Àrees marines protegides: poques i gairebé sense gestió

Tot i que es poden dividir en diversos tipus, aquestes zones de conservació no són més que extensions de mar on un govern ha posat límits a activitats humanes com la pesca o la navegació, cosa que no vol dir que aquestes activitats s’hi trobin totalment prohibides. De fet, pràctiques tan perjudicials com la pesca d’arrossegament estan permeses en un ampli nombre de zones protegides, entre les quals les espanyoles.

Aquesta regulació, en tot cas, és beneficiosa a la llarga per als propis interessos pesquers. Els científics ho corroboren. Segons estudis reiterats i recomptes de peixos, el rendiment de la pesca d’aquestes àrees millora amb el temps gràcies a la recuperació d’espècies.

Però els beneficis no s’acaben aquí. A més de garantir la viabilitat de tots els organismes i dels ecosistemes fràgils, proporcionen recursos econòmics i culturals, protegeixen les costes i ajuden a revertir els efectes devastadors de l’escalfament global. Això és degut al paper fonamental d’aquests entorns (quan estan sans) en l’emmagatzematge de carboni. És a dir, ajuden a netejar l’atmosfera.

Un treball del 2018 dirigit per investigadors de la Universitat de Portsmouth va demostrar que un 10% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle dels EUA són segrestades per aquests grans parcs marins. «En protegir les poblacions, els hàbitats i els ecosistemes dins de les seves fronteres, les àrees marines protegides creen un refugi espacial per a tot el sistema ecològic que contenen i proporcionen un amortidor poderós contra la variabilitat natural, la incertesa i el canvi climàtic», subratlla l’ecòleg marí Alan Friedlander. A la Mediterrània, són les praderies submarines de Posidonia oceanica les que capturen grans quantitats de CO2.

Objectiu 30-30

Actualment, les àrees marines protegides figuren entre les prioritats mundials en matèria de sostenibilitat. Tant és així que, el 2022, en el marc de la 15a edició de la Conferència de les Parts del Conveni sobre la Diversitat Biològica, es va adoptar l’objectiu 30-30: protegir el 30% dels oceans abans del 2030. «Està basat en estudis científics que suggereixen que aquest és el mínim necessari per restaurar la vida marina i tots els beneficis que proporciona a la humanitat. Aquesta porció de mars i oceans protegits seria suficient per mantenir la biodiversitat a les àrees no protegides adjacents», afirma José García Charton, investigador del departament d’Ecologia i Hidrologia de la Universitat de Múrcia.

Tot i això, no tots els països signants avancen al mateix ritme. I cada cop queda menys temps per actuar. D’acord amb el darrer informe del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP), amb dades del 2020, només el 7,74% dels mars del món compta amb alguna figura de protecció. A nivell global, es considera necessari quadruplicar aquesta xifra en cinc anys.

Els exemples a seguir són Panamà, que ja ha preservat el 54% de la seva superfície marina, o França, que als seus territoris d’ultramar ostenta fins a 1,6 milions de quilòmetres quadrats blindats. «S’estima que caldrien 300 noves àrees grans i 188.000 de petites per cobrir les llacunes de protecció global. A ritme operatiu, això suposaria crear unes 85 al dia entre el 2025 i el 2030, cosa que, senzillament, no està passant», subratlla García Charton, que posa tasques als governs: «Flexibilitzar i descentralitzar els mecanismes administratius, assegurar la protecció real i impulsar models de finançament autosostenibles».

Espanya: el repte de la gestió

Espanya ha avançat en la cura dels mars. Aquest mateix any, el Govern va aprovar la creació de cinc noves àrees protegides: les muntanyes submarines del canal de Mallorca, les muntanyes submarines i el camp de pockmarks del Sec de Palos (davant de Múrcia), els sistemes de canons tributaris de Capbreton (País Basc), els bancs i les goles del Mar d’Alborán i l’espai marí de la costa central catalala. En total, el 25,7%. Però no n’hi ha prou. I és que el problema és què es fa amb una àrea marina una vegada protegida, és a dir, com es gestiona. «El gruix de la superfície protegida no té plans de gestió efectius i escassa o nul·la regulació d’activitats. Resulta alarmant que prop del 45% es consideri incompatible amb els objectius de conservació, perquè s’hi permeten activitats com ara l’extracció de petroli, la mineria o les eòliques marines», indica García Charton.

En paral·lel, fa tot just unes setmanes, més de 60 nacions ja havien ratificat el Tractat de Biodiversitat Marina Més Enllà de les Jurisdiccions Nacionals, conegut popularment com a Tractat d’Alta Mar. Aquesta xifra de ratificacions permet que entri en vigor el 17 de gener de 2026 i la seva importància és vital: permetrà crear àrees marines protegides en aigües internacionals i, d’aquesta manera, regular l’impacte ambiental de les activitats humanes i fomentar la cooperació científica i l’accés equitatiu als beneficis dels recursos genètics marins.

Controlar una àrea tan immensa no és, ni de bon tros, una tasca senzilla. Per això, la Unesco va elaborar una guia de bones pràctiques per facilitar la feina als governs. L’organisme de l’ONU hi ha intentat trobar un equilibri entre «la conservació dels seus valors irreemplaçables» i «les demandes creixents o canviants de desenvolupament socioeconòmic i d’explotació». No serà una tasca fàcil. Nombroses empreses pressionen per emprendre activitats de mineria extractiva en alta mar, fet que suposa una nova amenaça per als fons marins. El govern de Donald Trump no sembla disposat a atendre regulacions internacionals que frenin aquests projectes.

Les organitzacions ecologistes insisteixen en la necessitat de gestionar allò que es protegeix. «Per ser eficaces, les àrees marines protegides han de comptar tant amb marcs de gestió sòlids com amb condicions favorables per assolir els objectius de conservació a llarg termini. Els grans beneficis de conservació només s’aconsegueixen quan s’implementen totalment i es gestionen de manera activa», indica Greenpeace en el seu informe Del compromís a l’acció: assolir l’objectiu 30x30 mitjançant el tractat global dels oceans.

Per part seva, José García Charton aposta per una gestió de proximitat. «Si es permetés que municipis o comunitats posessin en marxa les seves pròpies àrees marines protegides, el ritme de creació augmentaria i es guanyaria en eficiència en la gestió i l’equitat en el repartiment dels beneficis obtinguts», conclou.