Ja hi ha glaceres que han desaparegut per sempre després d’haver estat aquí milers d’anys. Això és el que ha passat amb la glacera Okjokull, a Islàndia, per la qual fa dos anys es va oficiar un funeral, amb assistència de nombroses persones i amb la col·locació d’una placa que deixa constància de fins on pot arribar l’acció depredadora de l’home. On sempre hi va haver una massa gelada perpètua, ara només hi ha roca nua. I, fa encara menys temps, els científics van declarar oficialment extinta la glacera Ayoloco, a Mèxic, on també es va instal·lar una placa on es deixa constància que «aquí va existir una glacera».
La pujada del nivell de la mar que l’escalfament global provoca al planeta és causada per diversos factors: l’expansió tèrmica (a més alta temperatura, l’aigua ocupa més volum) i la fosa de la capa de gel de Groenlàndia, l’Antàrtida i... les glaceres. En fondre’s, gairebé tot l’aigua que acumulen anirà a parar al mar, que proporciona una aportació extra que no tenia previst el sistema natural del planeta. En realitat, les glaceres són responsables del 25% de l’augment del nivell de la mar, segons els experts.
Aquestes grans masses d’aigua dolça gelada fa més de mig segle que retrocedeixen davant l’avanç imparable del canvi climàtic. L’escalfament ja ha fos més de 9,6 bilions de tones de gel glacial al món des del 1961, segons va revelar el 2019 un estudi de la Universitat de Zuric (Suïssa), i amenaça d’evaporar més d’un terç de les glaceres per al 2100, tal com vaticina el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF).
El comportament d’aquestes masses recorda molt el dels rius, que s’alimenten durant els desglaços, i la seva velocitat depèn de la fricció i el pendent del terreny pel qual avancen.
De fet, la fosa de les glaceres ha contribuït a la crescuda dels oceans en 2,7 centímetres des del 1961. Però això no és res comparat amb el que pot arribar a passar, perquè les glaceres del món tenen prou gel –uns 170.000 quilòmetres cúbics– per augmentar el nivell del mar gairebé mig metre.
La fosa s’accelera
Cal suposar que no es fondran tots (dependrà de la fermesa de les decisions que prengui la humanitat), però els científics estan preocupats: cada nou estudi que fan revela una situació més alarmant i es confirma que les glaceres es fonen a marxes forçades.
En concret, aquestes formacions gelades perden en l’actualitat un 31% més de neu i gel per any que fa 15 anys, segons els mesuraments fets per satèl·lit de totes les glaceres de muntanya del món.
Utilitzant vint anys de dades obtingudes per satèl·lit i que han estat recentment desclassificades, els científics han calculat que les 220.000 glaceres de muntanya del món perden més de 328.000 milions de tones de gel i neu a l’any des del 2015, segons un estudi publicat recentment en la revista Nature.
La quantitat d’aigua enviada al mar a conseqüència d’aquesta fosa representa un volum capaç de sepultar Suïssa sota 7,2 metres d’aigua cada any.
La taxa de fosa anual registrada entre el 2015 i el 2019 és fins a 78.000 milions de tones superior a la taxa registrada entre el 2000 i el 2004. Les taxes d’aprimament global de les glaceres s’han duplicat els últims 20 anys, que suposa una velocitat «enorme «, va dir Romain Hugonnet, glaciòleg de l’Escola Federal Politècnica de Zuric (ETH Zürich) i la Universitat de Tolosa, a França, que va dirigir l’estudi.
La meitat de la pèrdua de glaceres del món es registra als Estats Units i el Canadà, si bé en tots els continents s’observen pèrdues significatives. Les taxes de fosa d’Alaska se situen «entre les més altes del planeta», i la glacera Columbia, per exemple, retrocedeix uns 35 metres a l’any, va dir Hugonnet.
Gairebé totes les glaceres del món s’estan fonent, fins i tot les del Tibet, que solien ser molt estables, afirma l’estudi. A excepció d’unes quantes a Islàndia i Escandinàvia, que es veuen alimentades per l’augment de les precipitacions, les taxes de fusió s’estan accelerant a tot el món.
El glaciòlog de la Universitat de Zuric Michael Zemp recorda que, malgrat que la principal causa de la pujada del nivell de la mar continua sent l’escalfament de les aigües oceàniques, el desglaç de les glaceres és la segona causa de l’augment del volum dels oceans.
Zemp afegeix: «En altres paraules, cada any perdem tres vegades el volum de tot el gel acumulat als Alps europeus, cosa que suposa al voltant del 30% del ritme actual de pujada del nivell de la mar».
I a Espanya? Les glaceres dels Pirineus no escapen d’aquesta tendència, ni molt menys. En realitat, la seva situació és tan greu que cada vegada hi ha més unanimitat científica a l’hora d’afirmar que d’aquí a 25 anys podrien haver desaparegut aquestes masses gelades a la serralada pirinenca.
Només una dada: 33 de les 52 glaceres que hi havia als Pirineus el 1850 (al final de la Petita Edat del Gel) han desaparegut, i 20 ho han fet a partir del 1984. Novament, es confirma la creixent velocitat amb què es fonen.
«Per a la glacera de Mont Perdut al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut (Osca), aquesta pèrdua [de gel] s’ha calculat al voltant d’un metre a l’any en el període del 2011 al 2017. El gruix de gel, detectat a partir de perfils de georadar, és inferior als 30 metres, cosa que indica que d’aquí a poques dècades probablement haurà desaparegut. Un final semblant espera a la resta de les glaceres dels Pirineus».
Així ho asseguren quatre científics espanyols: Belén Oliva, Ana Moreno, Jerónimo López i Miguel Bartolomé, del CSIC, i la Universitat Autònoma de Madrid, en un article a The Conversation.
Aquest article assenyala que el 1850 hi havia 2.000 hectàrees de glacera als Pirineus, mentre que el 2008 ja n’eren només 310 hectàrees. Però en una actualització del 2016 es va observar que la superfície s’havia reduït fins a 242 hectàrees. És a dir, un 88% de reducció del 1850 al 2016.
Les glaceres pirinenques, afegeixen aquests científics, van aconseguir resistir anteriors episodis d’escalfament global, com el registrat durant l’Imperi Romà i l’Anomalia Climàtica Medieval. Encara que hi va haver grans pèrdues de gel durant aquests esdeveniments, les glaceres van aconseguir subsistir. En canvi, no sembla que hi hagi d’haver tanta sort aquesta vegada.
«La taxa de pèrdua de gel actual és definitivament més ràpida que la dels quatre segles de l’Anomalia Climàtica Medieval. Això suggereix que l’escalfament actual és més accelerat i més intens que el registrat en altres períodes dels últims 2.000 anys», assenyala l’estudi.
«Amb les condicions climàtiques actuals, és raonable esperar la desaparició d’aquesta glacera, així com la d’altres glaceres pirinenques i d’altres muntanyes del sud d’Europa les pròximes dècades», és la preocupant conclusió d’aquest grup d’experts espanyols.
