El Mediterrani un mar tropical?

Aquesta és la conseqüència d’un compendi de factors que conflueixen al Mare Nostrum i que van des dels efectes del canvi climàtic fins a l’intens comerç marítim d’aquesta zona geoestratègica, per ser unió de tres continents. També hi influeix la pròpia fisonomia natural d’aquest mar tancat. Tot això està contribuint a la proliferació d’espècies animals i vegetals exòtiques, al mateix temps que augmenta l’amenaça sobre les mediterrànies endèmiques.

Canvi climàtic

El mar Mediterrani s’escalfa i cada vegada ho fa més de pressa. En concret, aquest augment de temperatura s’experimetna un 20% més ràpid que la mitjana global i ja supera en un grau i mig la mitjana de l’època preindustrial (1880), segons assenyala l’informe «Riscos associats al canvi climàtic i els canvis mediambientals a la regió mediterrània», elaborat per la xarxa MedECC.

Així mateix, investigadors del Grup Mediterrani de Canvi Climàtic de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO), juntament amb experts del Sistema d’Observació Costaner de les Illes Balears (SOCIB) i de l’Institut de Ciències de la Mar de Barcelona (ICM-CSIC), afegeixen una altra dada: aquest augment de la temperatura està sòlidament situat en els dos graus per segle, tal com concloïen en un estudi publicat a la revista Frontiers in Marini Science.

Així, el Mediterrani avança cap a la seva tropicalització i es converteix cada vegada més en una zona confortable per a noves espècies d’aigües càlides, però menys acollidora per a aquelles que necessiten aigües més fredes, que es desplacen cap a latituds més al nord.

Això és el que l’investigador de l’Institut de Ciències de la Mar-CSIC Pere Abelló qualifica com a «moviments naturals» de les espècies, que tenen lloc des de les primeres glaciacions i que ara continuen amb els desequilibris del canvi climàtic, i augmenten la presència d’espècies exòtiques i el desplaçament de les autòctones i endèmiques.

«Si a una espècie li agrada l’aigua freda i l’aigua es va escalfant, el que fa és anar-se’n cap al nord d’una manera natural. Van buscant la seva temperatura òptima. Això és una realitat que estem observant, sobretot les últimes dècades», explica.

Mar tancat

No obstant això, en el cas del Mediterrani, com que és un mar migtancat, connectat a l’Atlàntic per l’estret de Gibraltar i al mar Negre per l’estret del Bòsfor, les espècies marines natives tenen poc marge per trobar noves localitzacions, per la qual cosa, si no són capaces d’adaptar-se, la seva supervivència passa a veure’s amenaçada. «Les espècies d’aigua freda, si pugen cap al nord, es troben les costes de França o d’Itàlia. O s’hi adapten, o es moren de calor. Mentrestant, les espècies africanes poden entrar per l’estret de Gibraltar», continua Abelló.

«També podrien migrar cap a més profunditat, però hi ha espècies que necessiten llum, com serien totes les vegetals, algues, herbes marines o fins i tot alguns coralls, perquè la profunditat a la qual poden arribar està limitada per la llum que hi arriba. Que sigui un mar tancat té conseqüències, sobretot per a les espècies autòctones», afegeix Núria Marba, investigadora en l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA-CSIC).

Canal de Suez

El 1869 s’inaugura el canal de Suez, una via artificial de 163 quilòmetres que connecta el mar Mediterrani amb el mar Roig. Després de dos segles, aquesta ruta s’ha convertit en una peça clau per al comerç internacional, ja que permet la connexió entre Europa i el sud-est asiàtic sense haver de voltar Àfrica.

Més enllà dels assoliments comercials, la construcció d’aquest canal també va suposar l’obertura de la porta d’entrada més gran per a espècies procedents del mar Roig i de l’oceà Índic que avui viuen al Mediterrani. Un exemple d’això és el peix conill, una espècie d’origen subtropical de tonalitat entre verd, marró clar i groc i amb espines verinoses a a les aletes dorsals.

«Aquestes espècies normalment es quedaven a la zona d’Egipte, Israel, Turquia, Grècia… aigües molt calentes, però no arribaven a la zona del Mediterrani occidental. El que passa és que com que les aigües del Mediterrani s’han anat escalfant bastant sobretot durant les últimes dècades per efecte clarament del canvi climàtic, ja hi han arribat, o hi estan arribant, les espècies que fa més d’un segle que esvataven establertes al Mediterrani Oriental», afegeix Abelló.

