L’estudi Inmunoplast desenvolupat a l’Amsterdam UMC va constatar la presència de microplàstics a la sang humana. Ara s’estudien les seves conseqüències.

S’han detectat quatre tipus de plàstics molt comuns: tereftalat de polietilè, polietilè, polímers d’estirè i polimetacrilat de metil.

Són els plàstics que s’utilitzen per a tot, perquè la nostra vida està envoltada de plàstic. Mira al teu voltant: a la majoria de les coses que tens aquests plàstics es troben en la seva composició. Què fa que aquests plàstics es converteixin en microplàstics? És el pas del temps, l’efecte dels factors atmosfèrics, la degradació per raigs ultraviolats, la fracturació per canvis de temperatura... Aquests plàstics s’acaben trencant en trossets petits, cada vegada més petits, i es converteixen en microplàstics. Els microplàstics estan en suspensió a l’aire, als aliments, a les plantes...

En el seu estudi conclouen que hi ha una concentració de partícules de plàstic a la sang d’1,6 micrograms per mil·lilitre. Són nivells preocupants?

Que siguin preocupants és una cosa que està connectada amb la toxicitat. La toxicitat encara no la sabem. Sabem que tenim aquesta exposició, ara cal determinar el risc, i el risc és la combinació d’exposició i toxicitat. Jo personalment preferiria no tenir aquest risc, però hauria d’anar-me’n a viure a la Lluna, perquè crec que ja serà impossible viure sense microplàstics. Si a la llarga això està relacionat amb autoimmunitat, càncer, al·lèrgia... Hi ha molts grups de recerca treballant en això. I jo tinc l’optimisme que quan sapiguem això tindrem la possibilitat que la indústria canviï la forma de producció dels plàstics perquè la nostra societat no prescindirà del plàstic.

Planteja interrogants de tot el que falta per esbrinar i un és si la presència del plàstic podria arribar a afectar el sistema immunològic.

I, si hi ha algun efecte sobre l’organisme, no serà l’únic. Sabem que hi ha components al plàstic, com el BPA (Bisfenol), un agent proestrogènic que ja es troba en nivells detectables al fetus i això té un efecte sobre el sistema endocrí. Estic segur que també té efectes neurològics i immunològics. I aquest és un dels milers d’agents químics que s’utilitzen en la síntesi dels plàstics. El BPA se sap des de fa temps que és tòxic i ara està prohibit utilitzar-lo, però s’utilitzen altres coses com el BPB i el BPC, que són molècules germanes del BPA.

L’estudi compta amb 22 voluntaris, persones sanes i aleatòries. Això redunda en la idea que l’afecció és general, no?

És que són a l’aire que respirem. Òbviament una persona que treballa en una fàbrica de samarretes de polièster (un polímer que hem trobat a la sang) sabem que tindrà més exposició i pensem que part de la patologia laboral pel que fa a l’aparell respiratori està relacionat amb els microplàstics que inhalen.

Pensa que no hi haurà una reculada en l’ús del plàstic?

Penso que si trobem que algun polímer té un efecte realment tòxic, l’efecte immediat serà que se substitueixi aquest polímer per un altre que no el tingui. Crec que el treball que fem sí que té conseqüències. Estic segur que si hem estat capaços d’entendre una malaltia tan complexa com la covid en un temps rècord i de trobar-hi una solució efectiva, si ens hi posem, amb el plàstic, també ho farem. No en tinc cap dubte. L’única cosa que em preocupa és el que la indústria digui sobre això.