Més enllà del reguitzell de nous compromisos i de l’allau d’informes que solen deixar totes les cimeres climàtiques, la COP27 va deixar dos titulars especialment cridaners, encara que semblin contradictoris entre si. I és que hi ha dues notícies: una de bona i una altra de dolenta. La dolenta és que al planeta només li queden nou anys per accelerar de veritat la retallada d’emissions si no vol depassar en aquesta data l’escalfament extra d’1,5 °C al qual, en teoria, no s’hauria d’arribar fins al 2100. La notícia bona és que, malgrat tot, tres dels grans contaminadors mundials (la Xina, l’Índia i Europa) avancen cap a la descarbonització més ràpid del que es preveu.
L’informe donat a conèixer al llarg de la cimera per Global Carbon Project, un reconegut panell mundial amb més de 100 científics que estudia l’impacte del carboni sobre el clima global, ha donat una idea clara de com estan les coses. Comptat i debatut, segons aquest estudi, hi ha un 50% de possibilitats que d’aquí a 9 anys es depassi la fatídica xifra dels 1,5 °C d’escalfament respecte a l’era preindustrial. Aquest horitzó estava fixat per al 2100, però no per a la dècada vinent, el que no fa sinó empitjorar molt els pronòstics.
Que hi hagi la meitat de possibilitats que aquesta pujada s’avanci tant és pràcticament jugar a la ruleta russa, conclouen els experts, que aposten per emprendre accions «radicals i immediates» perquè no ens toqui la bala en aquest fatídic joc.
De fet, les últimes dades conegudes sobre escalfament no remen precisament a favor del planeta. L’any 2021 les emissions van rebotar després del parèntesi a causa de la pandèmia, i hi havia gran expectació per saber què passaria el 2022. Doncs bé, les estimacions de Global Carbon Project apunten al fet que aquest any acabarà amb una nova pujada de les emissions de CO₂, en concret d’un 1% respecte al 2021. Pot semblar poca cosa, però quan s’esperen reduccions immediates i dràstiques, qualsevol augment equival a una derrota.
El culpable d’aquest augment el 2022 és l’auge en l’ús del petroli (les seves emissions pugen el 2,2%) i del carbó (l’1%), perquè les causades pel gas baixen el 0,2% i les derivades de l’ús del ciment, l’1,6%. Tots els experts coincideixen que el repunt de l’aviació després de la pandèmia és un dels grans responsables d’aquest 1% de pujada global en les emissions el 2022.
Com se sap que ens queden nou anys per arribar a la pujada d’1,5 °C? Fonamentalment, Global Carbon Project té en compte el nombre de gigatones de CO₂ que es llancen a l’atmosfera anualment. Atès que la humanitat arribarà a l’escalfament d’1,5 °C quan es llancin 380 gigatones més de CO2 (i només el 2022 se n’hauran emès 40,6), és fàcil calcular quan s’esgotarà aquesta reserva de diòxid de carboni que encara pot llançar-se abans d’arribar al fatídic límit establert per l’Acord de París.
Els autors de l’informe consideren poc probable que es puguin frenar les emissions en la mesura requerida en un termini tan curt. De fet, per arribar al 2100 amb un escalfament de només 1,5 °C caldria que cada any fins llavors hi hagués descensos semblants als que es van registrar durant la pandèmia la covid l’any 2020.
«No veiem un creixement verd un cop superada la covid. Continuem tenint un augment alimentat per l’ús de combustibles fòssils», constata el membre de Global Carbon Project Philippe Ciais.
Per la seva banda, el director executiu del Global Carbon Project i investigador en cap del centre de Ciències del Clima CSIRO a Canberra (Austràlia), Pep Canadell, va ser bastant clar en una recent trobada amb periodistes: el món es dirigeix cap a l’escalfament de 2,4 °C a final de segle. La diferència entre 1,5 °C i 2,4 °C pot ser abismal, segons tots els estudis científics, que dibuixen un panorama realment desolador en el segon supòsit. I, no obstant això, ja sembla el més probable.
Si es manté l’emissió de carboni a l’atmosfera al ritme actual durant els pròxims quatre o cinc anys, el planeta superarà els 2 °C. «Anem directes a aquest escenari, fins i tot de més de 2,4°», va assegurar. I va afegir que els fenòmens climàtics extrems actuals ja anticipen el futur: «Els extrems climàtics ara van més enllà del que havíem pensat. Potser no hem imaginat bé com serà un món amb 2º de més», va alertar Canadell.
Però, no hi ha notícies positives a les quals ens aferrar? N’hi ha. D’una banda, l’augment de les emissions no s’atura, però s’alenteix. Si durant la dècada del 2000 pujava a un ritme anual del 3%, en l’última dècada ja només ho fa al 0,5%. I de l’altra, tres dels grans emissors de CO₂, la Xina, l’Índia i Europa, van pel camí d’aconseguir els seus objectius de descarbonització abans del que inicialment havien previst en els seus objectius nacionals.
Un altre informe, aquest difós per The Energy and Climate Intelligence Unit (ECIU), i que coincideix amb altres de similars, detalla que la Xina està donant un impuls impressionant a les energies netes, per la qual cosa les emissions baixaran el 2022 el 0,9%. No obstant això, hi ha altres factors involucrats, com ara l’alentiment de la seva economia i l’elevat ritme de reforestació que porta a terme el gegant asiàtic.
També a l’Índia les renovables assisteixen a un fenomenal enlairament. I, encara que aquest país continua sent molt dependent del carbó (les emissions índies el 2022 pugen un 6% respecte del 2021), s’espera que aquesta mateixa dècada s’observin reduccions de tal calibre que donin tombin la truita, i el carbó quedi com a marginal davant de les renovables.
La tercera potència industrial amb reduccions significatives, la Unió Europea, veurà baixar el 2022 les seves emissions el 0,8%, sobretot per una caiguda del gas del 10%, vinculada a la guerra d’Ucraïna.
Als Estats Units, no obstant això, augmentaran l’1,5%, impulsades per l’augment del consum de gas, utilitzat per desempallegar-se del carbó. Però els EUA és ara mateix el segon país, després de la Xina, que més inverteix en energia solar i eòlica, fins al punt que el 2030 generarà el 85% de la seva energia mitjançant renovables.
L’informe d’ECIU considera que «les ràpides reduccions en els preus fan que l’energia eòlica i solar siguin ara molt més barates que els combustibles fòssils», fet que anima molts governs i inversors a remar en aquesta direcció.
Ara bé, malgrat aquests espurnejos d’esperança, els experts subratllen que «el marge de temps s’estreny». Ja no n’hi ha prou amb les esperances prometedores o els compromisos per al futur, sinó mesures concretes i immediates, i de gran importància.
L’Agència Internacional de l’Energia (IEA, en anglès) va donar a conèixer el mes passat la seva previsió que els combustibles fòssils arribaran el seu pic màxim de consum l’any 2030 i a partir d’aquí, començarà a baixar per ser reemplaçats per les renovables. Però la desaparició dels hidrocarburs no serà abrupta i sobtada, sinó que serà una reducció lenta i gradual, que encara causarà un gran volum d’emissions a l’atmosfera durant molts anys.
Per això la visió de conjunt sobre la situació projecti més ombres que llums sobre el futur de la humanitat a mitjà termini.
