La llum del primer espectacle de drons dibuixa Manresa al cel

Manresa és la ciutat de la llum i l’arribada dels quatre-cents drons que brillaven al cel del Parc de l’Agulla ho va demostrar un cop més. «Un espectacle sensorial fet des de i per Manresa», deia Ramir Lanau CEO de CroStars Aerial Shows. L’empresa amb seu a la capital del Bages, va ser, juntament amb l’Ajuntament de la ciutat, l’encarregada de l’espectacle d’ahir. «Feia anys que no venia a veure els focs, sempre hi ha massa gent», confessava la manresana Montserrat Vives (1950). Enguany, però, «hem vist que feien drons, i hem vingut amb la colleta de sempre». «És un moment molt especial», deia, il·lusionat, l’Adrià Kachachi, de deu anys, «com l’eclipsi». La seva germana, la Sança, de vuit anys, també esperava amb la Maia i el Quim Blasco, l’espectacle. «Potser posen l’escut del Barça», especulava el Quim (10) «o potser diuen que s’acaba l’estiu», afegia la Sança. «Hem vingut sempre, i no sabem què passarà», deien la Laura Martínez i l’Anna Maria Gómez, les dues del 2004 i d’Artés. Tothom es movia per la gespa, buscant lloc, expectant .

Els xiulets del públic assistent van rebel·lar l’inici de l’espectacle i, sobre del Parc on arriba la Sèquia, el miracle de la llum tornava a portar l’aigua a la ciutat. Des des de prop del Centre Tecnològic de Manresa, «per evitar que, si en cau algun, sigui un risc», va puntualitzar Lanau, s'enlairaven els quatre-cents punts lluminosos per convertir-se en gotes d’aigua blau intens. Amb la construcció del pont vell, el públic es va emocionar: «Bravo!». Amb la Seu, es va sentir el primer gran aplaudiment de la nit. Ben Plantada, «testimoni de la vida a la ciutat», remarcava Lanau, va donar pas a un dels escenaris principals de Manresa: el Kursaal. Entre el públic, els nens, cridaven el nom del teatre. I, amb una gran ovació, començava l’espectacle dedicat a la imatgeria.

«La part cultural és la que més ens ha agradat», deia el Pau Menéndez (2010). Al ritme de cobla, el grup sardanista Dintre el bosc, ballava la dansa tradicional catalana; entre el públic, n’hi havia que també movien els peus. Nans i gegants, l’Àliga, l’Asmodeu i els diables ballaven, un dia abans, el ball del correfoc. Aquest cop, però, nets de sutge i de cendra. El bloc més local el van culminar els Tirallongues. Els drons van dibuixar des de la pinya fins a l’enxaneta la colla manresana, en una figura-homenatge que celebrava el 4 de 8 que havien aixecat, aquell mateix matí, a la Plana de l’Om.

Qui també pujava van ser el funicular i «mira!, el cremallera!», aquets, però, s’enfilaven a la muntanya màgica que, dibuixada sobre la real, deixava a tothom bocabadat. «Espera, que faig una foto!», se sentia entre el públic. Molts, ja portaven estona gravant l’espectacle.

El nom de la ciutat, Manresa, gran i pintat de groc, taronja i vermell ballava al ritme de la música del Correfoc i va deixar ben clar a qui anava dirigida aquesta exhibició. El nom, s’anava concentrant cap al centre i de les lletres de la capital del Bages en naixia un cor amb la ‘M’ al centre, tancant un recorregut que havia començat al Pont Vell. L’escut de la ciutat va ser l’última figura d’un repertori que no va deixar a ningú indiferent. «Ens han agradat molt», assegurava la Sara El Yemlahi (2008), del Pla de Torroella, «hi havia molta diversitat».

L’espectacle, a qui una veu en off havia acompanyat al llarg de tot el recorregut, va acabar amb un cor que s’allunyava cel enllà. Amb l’últim batec, el castell de focs feia tronar el seu primer petard. Un contrast que el públic va fer evident amb el silenci sepulcral que va envaïr el parc de l’Agulla amb l’inici del primer foc artificial. Un gran prel·ludi - i un gran èxit - que, potser, tornarà l’any que ve.

Subscriu-te per seguir llegint