La humanitat arribarà oficialment d’aquí a uns dies als 8.000 milions d’habitants. Les Nacions Unides han anunciat aquesta setmana que la població mundial marcarà el pròxim 15 de novembre aquesta fita històrica, més tard del que s’esperava. La desacceleració del creixement poblacional sembla que està retardant les prediccions que es feien el segle passat, però no per això l’augment demogràfic que viu el planeta és menys problemàtic.
«El 1940 les Nacions Unides preveien que la humanitat arribaria a 10.000 milions a principis del segle XXI», recorda José León García, geògraf especialista en demografia de la Universitat de La Lacuna (ULL). No obstant això, la difusió de mètodes anticonceptius, la revolució educativa de les dones i el descens en les taxes de mortalitat infantil han propiciat un canvi brusc en les tendències demogràfiques de molts països, especialment els de més ingressos. Avui dia, les Nacions Unides esperen que el 2050 s’arribi als 9.700 milions d’habitants i que el 2100 s’assoleixi un pic pròxim als 11.000 milions, per després «començar a descendir», segons explica el director de l’Institut d’Economia, Geografia i Demografia del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), Diego Ramiro.
Malgrat que la població mundial estigui a prop d’iniciar una estabilització (encara continuarà creixent en 30 o 60 milions cada any), la quantitat ingent d’humans que habiten al mateix temps a la Terra suposa un obstacle més per erradicar la pobresa, aconseguir l’accés equitatiu a recursos com l’aigua o els aliments o evitar el pitjor escenari del canvi climàtic.
En definitiva, la sobrepoblació dificulta encara més fer front als desafiaments als quals s’enfronta la humanitat, representats en els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides.
Creixement desigual
Aquest augment no s’experimenta de manera homogènia a tot el món. Als països rics, on les dones tenen poder de decisió i més formació, el creixement s’ha estancat i fins i tot ha iniciat una reculada. El problema als quals s’enfronten aquestes nacions és l’envelliment de la població, gràcies a més esperança de vida. «Es tracta d’un fenomen nou que no s’havia previst», adverteix García.
Espanya és un dels països que ja experimenten les conseqüències d’aquest envelliment. «De moment ens sostenim per les migracions», relata Ramiro. De fet, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) preveu que el 2036 s’arribarà als 51 milions d’habitants, una xifra que superarà els 52 milions el 2072. El saldo vegetatiu continua descendint, però el migratori no para de créixer. «Si les migracions paressin, llavors hi haurà moltes dificultats per afrontar l’envelliment de la població», insisteix Ramiro.
Mentrestant, als països amb ingressos baixos, especialment els del continent africà, cada dona continua donant a llum més de dos fills, cosa que provoca un creixement desordenat en països que, ja per si mateixos, són incapaços de gestionar la demanda de serveis (sanitat i alimentació) que requereix la seva població.
Preocupa, així mateix, la progressiva urbanització dels països els habitants dels quals decideixen abandonar el món rural i assentar-se a la ciutat o els seus voltants amb l’esperança de «més ocupació, formació i aliments». La meitat de la població mundial ja viu a les ciutats, i s’estima que el 2030 aquesta proporció serà del 60%. Aquest ràpid creixement, no obstant això, comporta unes certes dificultats afegides, atès que a les ciutats es combinen dos dels problemes més urgents: la pobresa i la degradació mediambiental.
«A les ciutats de països del tercer món es perceben clarament els cinturons de pobresa», explica José León García. L’expert es refereix als barris de faveles que s’acaben edificant al voltant de les ciutats per a les persones amb menys recursos i que es converteixen en focus d’exclusió social. Ciutat de Mèxic, el Caire (Egipte), Dakar (el Senegal), Rio de Janeiro (el Brasil) o Luanda (Angola) són alguns dels llocs on ha sorgit aquest fenomen.
En aquests cinturons de pobresa, les infraestructures són inadequades i els serveis solen estar saturats. Són llocs on la gestió de les escombraries, l’assistència sanitària o les infraestructures viàries són insuficients o no existeixen.
