Les dues cares de l’elevada demanda de minerals crítics

A mesura que el món accelera la seva transició cap a les energies netes, els minerals crítics (liti, cobalt, grafit, níquel i coure) s’han convertit en el nou petroli del segle XXI. Des dels panells solars fins a les bateries dels telèfons mòbils o dels cotxes elèctrics, aquests elements són crucials per a abandonar els combustibles fòssils. Les xifres que utilitza la Conferència de l’ONU sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD) són tan vertiginoses com reveladores. La demanda de liti creixerà més del 350% per a 2040, mentre que la de grafit superarà el 130%.

L’informe Global Trade Update de la UNCTAD dibuixa un panorama d’oportunitats històriques, però també de greus riscos, per als països en desenvolupament. Aquests països posseeixen la major part de les reserves mundials de minerals crítics (Àfrica concentra aproximadament el 25% del total), però la història es repeteix: la gran majoria d’aquestes nacions continuen atrapades en el paper de mers extractors de matèria primera, mentre la riquesa real es genera en les plantes de processament d’uns pocs països.

L’informe assenyala que l’oferta de minerals crítics continua estant altament concentrada. El 2025, la República Democràtica del Congo va acaparar el 74% de la producció mundial de cobalt. La Xina va produir el 78% del grafit natural. I Austràlia, Xile i la Xina, junts, van produir més del 70% del liti.

La Xina: la paella pel mànec

Però l’asimetria més aclaparadora es dona en el refinament i el processament, que és on realment es crea el valor d’aquests materials. La Xina juga un paper dominant en el refinament de diversos minerals crítics, i Indonèsia ja representa el 43% de la capacitat mundial de refinatge de níquel. La paradoxa que es produeix, subratlla l’informe, és que els països en desenvolupament que són rics en aquests minerals continuen exportant matèries primeres, mentre que el processament i la fabricació (de valor més elevat) es duen a terme en altres latituds.

Davant aquest panorama, la política comercial s’ha convertit en una arma estratègica. Tant els països productors com els grans importadors la utilitzen per a assegurar-se l’accés als minerals i reforçar la seva indústria. Moviments com el de Donald Trump intentant apoderar-se de Groenlàndia poden explicar-se també pel seu desig de controlar els seus minerals.

«Des del 2020 s’han introduït prop de 100 noves mesures relatives a l’exportació de minerals crítics», comptabilitza l’ONU: 37 exigències de llicència, 31 impostos, 29 prohibicions de venda a l’exterior i una quota. La República Democràtica del Congo encapçala la llista en el nombre de normes, seguida de la Xina i Indonèsia.

Aquests controls permeten als països rics en minerals captar més valor en el seu propi territori, en fomentar el processament local en lloc d’exportar la matèria primera en brut. Però també poden reforçar (o afeblir) les cadenes de subministrament globals.

I, al seu torn, els grans importadors responen amb les seves pròpies estratègies. La Unió Europea ha aprovat la seva Llei de matèries primeres Fonamentals, amb objectius per a 2030; el Japó subvenciona fins al 50% dels costos de projectes miners i de refinatge, i els Estats Units va posar en marxa el 2026 una reserva estratègica de 12.000 milions de dòlars batejada com Project Vault.

Els acords de col·laboració entre països també s’han multiplicat. L’informe analitza 73 pactes sobre minerals crítics, 58 d’aquests signats des del 2022, que entrellacen política comercial, industrial i d’inversió. La majoria continuen centrats en l’extracció i ofereixen poques garanties perquè els països en desenvolupament avancin cap a les fases més rendibles.