El retorn de la llúdriga

La llúdriga o llúdria (espècie Lutra lutra) és un animal carnívor semiaquàtic, d’aigua dolça, de la família dels mustèlids, com el teixó i el visó. Parlar de la llúdriga equival a dir, en general, rius ben conservats.

Conèixer la llúdriga

La llúdriga habita en rius, llacs, llacunes, aiguamolls... on la qualitat de l’aigua sigui bona, i per això es considera un bioindicador de l’estat dels sistemes fluvials. Té un cos gran i esvelt, entre 60 i 85 cm de llargada, però s’hi han d’afegir entre 25 i 60 cm de la cua, ampla de la base i afilada a l’extrem. Pot arribar a pesar uns 20 kg. Disposa de bigotis llargs que utilitza com a un sensible radar dels canvis de pressió en l’aigua, ja que és una gran nedadora i pot estar bussejant fins a 3 minuts dins l’aigua.

Es troba a la riba dels rius vorejats per boscos, vegetació espessa o parets de pedra. Li agraden les aigües cristal·lines amb fons pedregosos, rics en peixos i millor conservats, procura que cobreixi les tres necessitats bàsiques: alimentació, refugi i absència de contaminació. Pot viure al mar, sempre que tingui aigua dolça per rentar-se, cosa que sol passar a la desembocadura d’alguns rius de la costa atlàntica i mediterrània.

Té un peculiar sistema d’activitat; aquesta comença amb la foscor del vespre fins a la claror de la matinada, i es pot observar (amb dificultats) durant el dia en llocs poc freqüentats per la gent. La seva dieta es compon principalment de peixos (barbs, carpes i truites de riu), crancs, granotes, anguiles, rates d’aigua, serps d’aigua, insectes, aus aquàtiques, cries d’ocells, petits mamífers i alguna fruita.

El període de zel de la llúdriga pot tenir lloc en qualsevol època de l’any; la femella es torna més diürna i el mascle emet uns sorollosos xiulets a la nit. Mascle i femella sols s’ajunten per a la reproducció, es persegueixen a l’aigua i copulen emetent incessants xiulets i practicant curiosos jocs aquàtics. La gestació té una durada d’unes nou setmanes, la femella pareix d’1 a 3 cries, que neixen amb els ulls tancats i no els obriran fins passades 4 o 5 setmanes; mamen fins a complir 14 setmanes i s’independitzen als 6 o 8 mesos. Les llúdrigues poden viure fins entre 15 i 20 anys.

Es caracteritza per la seva gran intel·ligència, arriba a inventar i fabricar jocs. Un exemple són els tobogans que construeix a la vora dels rius, des dels quals es llança a l’aigua. Les cries de la llúdriga neixen amb pocs instints definits i ho han d’aprendre gairebé tot, fins i tot l’activitat primordial per a elles com és nedar. La mare llúdriga les carrega a les espatlles i neda cap al centre del riu. Allà se submergeix i empaita amb el morro la cria, obligant-la i ajudant-la a arribar a la vora del riu.

Com observar la llúdriga

La principal o gairebé única via de localització de les llúdrigues és identificant els rastres que deixen, la identificació sonora és difícil de dur a terme, ja que sols és de nit i en l’època de zel, quan «canten o xiulen» per comunicar-se entre elles. La identificació visual és pràcticament impossible, ja que són animals nocturns i de caràcter esquerp.

La manera més utilitzada per identificar-les consisteix bàsicament en la localització de les petjades i els excrements. Les petjades tenen cinc dits cadascuna amb les corresponents ungles; les de davant fan entre 6 i 7 cm de llargada i 5 o 6 d’ample, i les de darrere són una mica més grosses Els excrements, de color verdós quan són frescos i blanc farinós quan envelleixen, es componen de les restes d’aliments no digerits, espines de truites, trossos de closques de cranc, etc. i estan envoltats d’un mucus gelatinós que li dona una olor forta i característica a una barreja de peix fresc i mel (sols es poden confondre amb els de la guineu i el visó americà). Amb els excrements marquen el territori.

La caça de la llúdriga ha vingut motivada, durant períodes de temps, per la compra de la seva pell, que ha estat de moda i considerada de gran valor.

La presència de la llúdriga a Catalunya

Si ens cenyim inicialment al riu Llobregat, hem d’indicar que s’han captat imatges nocturnes d’algun exemplar de llúdriga que viu a prop de la desembocadura. La darrera vegada que es van trobar rastres de llúdriga havia estat el 2020 a la zona de Castellbisbal, en aquest cas aigües amunt del riu. Aquest fet demostra que el riu Llobregat té una bona connectivitat ecològica i fa de veritable corredor que utilitzen aquestes espècies per moure’s, tot i que és una zona farcida d’infraestructures viàries i ferroviàries.

La presència de la llúdriga en aquesta zona del riu és de remarcable importància, ja que l’any 1973 es constatava el perill d’extinció d’aquesta espècie de mustèlid i es va protegir a tot l’Estat espanyol i es va classificar com a espècie d’interès especial en el Catàleg d’Espècies amenaçades, i a Catalunya com a espècie protegida de categoria A.

Les darreres observacions de la llúdriga a la conca del Llobregat durant el segle XX daten del 1982. La qualitat de les aigües va arribar al seu pitjor estat i es va extingir aquesta espècie del Llobregat. El Pla de Sanejament de Catalunya, que va comportar la construcció del col·lector de salmorres, la posada en marxa de depuradores, la construcció de nombrosos col·lectors d’aigües residuals i més vigilància, va aconseguir capgirar la tendència per anar progressivament cap a rius i rieres més nets.

Des del 2002, Catalunya disposa del Pla de Conservació de la Llúdriga, que ha afavorit que aquest mamífer sigui abundant al riu Segre, a la Noguera Pallaresa i a la Noguera Ribagorçana.

El sondeig sobre la llúdriga realitzat els anys 2014- 2017 (gràfic superior) mostra que és present a totes les conques catalanes, excepte rius mediterranis com el Foix i el Gaià. Ha arribat a moltes zones de costa a Girona i també a Barcelona, a les desembocadures del Besòs i el Llobregat. Es troba, també, al riu Francolí i arriba al delta de l’Ebre.

Després d’un parèntesi de vint anys, s’ha detectat presència d’exemplars de llúdriga al Bages i, més recentment, el 2021, es va poder fotografiar (per l’artista Mireia Rodó) un exemplar en el tram manresà de la riera de Guardiola abans de confluir al Cardener, on aquesta riera és un important connector ecològic compartit entre Castellgalí i Sant Salvador de Guardiola.