Moià ha fet aquest dimecres al migdia un viatge retrospectiu per donar a conèixer el segle i mig d’història del seu parc municipal. Fa uns mesos l’Ajuntament el va declarar Bé Cultural d’Interès Local, i avui s'ha convidat veïns i forans a una visita guiada per posar en valor aquest espai de gairebé 18.000 m2 al centre del poble, que s'ha organitzat en el marc de la Festa de l’Arbre Fruiter que s’hi celebra cada 17 d’agost al vespre. Hi han participat mig centenar llarg de persones sota el guiatge de Ramon Tarter, tècnic de Cultura de l’Ajuntament, i de l’enginyer agrícola responsable de la gestió dels espais verds al municipi, Xavier Serrano.

La ruta, d’una hora i mitja de durada, s'ha concentrat a la part superior del parc, concebuda des dels seus orígens com l’autèntic jardí dels Coma, just davant la casa pairal on vivien. L’industrial Josep Coma, el va fer construir el 1877 a imatge dels grans jardins dels empresaris de la burgesia de Barcelona. Se’n conserven els plànols originals, i per això se sap que el parc es manté molt similar als seus orígens. El llac, la cascada sobre el turó que possiblement s’hauria construït amb la terra treta del mateix llac, el pont que la travessa, la miranda i el mirador d’un dels laterals, o el colomar, ja hi eren des dels inicis. Als anys 20 s’hi va fer el passeig dels til·lers o la glorieta noucentista, i a mitjan segle passat, l’entrada amb gàrgoles, la volta amb els murs i baranes del llac, la il·luminació, i una nova xarxa de camins.

Aquesta darrera transformació responia a les necessitats d’ús del parc com a espai públic tenint en compte que no va passar a ser plenament municipal fins el 1940. Des d’aleshores ha estat l’escenari de nombroses activitats, amb la Festa de l’Arbre Fruiter com a principal emblema. Enguany arribava a la 117a edició, si bé en aquesta ocasió el mal temps ha obligat a traslladar els actes d'aquest vespre al local de les Faixes, mentre els tastets de cultura previs s'han suspès.

D’una sequoia a un pinsapo

El parc municipal de Moià presenta una gran varietat paisatgística, amb espècies originàries, com xiprers o plàtans, i altres d’introduïdes després de la construcció.

Destaquen l’alineació de castanyers en semicercle en un lateral del parc, els teixos i cedres al voltant del llac, un passeig de til·lers dels anys 20, o plantacions d’avets i oliveres. Hi havia hagut una gran sequoia, que va morir i ara només en queda la soca, i es conserva un abies pinsapo, de la família dels avets, que segurament és un dels exemplars més alts que s’hi conserven, d’uns 20 metres d’alçada. Totes dues espècies, la primera pròpia de Califòrnia i la segona de la serralada de l’entorn de la localitat malaguenya de Ronda, «van ser descobertes botànicament a final del segle XIX, i això demostra els bons coneixements que en tenia Coma», explicava Serrano.

Recuperació i conservació

Tarter i Serrano defensen l’oportunitat que suposa la declaració del parc com a BCIL per a la seva conservació i projecció. Proposen recuperar-hi elements simbòlics com un safareig, una antiga font, el camí perimetral original, replantar-hi la sequoia, i modernitzar instal·lacions com l’enllumenat o fer-hi arribar el wifi, «però sense danyar la seva part històrica». Igualment destaquen la necessitat de definir un pla d’usos per acotar les activitats que s’hi fan, tenint en compte que «ara el parc pateix molta pressió en alguns punts i caldria adaptar-lo, per exemple, mantenint la part superior com a jardí històric i actes de petit format, i la inferior per als més concorreguts».