Aigües de llast

Una altra de les vies més efectives per a la introducció d’invasores al Mediterrani són les aigües de llast, que s’empren per assegurar l’estabilitat dels vaixells que transporten mercaderies. Així, els vaixells inunden de forma controlada uns tancs instal·lats a l’interior del casc, que es van carregant i descarregant segons la necessitat.

«En aigües salades i càlides, el vaixell flota més, necessita posar més aigua per mantenir la seva estabilitat i, alhora, en aigües fredes necessita deixar anar aigua», assenyala l’investigador.

A causa de l’estructura comercial globalitzada, pot passar que un vaixell carregui els tancs d’aigües de llast a Florida i les descarregui, per exemple, a prop de les costes espanyoles o gregues, cosa que genera un excel·lent sistema de distribució internacional de larves i petits organismes.

Peixos, crancs, algues: els nous hostes

No m’agrada parlar d’espècies invasores perquè ja els estàs posant un adjectiu», adverteix l’investigador de l’Institut de Ciències de la Mar Pere Abelló. «L’entrada d’invasores és culpa de l’espècie humana».

Entre el miler d’espècies al·lòctones que s’han detectat al mar Mediterrani s’hi poden trobar des de peixos, crancs i altres crustacis fins a diferents tipus d’algues i macroalgues.

Quant a les espècies vegetals, l’experta Núria Marba destaca la presència de diverses macroalgues. És el cas de la Caulerpa cylindracea, una alga verda endèmica del sud-oest d’Austràlia que es creu que es va introduir a través del trànsit marítim i l’aquariofília, això és, l’afició a la cria de peixos.

Segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), es tracta d’una de les 100 pitjors espècies invasives del Mediterrani, ja que és capaç d’alterar les condicions físiques i químiques del medi natural.

De la mateixa manera, la Lophocladia lallemandii, una alga vermella filamentosa, està desplaçant la Posidonia oceanica, una espècie fonamental davant del canvi climàtic, ja que actua com a magatzem de diòxid de carboni.

No obstant això, no totes les espècies exòtiques tenen efectes negatius en els ecosistemes on s’introdueixen. És el cas de l’Halophila stipulacea, que contribueix al segrest de CO₂ al Mediterrani. Aquesta va ser la conclusió d’un estudi internacional en el qual va participar l’IMEDEA (CSIC-UIB), que va analitzar els efectes d’aquesta espècie vegetal procedent del mar Roig i l’oceà Índic, que es va introduir a través del canal de Suez i ha colonitzat el litoral de l’est i centre del Mediterrani.

«L’halophila és una herba molt petitona que creix on les herbes autòctones han desaparegut o on no hi havia abans herbes», explica Núria Marba, investigadora en l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA-CSIC).

«El que hem vist és que tenen importància a l’hora d’enterrar carboni. Pot generar embornals de carboni com les altres herbes marines que tenim al Mediterrani, com la posidònia».

Quant a les espècies exòtiques animals que es troben al Mediterrani, en destaquen dues. El peix escorpí [imatge siluetada] es caracteritza per les seves cridaneres vetes blanques i vermelles i les seves aletes amb espines verinoses. Procedeix de l’Indo-Pacífic. «És un depredador voraç, s’assembla molt a les escòrpores que tenim aquí. Està causant problemes a Grècia i Turquia», assenyala Pere Abelló.

Un altre exòtic és el peix conill, també verinós, amb tonalitats que van del marró al gris verdós, i del marró clar a groc al ventre. El seu origen se situa al mar Roig i l’oceà Índic.

Té espines molt verinoses que poden arribar a ser letals, per la qual cosa suposa un risc per a la pesca esportiva i un hàndicap per al turisme a les zones costaneres.

«Si un pescador el captura no es pot comercialitzar. Cal anar amb compte», alerta l’investigador de l’Institut de Ciències de la Mar.

En el cas dels crustacis, Abelló apunta al cranc blau americà, procedent de les costes d’Amèrica del Nord i Centreamèrica (en menor mesura també present al Brasil) com una de les espècies que més problemes estan donant.

Al Mediterrani occidental ja se n’han detectat al mar Menor de Múrcia, encara que sense grans afeccions, i al delta de l’Ebre, on sí que s’hi han creat poblacions importants.

«És una espècie que s’intenta mitigar mitjançant l’extracció pesquera. Es troba en zones d’aigües salobres, també en aigües dolces riu amunt, encara que normalment en zones que tinguin una certa salinitat», explica l’investigador. «Té un cicle reproductiu molt complex i una molt elevada fecunditat que fa que sigui una espècie difícil d’erradicar».