Un grup internacional de científics liderats pel suec Johan Rockström, del Centre de Resiliència d’Estocolm, va definir l’any 2009, a través d’un famós estudi, els nou límits (més aviat, paràmetres interdependents) dels quals depèn l’estabilitat del planeta.
La Terra és un conjunt de peces encadenades, és a dir, un sistema, i qualsevol cosa que succeeixi a una d’aquestes peces acaba repercutint en totes les altres, tard o d’hora. Per això, Rockström va identificar primer quins són els grans conjunts de peces dels quals depèn el planeta i després va analitzar l’estat de conservació i equilibri en què es troben.
Mentre no es travessin aquestes fronteres, la humanitat continuarà prosperant al llarg de generacions. No obstant això, en el cas de traspassar només una d’elles, es poden generar canvis ambientals de tipus irreversible i global en el planeta.
I, no obstant això, la humanitat ja ha creuat no un, sinó quatre d’aquests límits. Només tres continuen dins la zona segura i n’hi ha dos que no se sap encara molt bé en quin estat es troben. El panorama, per tant, és d’una veritable emergència.
1.- EL CLIMA
És, com tothom sap, un dels quatre límits que ja s’han sobrepassat a causa del canvi climàtic provocat per l’home per l’emissió massiva de gasos contaminants a l’atmosfera des de la Revolució Industrial.
Des d’aquest període de la història recent, la temperatura mitjana en el planeta ha augmentat 1,1 °C, la qual cosa ha desencadenat una major freqüència de fenòmens meteorològics extrems (onades de calor, inundacions, sequeres, etc.).
Encara que l’Acord de París va fixar mesures concretes per evitar superar els 1,5 °C el 2100, la NASA ja considera molt probable que aquest topall màxim s’aconsegueixi fins i tot el 2030 i no descarta que es puguin superar els 4 °C per a final de segle. Això tindria conseqüències fatals: milions de persones en tot el planeta es veurien obligats a traslladar-se a altres països i moltes d’elles moririen per falta d’aliment i aigua, així com per altres conseqüències derivades d’aquest escalfament.
2.- LA BIODIVERSITAT
L’home està causant la desaparició d’espècies a un ritme tan alt que els científics ja han identificat el moment actual com la sisena extinció global, després de les cinc anteriors ocorregudes en els 4.500 milions d’anys que té el planeta. Dels vuit milions d’espècies animals i vegetals que es calcula que habiten la Terra, un milió està en perill d’extinció.
No es tracta només d’una amenaça per a un ric i variat patrimoni biològic o estètic. En desaparèixer tots aquests elements de la biodiversitat, el conjunt del sistema natural dins del qual funciona l’home es veurà alterat.
La situació d’aquest límit o frontera és tan preocupant que la seva progressió supera de molt la del canvi climàtic. De fet, si l’escalfament global està en «zona de risc creixent», la desaparició de biodiversitat ja està en «zona de risc alt».
Rockström afirma que, per detenir aquest problema i revertir-lo en un futur, seria necessari començar a perdre zero espècies a partir d’aquest mateix any 2022, però la realitat és que continuen desapareixent plantes i animals en grans quantitats.
3.- ÚS DEL SÒL
També aquest límit ja ha estat superat. La transformació del sòl mitjançant la destrucció de boscos, aiguamolls, tundra i altres tipus de vegetació autòctona per convertir-los en terres per a cultius i ramaderia avança a un ritme galopant.
L’expansió d’aquestes dues activitats (agricultura i ramaderia) és necessària per alimentar la creixent població humana. No obstant això, les tècniques industrials, a gran escala, estan agreujant el problema i l’empitjoren en relació amb una agricultura amb usos sostenibles.
El planeta té ara més de 7.000 milions d’habitants, però aconseguirà els 10.000 milions el 2050, la qual cosa només pot comportar la transformació de majors superfícies de sòl. Això, a més, provoca més desaparició d’espècies i contribueix també a l’escalfament global.
