La canya comuna, una planta invasora que acaba amb els boscos de riu

La canya comuna (Arundo donax) es troba en el llistat de les cent espècies exòtiques invasores (EEI) més perilloses del món de la Unió Internacional de Conservació de la Naturalesa (UICN) i, encara que porta segles entre nosaltres, ha saltat als titulars després de les devastadores inundacions de València i Albacete.

No obstant això, els experts fa anys que alerten de la necessitat d’eliminar aquesta espècie pel seu impacte en els boscos de ribera, als quals roba el seu espai i que, entre altres coses, són fonamentals per a minimitzar els danys per inundacions, segons explica el Cap del Servei d’Estudis Mediambientals de la Comissaria d’Aigües de la Confederació Hidrogràfica del Segura (CHS), Eduardo Lafuente.

Benvinguda, fins ara

Originària d’Àsia, aquesta espècie està molt estesa en tot l’arc mediterrani i el sud peninsular. Fins ara, creixia en regions més fredes, però l’escalfament global l’ha permès colonitzar zones que encara no ha aconseguit conquistar, ha advertit Lafuente, qui ha apuntat que moltes vegades es confon amb el canyís, una espècie autòctona.

La canya va arribar fa segles a Espanya i fins fa unes dècades era molt benvolguda i conreada, ja que, quan encara no existien els plàstics, tenia moltes aplicacions com a material de construcció o agrícola.

La seva expansió es mantenia més o menys controlada quan tenia un aprofitament, però ara que ja no té ús, s’ha estès de manera descontrolada, explica l’expert.

Entre les causes que han afavorit la seva proliferació, destaca la modificació que l’ésser humà ha fet de la hidromorfologia dels rius, alterant els seus llits i el seu règim de cabals, segons Lafuente, qui ha recordat que, com més degradat està un ecosistema, més fàcil ho tenen les espècies invasores per a colonitzar-lo.

El mal estat dels ecosistemes de ribera, maltractats pels canvis de l’ús del sòl, l’eliminació de vegetació nativa i l’entrada de contaminants, entre altres factors, ha provocat que hi hagi grans extensions de rius, rierols i lleres temporals on només es troba canya, afegeix l’expert.

Molt inflamable

Alguns dels impactes d’aquesta espècia de canya han quedat reflectits en la tesi doctoral de l’investigador del Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya, Arnau Prats.

L’estudi ha determinat que el coeficient de rugositat d’un riu amb canyes és tres vegades superior al d’un riu amb un bosc de ribera en bon estat. Això vol dir que la capacitat hidràulica d’un riu es redueix dràsticament per la presència de la canya. Al seu torn, aquest fet implica que l’aigua circula més lentament i s’acumula més fàcilment, incrementant el risc d’inundacions.

La investigació també indica que la canya americana creix de forma molt densa, formant nuclis que dificulten el pas de l’aigua. Aquesta obstrucció redueix la capacitat dels rius per absorbir grans volums d’aigua, augmentant així el risc d’inundacions.

A més, la canya americana empobreix la biodiversitat dels rius, a més de desplaçar la vegetació autòctona, creant un ecosistema menys ric i resilient.

L’Arundo donax necessita entre 3 i 4 centímetres al dia d’aigua per sostenir el seu creixement

El llistat d’efectes negatius continua amb l’elevat consum d’aigua que utilitza aquesta planta per a sostenir el seu ritme de creixement, que es troba entre 3 i 4 centímetres al dia (aconsegueixen uns 6 metres). Hi ha estudis que indiquen que el seu consum d’aigua és entre 3 i 10 vegades superior al del bosc de ribera.

A més, és molt inflamable, per la qual cosa intentar erradicar-la mitjançant cremes és molt perillós i contraproduent.

No obstant això, el veritable problema ha estat que la invasió de canyes ha eliminat els boscos de riu i, amb això, els molts i quantificables beneficis ecosistèmics que presten.

El principal és que aquests boscos es fixen molt millor el sòl, evitant que quan hi ha una inundació l’aigua arrossegui terra, pedres i altres materials sòlids, que són els que causen estralls en infraestructures o habitatges.

Faules i confusions

Lafuente ha lamentat que s’hagi difós la faula que si aquestes canyes no s’han eliminat és perquè els ecologistes «no volen que es toquin les plantes», ja que, en el cas de les EEI, és just el contrari.

També s’ha confós mantenir nets rius i barrancs de residus, amb eliminar d’ells tota vegetació. Un riu net, per definició, és un riu sense escombraries, no sense vegetació. 

Aquestes «neteges» que es reclamen poden ser lògiques en alguns trams amb una problemàtica concreta, però, en general, no són una solució per a les inundacions. Encara més, poden agreujar-les en augmentar la velocitat del flux i empitjorar la situació, assevera l’expert.

«Asfixiar-la»

Treure les canyes és extremadament car, no sols perquè es troba molt estesa, sinó per la seva gran capacitat per a reproduir-se. Els principals factors que limiten la seva expansió són que algun element li faci ombra (que hi hagi vegetació que competeixi amb ella) i les gelades, però aquestes han de ser molt fortes i persistents, segons Lafuente, que ha advertit que l’augment de les temperatures i la pèrdua de masses forestals facilitarà la seva expansió.

Des de la CHS publicaran un manual amb recomanacions per a la lluita contra la canya comuna, que es combat mitjançant tres tècniques, principalment.

La més efectiva, denominada solarització mitjançant cobertura opaca, consisteix a tapar les canyes durant un any amb lones de polietilè. Això permet «asfixiar» tant la part aèria com les arrels, impedint així que rebroti. També s’utilitzen desbrossaments periòdics (cada 30-40 dies) i l’extracció de rizomes mitjançant mitjans mecànics.

En tot cas, una vegada que s’aconsegueix reduir la canya, és important plantar ràpidament en el lloc espècies típiques de ribera com: salzes, pollancres, oms, àlbers, freixes, baladres, balandres o tamarius, entre altres. 

«És un problema de difícil solució però que hem d’afrontar sent conscients que portarà dècades i que, donada la seva elevada extensió, erradicar-la és missió impossible», indica l’expert. 

Subscriu-te per seguir llegint