La llegenda. La Fura dels Baus és llegendària. Una de les expressions, ja no només teatral, sinó artística més importants que s'han gaudit mai, aquí on vulgueu. I també una de les més contradictòries en la seva evolució.

Però comencem per l'inici. Accions i Suz/0/Suz marquen a mitjans de la dècada dels vuitanta el denominat llenguatge furero, amb el seu esperit pur, mític, viu, ancestral, autèntic, salvatge, ... Per molts una meravella d'una potència només comparable al teatre de Thadeus Kantor, potser l'única adaptació pràctica dels postulats teòrics d'Antonin Artaud i, segons Alejandro Jodorowsky, -com em va declarar en una entrevista realitzada per a Regió7- «el teatre que jo sempre hauria volgut realitzar».

Malgrat la seva popularitat creixent, l'any 1992 la flama dels Jocs Olímpics de Barcelona va fer explotar definitivament un grup de creadors que només volien passar-s'ho bé, però que van entendre immediatament que havien tocat amb una font directa a l'inconscient col·lectiu, a quelcom primigeni que ens interpelava a tots amb una força insospitada.

Part dels problemes de la Fura també han nascut d'un dels seus elogis: la seva complexitat, que sovint l'ha portat a nombroses contradiccions. La Fura són moltes persones i que pensen molt diferent. I fer compatible això ha estat gairebé impossible, tot i que sembla evident que segueixen vius perquè n'hi ha molts d'ells que són creadors de primer ordre, des de diferents disciplines. Expandir-se fent que aquests noms individuals puguin exercir el seu talent ha donat com a resultat alguns dels millors moments que l'òpera i el teatre de carrer han ofert a nivell contemporani, tot i que també a una certa irregularitat i a una actitud de franquícia acaparadora que no sempre els ha afavorit. Fer simultani el llenguatge furero amb altres artistes que han servit d'inspiració o col·laboració els ha permès créixer, tot i que tothom enyora la identitat gairebé sobrenatural dels seus inicis.

Potser la Fura del principi no tornarà mai ja que avui en dia els teatres no permeten fer les mateixes coses que als vuitanta i ningú contractarà a una companyia que si t'enganxa desprevingut al mig del carrer et pot fer despullar o et pot escupir a la cara un cap de pollastre acabat d'arrencar amb la boca per part d'un dels intèrprets. La Fura ha posat l'adaptació als temps i la seva adinerada supervivència per damunt de qualsevol altre valor. I ha vençut. Tot i que pagant un preu artístic necessari. Hauria estat molt interessant veure a la Fura convertir-se en un veritable obstacle dels seus temps, en coherència també amb la crueltat d'Artaud, però potser avui no estaríem celebrant el seu increïble periple per l'expressió artística mundial. O potser encara hi ha temps perquè La Fura ens sorprengui. Una companyia així de llegendària n'hauria de ser capaç.

La meva experiència. He tingut la sort de poder treballar amb La Fura dels Baus en tres espectacles internacionals -un d'ells, Afrodita i el judici de Paris encara segueix de gira-. Tres oportunitats molt diferents en les quals vaig entrar en contacte amb l'abrumadora imaginació plàstica de Carlus Padrissa, l'instint escènic implacable de Pere Tantiñá, la capacitat audiovisual sorprenent de Pep Gatell i la insubornable actitud subversiva de Jürgen Müller. Sempre vaig tenir la sensació de viure un moment excepcional al seu costat. Aprendre d'ells és gairebé inevitable i ho considero una de les experiències professionals per encàrrec més valuoses de la meva trajectòria. Són llegendaris i espero -gairebé els ho exigeixo-, que ho segueixin sent.