José Miguel Vinas, físic: «Els cultius d’oliva i vinya poden no ser viables a Espanya en 50 anys»

El físic i divulgador José Miguel Viñas acaba de publicar el llibre ‘El nostre repte climàtic’ en el qual explica d’una manera senzilla totes les claus del repte més important al qual s’enfronta la humanitat.

En ‘El nostre repte climàtic’ planteja alguns dels escenaris futurs. Quin el preocupa més?

Per exemple, si continua augmentant la temperatura, i això s’associa als fenòmens extrems, pot incidir molt negativament en coses molt bàsiques, com l’agricultura. Cada país està adaptat a una mena d’agricultura i entén que pot aguantar un any dolent. Però això pot trastocar tota aquesta planificació per complet. Si pensem en Espanya, per exemple, l’olivera i la vinya, que són cultius bàsics, pot ser que en 40 o 50 anys, en determinat escenari climàtic, ja no siguin viables. Per a una economia que està basada en gran part en aquesta activitat, pot suposar un problema molt seriós.

Enguany s’espera que, amb l’arribada del Nen, es depassi el grau i mig d’escalfament global què significa?

Quan es parla sobre aquest objectiu de mantenir les temperatures globals per sota del grau i mig, s’està fent al·lusió a l’estabilització de la temperatura a final de segle, no que no s’aconsegueixi abans. Això està cantat. De fet, s’han anat fent correccions en les prediccions. Al principi es parlava que ocorreria a meitat de segle i, posteriorment això es va rebaixar a 2030. Ara ha començat a dir-se que abans de 2030 ja hi haurà algun any en què s’aconsegueixi. En tot cas, el tema no és arribar al pic, sinó veure on es deté la pujada. Per a això tenim el marge de dues o tres dècades per a decidir què fem amb les emissions.

Què li semblen les polítiques actuals per a frenar el canvi climàtic?

És evident que es van fent petits passos. Els cims del clima són aquí, i s’avança, encara que no el sembli. En aquesta última, per exemple, s’ha arrencat un compromís sobre el paper perquè el primer món comenci a ajudar al tercer món. És una petita cosa que calia fer i que s’ha de reforçar. El problema que tenim és que els canvis que s’han de realitzar són estructurals. No n’hi ha prou amb pal·liatius ni amb establir mesures sobre la base d’idees felices. Hem de canviar la pròpia estructura de la nostra societat.

Hi ha un exemple d’acord mundial reeixit en la recuperació de la capa d’ozó. Per què costa més ara?

Encara que el Protocol de Mont-real va tenir el seu mèrit, el problema de la destrucció de la capa d’ozó era bastant més senzill d’abordar que el del canvi climàtic. Estava molt localitzat i no era una cosa que afectés a tot, com sí que ocorre amb els combustibles fòssils. Ara hi ha molt més en joc. Pensem que el 30% del que arriba allà a dalt té relació directa amb les emissions del transport. El transport no pots canviar-lo d’un any a un altre a nivell global.