La ciència ens ha demostrat que el risc d’extinció és real, perquè de fet ja han existit cinc episodis d’aquest tipus des que existeix vida a la Terra.

Malgrat que la idea que una roca espacial gegant pugui arrasar el planeta en qüestió de minuts resulta impactant i amenaçadora, hi ha molts altres motius que poden portar al col·lapse de la fràgil vida ter-restre. Alguns tenen relació amb la mateixa dinàmica del nostre planeta, com les glaciacions, els canvis climàtics o les modificacions brusques del nivell del mar, així com l’activació massiva de volcans. Altres amenaces potencials tenen relació amb modificacions en els ecosistemes, com passa quan es propaga una epidèmia o quan diferents espècies lluiten per sobreviure en un mateix espai.

Després de les cinc extincions viscudes anteriorment (incloent-hi la famosa desaparició dels dinosaures, fa 65 milions d’anys), el planeta s’enfronta actualment a una sisena: la que provoca l’home per diverses vies.

Aquestes han estat les cinc extincions viscudes a la Terra fins ara.

Extinció de l’Ordovicià-Silurià (fa 439 milions d’anys)

Es considera la segona extinció massiva més intensa de les cinc registrades fins avui, però va ser la primera cronològicament. En aquest període, que es va prolongar entre 500.000 anys i 1 milió d’anys, van desaparèixer el 85% de les espècies (totes marines). Els braquiòpodes i els briozous van ser dels més afectats, juntament amb famílies de trilobits, conodonts i graptòlits. Les causes encara s’estan investigant, encara que hi ha dues teories que tracten d’explicar el que va passar al planeta perquè tanta flora i fauna desaparegués.

La més antiga i acceptada de les teories postula que el gran supercontinent Gondwana va començar a moure’s sense un rumb clar pel planeta. En aquesta extinció, que té dues fases, va haver-hi un primer moment en què el supercontinent s’hauria desplaçat des de l’equador fins al pol sud. Sobre seu es van formar glaceres que van fer baixar el nivell del mar. Que la terra es congelés va provocar canvis en els corrents, que van deixar de nodrir els mars com abans.

Una segona fase d’aquesta extinció massiva va tenir lloc al final d’aquesta edat de gel, quan el supercontinent es va desplaçar de nou cap a l’equador, i es van fondre les glaceres, es van alterar una altra vegada els corrents marins i va tornar a variar el nivell dels mars.

No obstant això, en les últimes dècades s’ha començat a parlar d’una altra teoria que fixaria la mirada en un fenomen extraterrestre. Segons aquesta teoria, l’explosió d’una estrella supernova pròxima, i la seva corresponent pols de rajos gamma, podria haver escombrat la Terra durant uns deu segons, i posat fi a una part de la capa d’ozó o a tota, i matat els éssers vius que hi havia en aigües poc profundes.

Extinció del Devonià-Carbonífer (fa 367 milions d’anys)

El Devonià va ser una etapa de gran diversificació i prosperitat als oceans i en van sorgir una gran quantitat d’espècies marines. Per les aigües terrestres van començar a nedar peixos mandibulats (com el temible Dunkleosteus de 10 metres de llarg), algunes esponges, mol·luscos i bivalves. També van sorgir els grans esculls de corall. No en va, també es coneix aquest període com l’Edat dels Peixos, perquè va ser un regnat absolut que es va prolongar durant 70 milions d’anys.

Però aquesta prolífica explosió de vida també va tenir el seu final. En tres milions d’anys, va desaparèixer el 83% de les espècies. Va afectar sobretot organismes marins (com la primera).

Aquesta extinció és diferent perquè va tenir una mortalitat desmesurada en éssers marins bentònics, va durar moltíssim (uns 20 milions d’anys) i no es va produir en un sol esdeveniment, sinó que es va dividir en dos, coneguts com a esdeveniment Kellwasser i esdeveniment Hangenberg.

Es creu que podria haver estat provocada per un canvi climàtic que va causar diferents fases d’escalfament i refredament, així com modificacions en la composició oceànica. D’altra banda, el desencadenant podria haver estat un complex episodi de vulcanisme. Tampoc es descarta que hi hagués pogut haver influït l’impacte de meteorits, atès que s’han trobat diversos cràters d’impacte que coincideixen amb aquest període.

Extinció del Permià-Triàsic (fa 251 milions d’anys)

Si hi ha hagut una extinció massiva devastadora, aquesta va ser la del Permià. En aquesta etapa de la vida havien sorgit grans amfibis i els primers rèptils. Per primera vegada, els animals terrestres van colonitzar el món i els marins estaven altre cop en plena ebullició. Però en tot just un milió d’anys, tot va canviar. Només el 3% de les espècies van sobreviure al col·lapse ecològic. Van desaparèixer aproximadament el 95% de les espècies marines i el 70% de les espècies de vertebrats terrestres. A causa de la poca biodiversitat supervivent, la vida va trigar molt de temps a recuperar-se d’aquesta catàstrofe.