4.- FLUXOS BIOQUÍMICS DEL SÒL
Els sistemes naturals de la Terra tenen uns fluxos bioquímics propis que mantenen estables els ecosistemes. No obstant això, aquest és el quart dels límits que ja ha desbordat la humanitat amb la seva actuació. A causa de l’ús massiu des de fa dècades del nitrogen i el fòsfor, bàsicament a causa de l’agricultura i ramaderia intensives, aquest apartat ja ha arribat a la zona de risc.
L’impacte que exerceixen aquests elements químics afecta els aqüífers del subsòl, en els quals s’infiltra directament des del sòl. Però també, a causa de la pluja, aniran a parar al mar, i fertilitzaran de manera massiva els ecosistemes aquàtics i alteraran per complet el seu funcionament.
5.- CAPA D’OZÓ
Un altre dels nou límits sagrats de la Terra és la capa d’ozó de l’atmosfera. Sense ella, la radiació ultraviolada procedent del Sol es deslliuraria d’una barrera que li impedeix arribar a la superfície de la Terra i abrasaria tot el que trobés al seu pas.
I, no obstant això, aquest límit va aconseguir ser posat fora de perill després de veure’s greument amenaçat a la fi del segle XX per l’acció de l’home. La prohibició dels gasos clorofluorocarbonats (CFC), que van provocar un enorme forat en aquesta capa d’ozó, va aconseguir anar curant lentament aquesta cicatriu atmosfèrica.
Les conseqüències de no haver-hi actuat s’haurien traduït en un gran nombre de morts, tant per càncers de pell com per altres danys ambientals irreversibles.
6.- AIGUA DOLÇA
L’aigua dolça del planeta es troba encara, per sort, dins d’una zona segura. No obstant això, la progressió no és bona, perquè es va movent ràpidament cap a la zona de risc on ja hi ha el clima, la biodiversitat, el sòl i els fluxos químics.
La visió del planeta blau, amb l’aigua com a protagonista, és enganyosa, ja que només el 2,5% és aigua dolça, la que necessita l’home per viure cada dia. Però aquest petit percentatge es va reduint progressivament a causa de la pressió de l’agricultura per produir cada vegada més menjar per a la cada vegada major població terrestre.
7.- ACIDESA DELS OCEANS
Els oceans tenen un PH que es mou dins d’uns marges perquè la vida hi sigui possible. I, no obstant això, en els últims 200 anys l’aigua de l’oceà ha augmentat la seva acidesa el 30%. És una transformació fins a cent vegades més ràpida que la registrada en els últims 55 milions d’anys. Això provoca la mort d’ecosistemes i hàbitats imprescindibles per a la vida submarina, com són les prades de posidònia al Mediterrani o els grans esculls de corall, sense els quals desapareixerien moltes espècies.
De fet, de les cinc extincions massives que ha registrat la Terra fins ara, n’hi va haver que es van centrar en els oceans i van ser provocades precisament per l’acidificació dels oceans.
8.- POL·LUCIÓ ATMOSFÈRICA
Hi ha altres dos paràmetres que, senzillament, no se sap encara si han sobrepassat o no els límits d’equilibri, ja que són tan nous que els científics no tenen referències per efectuar cap comparació. El primer d’ells és la càrrega d’aerosols presents en l’atmosfera, és a dir, el nivell de partícules originades en la superfície (per contaminació generada per l’home, però també per incendis forestals) que acaben ascendint cap a les capes altes.
Aquestes partícules, agrupades sota la denominació genèrica d’aerosols, són la causa de milions de morts prematures per contaminació a les ciutats.
9.- NOVES ENTITATS
L’últim dels límits consisteix en la incorporació al medi natural de nous elements fins ara inexistents en ell. El cas més conegut és el dels plàstics.
Són elements que, malgrat partir d’ingredients naturals, han estat tan modificats per l’home que en realitat ja són totalment estranys en el medi ambient. La prova d’això és la seva llarguíssima vida, com succeeix també en el cas de la radioactivitat.
