Primers èxits en el difícil repte de salvar el gall salvatge ibèric

El gall salvatge, uns dels ocells més emblemàtics de la península Ibèrica, està a la vora de la desaparició. No obstant això, comencen a sorgir motius per a l’esperança, derivats de l’èxit que experimenta el procés de cria en captivitat posat en marxa fa pocs anys.

El 2018, l’espècie va ser catalogada en perill crític a Espanya i, amb la coordinació del Ministeri per a la Transició Ecològica, es va crear un grup de treball que va desplegar tot un programa destinat a frenar el que ja semblava impossible: salvar el gall salvatge. Seguiment genètic de poblacions, control de depredadors, recuperar el seu hàbitat i reforçar el programa de cria en captivitat van ser algunes de les mesures.

D’aquesta manera, el seguiment genètic ha permès constatar que els galls salvatges cantàbrics i pirinencs són en realitat dues subespècies del denominat ara gall salvatge ibèric, que agrupa a ambdues.

Segons els últims censos, el 2024 hi havia 209 exemplars de gall salvatge cantàbric, davant dels 191 estimats el 2019, la qual cosa suposa una millora del 8%. Dos terços de la població són a Lleó i el terç restant a Astúries.

A l’Aragó hi ha uns 320 exemplars de gall salvatge pirinenc, una mica més del calculat inicialment, mentre que les poblacions de Catalunya estarien en pitjor situació: han passat de 455 exemplars mascles el 2005 a 245 el 2025.

«Hem donat amb la tecla»

El fet que les poblacions cantàbrica i pirinenca formin part de la mateixa unitat evolutiva permet unificar-les en el procés reproductor que se segueix al centre de cria de Valsemana (Lleó), creat després de catalogar l’espècie en perill crític d’extinció.

Després de provar diverses tècniques «sembla que hem donat amb la tecla» per a una cria en captivitat amb èxit (més del 70% dels pollets sobreviu) que ja va permetre aconseguir un estoc reproductor de 76 exemplars en la meitat del temps previst, explica a Efe Verd David Cubero, de la Conselleria de Medi Ambient de Castella i Lleó.

Al centre treballen amb tècniques com la incubació artificial (cria de pollets sense femella de posades extretes del camp) i la inseminació artificial. Gràcies a ambdues, l’any passat van aconseguir produir 76 pollets de gall salvatge.

Aproximadament, la meitat d’aquests pollets es van destinar a estoc reproductor i l’altra meitat a alliberament. Gran part d’aquests exemplars (29) es van deixar anar la tardor de l’any passat i la resta es deixaran anar el proper mes de juny. No obstant això, d’aquests 29 galls salvatges alliberats la passada tardor, només ha aconseguit sobreviure una femella. La dada positiva és que se sap que aquesta femella està en zona de reproducció del gall salvatge, amb presència d’exemplars silvestres, la qual cosa suposa una «notícia extraordinària», ha destacat Cubero a Efe Verda.

Per facilitar la seva adaptació al medi, els galls salvatges són alliberats primer en voladors, recintes tancats dissenyats específicament per a l’espècie i en els quals passen entre 15 i 20 dies abans de ser deixats anar al camp. Es tracta d’ «alliberaments tous», una cosa similar al que es fa amb els linxs.

Malgrat la baixa supervivència (3%), el primer alliberament ha estat positiu perquè el nivell de dispersió dels exemplars ha estat «molt baix», cosa que significa que l’hàbitat és adequat i, a més, permet treballar molt bé el control de predació, la principal amenaça per al gall salvatge.

Gairebé tots els exemplars alliberats van morir els primers dies, sobretot depredats per guineus, la qual cosa demostra que s’han reduït els atacs de marta, fins ara màxima depredadora de l’espècie, i que cal reforçar la de la guineu.

«Hem aconseguit donar amb la tecla en el programa de cria en captivitat i ara cal treballar a adaptar bé els protocols d’alliberament i els treballs previs necessaris en les àrees de reintroducció», assenyala Cubero.