o una persona abandonada a qui puguem arribar, nosaltres continuarem ajudant. Perquè, després de tots aquests viatges a Ucraïna, he après una cosa molt senzilla: davant del sofriment podem passar de llarg o podem aturar-nos. Nosaltres hem decidit aturar-nos. I no ens cansarem d’Ucraïna".

Subscriu-te per seguir llegint