El mediterrani, un mar que crema

El Mediterrani és una bona mostra dels efectes devastadors del canvi climàtic: és el segon lloc que més s’escalfa del planeta, només superat per l’Àrtic. I el marge de maniobra per frenar aquesta tendència és cada vegada més estret.

L’escalfament del Mediterrani s’experimenta fonamentalment durant els mesos de primavera i estiu, la qual cosa fa que l’època estival s’avanci i sigui més intensa. És una de les principals conclusions que María José López, catedràtica de Geografia Física de la Universitat de València, mostra en el seu estudi «Quant s’està escalfant el Mediterrani?». «Hi ha un creixent consens que no és una projecció de futur, sinó una realitat evident», subratlla. Una afirmació que sustenta la ciència: entre el 1982 i el 2006 la temperatura superficial de l’aigua d’aquest mar es va incrementar en 0,71 graus, una taxa que arriba fins i tot a multiplicar per quatre la mitjana global.

Les dades varien en gran manera en funció de l’estudi que es consulti, però n’hi ha fins i tot de més pessimistes. «Si bé els valors tèrmics més elevats s’han aconseguit en sectors de l’Àrtic, la conca mediterrània es caracteritza per tenir valors que estan per sobre de la mitjana planetària. Treballs recents estableixen un augment d’1,4 graus en aquesta zona respecte a les dues últimes dècades del segle XIX, mentre que a escala global seria d’1 grau per al mateix període». Així ho recull María José Estrela, professora titular del departament de Geografia de la Universitat de València a «Repercussions ambientals del canvi climàtic: certeses i incerteses». Representants del Ministeri per a la Transició Ecològica recorden que el Mediterrani s’escalfa entre dues i tres vegades més que altres oceans. Un veritable drama per a les espècies animals i vegetals que hi habiten.

Per desgràcia, la tendència és lluny de revertir-se. Un text científic que recull la prestigiosa revista The Lancet va més enllà: estima que d’aquí al 2100 la temperatura ambiental podria créixer fins a dos graus. En el pitjor dels casos, fins i tot vuit. Això impactarà directament en les precipitacions, ja que els científics adverteixen que per cada grau d’escalfament les pluges minvaran en un quatre per cent i arribaran en forma d’episodis més torrencials. En paral·lel, la demanda d’aigua es dispararà entre un 22 i un 74 %.

Més evaporació que pluges

Però, per què passa això? No es pot obviar que una part important de la culpa la té l’activitat humana a la zona. «La pressió humana s’ha produït sense tenir en compte que el mar és un sistema ambiental on interactuen múltiples factors: qualsevol alteració comporta impactes en el funcionament global les conseqüències del qual estem lluny d’avaluar», indica María José López. Concretament, la catedràtica de la Universitat de València esmenta la construcció d’embassaments i l’augment de l’aigua per a consum agrícola, dues peces d’un puzle que dona com a resultat que les pèrdues hídriques per evaporació superin els guanys per precipitacions i aportacions fluvials.

A això cal sumar-hi l’alarma per les espècies invasores en aquest mar (WWF calcula que ja en són més de mil), que estan desplaçant la fauna i la flora autòctones de la conca mediterrània. L’organització ecologista adverteix que, per exemple, els mol·luscos han desaparegut en un 90%. A més, les meduses són cada vegada més habituals, una espècie que condiciona la temporada estival als grans arenals que banya el Mediterrani.

«El fons marí s’està transformant a causa de les altes temperatures i la intensitat de les tempestes. S’han reduït o fins i tot extingit les prades submarines de posidònia oceànica, les poblacions de gorgònies i les nacres. Perdre-les tindria un impacte dramàtic a tot l’ecosistema». Per fer-se una idea de la magnitud del desastre, només cal saber que la posidònia emmagatzema un 42% de les emissions de CO₂ dels països de l’entorn.

Les DANA, onades de calor i inundacions

Les característiques històriques de la conca mediterrània tampoc contribueixen a mitigar els danys. Tal com enumera María José López, de manera periòdica es donen episodis d’escassetat hídrica, però també inundacions causades per precipitacions extremes, situacions d’erosió i degradació costanera, alertes per aigües contaminades a causa d’abocaments urbans i industrials i també incendis forestals, cada vegada més freqüents i devastadors. I la temporada s’avança cada any. Aquest 2023 els focs han obert els informatius al març.

L’estudi de The Lancet confirma aquesta tendència. Afirma que el Mediterrani serà un dels llocs que més patiran per l’emergència climàtica i això tindrà conseqüències directes en la població. Els fenòmens meteorològics i climàtics extrems empitjoraran i això incrementarà les possibilitats que es propaguin malalties infeccioses, siguin més freqüents els mals relacionats amb la calor i, en definitiva, augmenti el nombre de morts relacionades amb l’escalfament global. De fet, la mortalitat associada a la calor ha augmentat en 15 defuncions anuals per milió d’habitants.

Els efectes d’això són palpables. L’exposició a les onades de calor ha augmentat un 57% (de mitjana, i arriba en algunes zones a superar el 250%) i això ha fet que es torni pràcticament crònic un fenomen que repercuteix directament en el dia a dia dels ciutadans: la sequera. Les restriccions d’aigua són el nostre pa de cada dia en algunes zones d’Espanya, però ja no són exclusives de l’estiu. Per exemple, en la primera meitat d’aquest 2023 Catalunya s’enfronta a una escassetat d’aigua que no s’havia vist en dècades.

«A conseqüència de l’elevat increment de les temperatures extremes en gran part del territori, i molt especialment a l’àrea mediterrània, és evident la pèrdua de confort tèrmic per part de la població. Això s’aprecia fonamentalment en les conegudes nits tropicals», apunta María José Estrela. Poder dormir quan el termòmetre no baixa dels 20 graus no és fàcil.

La comunitat científica alerta contínuament que el clima no tornarà a ser igual que el que van conèixer els nostres ancestres, però fer que els efectes siguin menys devastadors no és una utopia. Això sí, cal actuar ara mateix. «No hi ha una manera ràpida de frenar el canvi climàtic. Fins i tot encara que es posessin en marxa immediatament mesures a escala global per reduir les emissions contaminants, les temperatures probablement continuaran pujant durant dècades. El que podem fer és reduir la pressió humana i ser resilients», afirma un informe de WWF.