Els aqüífers demanen auxili

Espanya té un problema amb les seves aigües subterrànies i és tan gran que organitzacions ecologistes, associacions científiques, fins i tot la Unió Europea, no paren de recordar-l’hi. Les conseqüències es veuen en un sol cop d’ull: la terra es mor de set. Encara que és veritat que els ciutadans de les zones més seques del país fa anys que estan acostumats a viure amb restriccions els mesos amb menys precipitacions, la bola ha crescut fins a tal punt que comença a ser difícil de manejar. I és per culpa que la sequera ha passat a ser un mal crònic. Encara que per trobar una explicació a això, l’instint porta a mirar al cel, la veritat és que una gran part del problema (i de la solució) passa pel subsol.

Segons dades de la Unesco, les reserves subterrànies subministren la meitat de l’aigua potable que es consumeix a tot el planeta. Al Vell Continent la dependència és encara més gran, tant que, d’acord amb les estimacions de Brussel·les, sota els nostres peus hi ha el 65 % del total utilitzat per al proveïment urbà i fins a un quart dels litres destinats a l’agricultura de regadiu. A Espanya, com recull l’última estadística difosa pel Ministeri per a la Transició Ecològica (Miteco), aquesta proporció puja a un 30%. Si bé és cert que a pràcticament a totes les regions hi impera un model híbrid que es nodreix de recursos superficials i subterranis, hi ha zones que beuen només d’aqüífers. Amb aquestes xifres a la mà no és complicat entendre per què la seva contaminació és un veritable drama.

La paraula clau és eutrofització, un vocable que designa l’excés de nitrogen i fòsfor que provoca la corrupció de les aigües. La raó és simple: aquests compostos químics fan que plantes i altres organismes creixin de manera descontrolada, cosa que dona com a resultat unes aigües sense oxigen i plenes de fang. Les conseqüències són catastròfiques i afecten de ple la biodiversitat (algunes algues produeixen substàncies potencialment letals per a peixos i ocells) i a les reserves hídriques. Les causes són variades, però entre les més freqüents destaquen l’agricultura, la ramaderia intensiva, els residus urbans i l’activitat industrial. Una vegada més, en la cerca del difícil equilibri entre activitat econòmica i desenvolupament sostenible, és el medi ambient el que hi surt perdent.

Sobreexplotació sense regeneració

Segons un informe recentment elaborat per Greenpeace, el 44% de les masses subterrànies a Espanya es troba en mal estat. «Aquest país ha permès la sobreexplotació per sobre de la regeneració del cicle de l’aigua i ha contaminat aquest recurs, malgrat que està cridat a ser una font de proveïment humà cada vegada més important. Més encara a mesura que l’emergència climàtica avanci i els períodes secs es prolonguin», sosté l’organització ecologista. En aquest punt cal distingir entre dos problemes: les aigües subterrànies que estan en mal estat quantitatiu (un 27%, segons l’estudi) i les que presenten deficiències des d’un punt de vista químic (fins a un 30%). Un 14% falla en tots dos aspectes.

Les xifres varien en funció de l’estudi que es consulti, però el diagnòstic és sempre el mateix. Segons la recerca més recent de la Xarxa Ciutadana de Mesurament de Nitrats, gairebé el 60% de les aigües subterrànies espanyoles està contaminada per nitrats. I el 37% supera el límit legal. Fins i tot el mateix Ministeri per a la Transició Ecològica reconeix que el 40% de les masses comptabilitzades no assoleix el mínim que exigeix la directiva europea de l’aigua.

El paper de les macrogranges

Per zones, n’hi ha diverses que apareixen destacades al mapa de la península Ibèrica: el riu Ebre, i territoris de Catalunya, Castella i Lleó, Mallorca i Gran Canària tenen el dubtós honor d’encapçalar aquesta llista. Però no hi ha dubte que es tracta d’un problema global. «El mal per extraccions augmenta cap al sud, mentre que la contaminació es concentra allà on té un fort pes l’agricultura i també a les zones més saturades per l’expansió de les macrogranges», alerten experts de Greenpeace. I és que aquestes, precisament, tenen una bona part de la responsabilitat d’aquesta xacra.

Les grans explotacions ramaderes són cada vegada més comunes al país i tenen poc a veure amb l’activitat mil·lenària de criar porcs, vaques o pollastres per al consum humà. A més d’obviar el benestar dels animals, aquesta manera intensiva de produir carn, llet o ous és tremendament nociva per als ecosistemes.

Les macrogranges tenen milers d’animals i els seus excrements produeixen tal quantitat de nitrats que el sòl els filtra fins que arriben als aqüífers. Si la veritat és que sempre s’ha dit que la femta del bestiar és un bon adob per a la terra, la realitat és que si s’acumula de manera descontrolada es pot arribar a convertir en un autèntic problema de contaminació. Per això, gran part de la solució a la mala qualitat de les aigües subterrànies passa per regular aquests negocis, segons els experts.

Un pla d’acció

A Espanya, aquest és un problema de primer nivell, tant que la Comissió Europea té obert un expedient contra el Govern per incomplir la norma sobre nitrats. La Directiva Marc de l’Aigua dicta que la totalitat de les masses subterrànies han d’estar en bon estat abans que s’acabi el 2027, i això a Espanya ja no sembla que sigui factible. «Europa ja ha donat mostres que té poderoses raons per considerar que aquesta exigència no es complirà en el cas espanyol», alerta Greenpeace. Perquè, quan un aqüífer s’ha contaminat, el seu sanejament total pot prolongar-se dècades.

Per solucionar aquestes deficiències, el Miteco ha posat en marxa un pla d’acció que busca garantir la supervivència d’aquest pilar del benestar hídric de la població. «El seu paper és decisiu des del punt de vista socioeconòmic, tant per garantir el proveïment d’aigua de qualitat com el subministrament a altres usos econòmics, com els industrials o agraris. A això s’afegeix al seu paper estratègic en situacions de sequera, donada la seva menor vulnerabilitat, i l’especial rellevància que adquireixen en un context de canvi climàtic», afirmen des del departament que dirigeix la vicepresidenta Teresa Ribera, on també reconeixen que, com que és un recurs poc conegut, moltes vegades és «infravalorat i no gestionat de manera adequada».

«L’alt contingut de nitrats és un dels principals problemes de contaminació en algunes zones d’Espanya. Es tracta d’un mal persistent que s’arrossega des del passat. La principal font de contaminació per nitrats a les aigües subterrànies és difusa, i concretament prové de les pràctiques agràries, és a dir, agrícoles i ramaderes: adob, reg i residus ramaders», afegeixen els mateixos experts. Per aquest motiu, la finalitat última d’aquest pla és clara: «La millora del coneixement, gestió i governança, enfocada al gran repte d’aconseguir el seu bon estat quantitatiu i químic i els objectius de les zones protegides i ecosistemes associats, fent-los compatibles amb la seva utilització sostenible per als diferents usos».