La desertificació esdevé el càncer global del planeta

Hivernacles al desert d'Aqaba

Hivernacles al desert d'Aqaba / EPC

Heriberto Araújo

La sequera és un mal que s’expandeix a gran velocitat a l’era del canvi climàtic. L’últim informe de la Convenció de les Nacions Unides per a la Lluita contra la Desertificació (UNCCD, en les seves sigles en anglès), publicat el 2022, alerta que 2.300 milions de persones viuen en àrees sotmeses a estrès hídric. Per al 2050, la sequera podria afectar ni més ni menys que tres quarts de la població mundial.

Aleshores, segons el Banc Mundial, 216 milions de persones es podrien veure obligades a emigrar a causa de la sequera i de les seves conseqüències socioeconòmiques, com la reducció de la productivitat dels cultius. Potser alguns centenars de milers seran espanyols, ja que l’absència de pluges i la sobreexplotació dels aqüífers -sobretot per alimentar l’agroindústria del regadiu- han fet que més de dues terceres parts del territori espanyol siguin avui àrees àrides, semiàrides o subhumides seques.

La desertificació és un mal inherent al canvi climàtic, a la mala gestió dels recursos hídrics i a la degradació greu dels sòls. Ha sigut definida com un «càncer que s’expandeix pel planeta» i les Nacions Unides la consideren un dels desafiaments mediambientals «més grans del nostre temps». Contra aquest càncer que engoleix més de 12 milions d’hectàrees fèrtils cada any han nascut una sèrie d’iniciatives científiques que miren de frenar-ne l’expansió i, alhora, expandir la producció agrícola als deserts sense augmentar el consum d’aigua.

Diversos experiments

Un dels experiments més interessants és el que ha portat a terme durant l’última dècada el professor Yi Zhijian, de la Universitat de Chongqing Jiaotong, a l’oest de la Xina. Aquest enginyer mecànic i el seu equip van iniciar el 2013 una sèrie de tests per comprendre com podien revertir -de forma barata i ecològica- la desertificació, que afecta gairebé el 20% de la Xina. Van experimentar al desert d’Ulan Buh, a Mongòlia Interior, per mitjà de barrejar un material de cel·lulosa vegetal amb la sorra abans de procedir a fases de reg controlat. D’aquesta forma van aconseguir convertir un estrat d’entre 15 i 25 centímetres de sorra desèrtica en terra cultivable. Suficient per produir -amb l’ajuda de la irrigació- hortalisses. I també per aconseguir que aquesta terra recuperés la seva capacitat de retenir aigua i acumular nutrients.

Des d’aleshores, Yi ha portat a terme els seus experiments en més de 1.100 hectàrees desèrtiques repartides pel planeta -el Sàhara, el desert de Gobi i regions de l’Orient Mitjà- i aquestes proves semblen confirmar les seves troballes. El científic ha encunyat la seva tècnica amb el nom de «regeneració de sòls desèrtics». Fa uns mesos el seu projecte va quedar finalista de l’Earthshot Prize 2022, que reconeix el treball d’ecologistes i científics mediambientals.

«Nosaltres percebem els deserts com a llocs hostils i erms, però les poblacions locals no ho veuen així», explica l’enginyer sicilià Pasquale Musacchia. «Amb infraestructures i inversió, es poden fer moltes coses».

L’oenagé per a la qual treballa, Luciano Lama, acaba de tancar la fase experimental d’un projecte per introduir l’agricultura hidropònica als camps de refugiats sahrauís localitzats al sud de Tinduf, on les inclements condicions que imposa el Sàhara algerià se sumen al dèficit crònic d’infraestructures. «Durant el dia aquí s’arriba als 55 graus i de nit la temperatura baixa a 10. No hi ha manera d’extreure’n aigua, que arriba en camions cisterna des de Tinduf, ja que no hi ha pous a la zona i els que hi ha estan amenaçats de quedar inutilitzats per les tempestes de sorra. La sequera dels últims anys ha sigut dura i, en aquestes condicions, l’agricultura tradicional ha anat perdent espai», relata Musacchia.

Enciams al desert

L’oenagé hi va construir l’any passat un primer hivernacle de 240 metres quadrats i ara, després de rebre fons públics italians, cinc nous hivernacles amb una capacitat total de 1.500 m² hi seran erigits per produir tomàquets i enciams. S’hi apliquen les tècniques de l’agricultura hidropònica (producció vertical i amb un cicle d’aigua controlat minuciosament que n’aprofita cada gota), però Musacchia explica que han hagut de recórrer a tècniques locals per adaptar la hidroponia a les condicions que imposa el desert. «Barregem fems de camell i de cabra, cosa que aporta nutrients a l’aigua que utilitzem per irrigar», relata l’enginyer, que planeja formar mig centenar de tècnics sahrauís perquè aprenguin les tècniques de la hidroponia. «Aquesta tècnica ens ha permès reduir el consum d’aigua d’un cicle de producció d’enciam, que és de 400.000 litres en l’agricultura tradicional, a tot just 5.000», diu.

Amb la proliferació de les sequeres, la hidroponia està arrelant-se en zones del Sàhara i de l’Orient Mitjà. Al desert d’Àqaba, a Jordània, Noruega ha finançat per mitjà del seu programa Sahara Forest Project una iniciativa per construir hivernacles ultraeficients que han sigut citats com a exemples pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). S’hi utilitzen panells solars per dessalinitzar l’aigua de reg, mentre que l’aigua marina serveix per reduir les temperatures dins dels hivernacles. El següent pas serà reduir costos i guanyar escala per disseminar aquests oasis agrotecnològics per la regió.