Les causes d’aquesta hecatombe biològica encara són desconegudes. En aquest moment, competeixen diverses hipòtesis: un vulcanisme extrem, l’impacte d’un asteroide de grans dimensions i l’alliberament d’ingents quantitats de gasos d’efecte d’hivernacle atrapades als fons oceànics en forma d’hidrats de metà.

Hi ha evidències que un meteorit massiu va impactar sobre l’Antàrtida en aquesta època, que va donar lloc a una intensa activitat volcànica i es van emetre al mar grans quantitats de sulfur d’hidrogen, una substància altament tòxica. Aquests tres successos, units, explicarien l’origen d’aquesta extinció massiva. L’alliberament de tants nínxols ecològics va permetre que els dinosaures assumissin el paper dominant durant el període juràssic següent.

Extinció del Triàsic-Juràssic (fa 210 milions d’anys)

Milers d’espècies marines i terrestres (entre elles els avantpassats dels dinosaures) s’havien acostumat a vagar pel gran continent Pangea. No obstant això, les peces d’aquest puzle continental van començar a separar-se per posar rumb a diferents parts del planeta. Una massiva activitat volcànica va emergir des de les profunditats de la Terra.

Les intenses erupcions que es van generar durant aquest període podrien haver causat un canvi climàtic que va posar fi al 76% de les espècies del planeta.

I és que les enormes erupcions haurien expulsat enormes quantitats de gasos d’efecte d’hivernacle, com el diòxid de sofre (SO2) o el diòxid de carboni (CO₂), que haurien modificat de manera ràpida i devastadora el clima global. Però el canvi definitiu podria no haver vingut de l’escalfament, sinó del fred, atès que els aerosols expulsats podrien haver arribat a la troposfera, haver tapat totalment la llum del Sol i impedit així que la Terra s’escalfés.

Els experts coincideixen que aquest esdeveniment d’extinció massiva va ser en realitat una combinació de períodes d’extinció més petits que van tenir lloc durant els últims 18 milions d’anys. La desaparició de la major part de les espècies va permetre als dinosaures prosperar i apoderar-se del planeta.

Extinció del Cretaci-Paleogen (fa 65 milions d’anys)

Aquesta extinció és la més coneguda, atès que va ser la que va posar fi als dinosaures fa 65 milions d’anys, quan un meteorit de 12 quilòmetres de diàmetre va impactar en el que avui és el golf de Mèxic.

L’impacte d’aquesta gran roca va ser el responsable de la desaparició del 75% d’espècies de la Terra i la total aniquilació dels dinosaures. Amb tot, en desaparèixer aquests grans rèptils, els mamífers van tenir l’oportunitat de proliferar. Els efectes de l’impacte van durar un mes, encara que l’extinció es va perllongar molt més temps. La Terra va quedar coberta per un núvol de pols que va romandre a l’atmosfera 18 mesos i que va impedir que les plantes tinguessin llum solar per fer la fotosíntesi.

La cadena tròfica va col·lapsar a partir de llavors, perquè els herbívors no tenien plantes de les quals alimentar-se i, per tant, tampoc els carnívors tenien com sobreviure. Tampoc va ajudar que la temperatura mitjana de la Terra augmentés fins a 14 graus centígrads, cosa que va fer que el nivell del mar (per desglaç de les glaceres) pugés més de 300 metres, i això no únicament va alterar els corrents oceànics i la circulació de nutrients (fet que va danyar enormement la vida de la mar), sinó que va deixar una gran part dels continents inundats.

En definitiva, cinc grans catàstrofes que van modelar el món actual.

Cap a la sisena extinció, la primera causada per l’home

L’ésser humà ha canviat completament el planeta per al seu propi benefici. La seva alta capacitat de resiliència, unida a les seves habilitats mecàniques, ha proporcionat a l’home capacitat per sobreviure en pràcticament qualsevol lloc del planeta. Però no ha tingut cap objecció a causar un mal irreparable a la resta d’espècies que hi habiten per aconseguir-ho.

De moment, les grans espècies de mamífers o megafauna han estat les més perjudicades per aquesta nova extinció, perquè ja cap al final de l’última glaciació el 80% de les espècies que pesaven més de 1.000 quilos havien desaparegut. Avui dia, s’estima que, a causa de les activitats humanes i al canvi climàtic antropogènic, una de cada vuit espècies d’ocells, un de cada quatre mamífers, un de cada tres d’amfibis i el 70% de totes les plantes estan en perill.

La diferència del període actual amb les altres cinc extincions massives que ha sofert la Terra és la rapidesa amb la qual s’està produint, perquè normalment aquests esdeveniments tenen lloc al llarg de milers d’anys.

Al ritme actual, es podria extingir entre un 18% i un 35% d’una mostra de 1.103 animals i plantes l’any 2050, mentre que, al final de segle, les condicions de vida extremes podrien haver provocat la desaparició de més de la meitat de les espècies existents del nostre planeta.