A més, si bé és cert que les ciutats i les àrees metropolitanes contribueixen a la riquesa de les nacions (representen el 60% aproximadament del PIB mundial), també són les responsables del 70% de les emissions de carboni mundials i més del 60% de l’ús de recursos. Per tant, la ràpida urbanització també contravé les polítiques per combatre el canvi climàtic.
Alimentació desigual
Portar aliments arreu del planeta de manera equitativa és un dels reptes inclosos dins dels ODS de les Nacions Unides. En teoria, «molts estudis asseguren que la producció d’aliments és suficient per a 8.000 milions de persones», explica García. No obstant això, la realitat és que la seva distribució continua sent desigual.
En l’última edició de «L’estat de la seguretat alimentària i la nutrició en el món», del 2021, s’estima que de 720 a 811 milions de persones van passar gana el 2020, és a dir, l’1% de la població mundial. Segons les previsions de l’informe, la pandèmia de la malaltia per coronavirus podria provocar que, de cara al 2030, encara existeixin 660 milions de persones que pateixin desnutrició.
I és que, malgrat les millores, les previsions mostren que el món no està en via d’assolir l’objectiu de la fam zero el 2030, tal com s’havien proposat les Nacions Unides. Tot això passa mentre alguns països desenvolupats s’enfronten a un veritable problema per la «sobrealimentació». El sobrepès, la diabetis o les malalties cardiovasculars són algunes de les conseqüències d’aquesta mala distribució de la riquesa que, a més, comporta grans costos sanitaris.
Estats Units, per exemple, «és el país amb més taxa de sobrepès i, tot i ser el país més ric del món, és al lloc 30 en esperança de vida», fa ressaltar García. La solució està en la indústria alimentària, que, per al geògraf de la ULL, hauria de tenir una actitud «de col·laboració i no d’enriquiment».
Canvi climàtic
«Un habitant més al planeta suposa més emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera». Així retrata el geògraf Pedro Dorta, de la Càtedra de Reducció de Riscos i Desastres de la Universitat de La Lacuna, l’obstacle afegit que suposa la superpoblació en la lluita contra el canvi climàtic. L’escalfament global és un repte transversal a totes les altres problemàtiques, atès que el seu impacte pot tenir conseqüències en totes.
Per les seves característiques, el canvi climàtic posa en escac la seguretat alimentària (perquè afecta la disponibilitat de terra cultivable) i la disponibilitat d’aigua. Al mateix temps, fa a la població més vulnerable enfront dels esdeveniments meteorològics extrems, que es converteixen en més intensos i freqüents en llocs on fins ara eren rars. En definitiva, «el canvi climàtic fa augmentar la bretxa de la desigualtat, perquè els qui més en patiran les seves conseqüències són els països en desenvolupament per les dificultats que tindran per adaptar-se a aquest nou escenari climàtic», relata Dorta.
A això s’hi afegeixen les migracions forçades a la recerca de més confort climàtic. Però, al seu torn, «l’emigració pot causar guerres culturals i utilitzar-se amb finalitats polítiques per obrir una nova bretxa», adverteix Dorta.
Som a prop del col·lapse?
Davant tots aquests escenaris, la humanitat podria arribar al col·lapse de manera ràpida? Cap al 1972, un equip de científics de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) va elaborar un informe que predeia que l’ànsia de la humanitat pel creixement econòmic sense tenir en compte els costos ambientals i socials conduiria al col·lapse de la societat a mitjan segle XXI.
L’any passat, aquest estudi va ser revisat amb la finalitat de constatar si aquelles prediccions continuaven vigents avui. Per a sorpresa dels investigadors, els seus resultats continuen sent vàlids. No obstant això, després d’aquesta revisió s’ha matisat que l’actual progrés tecnològic i un augment de la inversió en serveis públics podria evitar un pronòstic tan advers.
Per als experts consultats, en termes generals, un escenari de col·lapse total de la civilització humana no sembla probable a curt termini, però Dorta no descarta que es pugui arribar a un col·lapse parcial, especialment «per motius ambientals».
