Cinquanta anys al costat de les motos
El Moto Club Moià recorda en una exposició els 50 anys (llargs) de la seva fundació i el mig segle de la popular prova de les 24 hores de Moià, que va arribar a ser una de les grans cites del món del motor a Catalunya. La mostra ja es pot veure a la Casa Museu Rafel Casanova, però s’inaugura el proper dia 9 de setembre.
Jaume Cirera,que va ser fundador de l’entitat, recorda que l’any de fundació és el 1971 i que la primera cita amb les 24h és de l’any següent. L’any passat ja es va fer una petita exposició, però enguany han disposat de la sala del museu fins a finals de desembre i ha estat l’oportunitat per fer la mostra completa. S’aniran fent canvis en l’exposició permanent cada sis setmanes. S’hi podran veure fotografies, audiovisuals, pòsters de les diferents edicions, plafons explicatius i dels noms dels guanyadors de les diferents curses dutes a terme al llarg dels anys, una moto de la 1a edició, el primer ordinador a una cursa de 24 hores, algunes copes i un recull de les revistes socials que el Moto Club Moià publicava.
A finals de l’any 1971, el Moto Club Moià començava a estar actiu. Tot i que un dels principals fundadors va ser Jaume Cirera, el primer president va ser-ne Joan Argemí. La gran aventura de l’entitat va ser fer les 24 hores de Moià, l’any 1972. Era una carrera de muntanya, no s’havia fet mai. Altres carreres precedents eren les 24 hores de Montjuïc o carreres europees que es corrien sobre asfalt i amb el circuit il·luminat. «La diferència d’aquestes carreres amb el circuit que suggeríem nosaltres era que les motos havien de portar llum pròpia en un circuit d’entre quatre i cinc quilòmetres», comenta Joan Argemí, president del Moto Club Moià de 1971 al 1975. Segons Argemí, aquest fet va provocar un rebombori, ja que el director de cursa, un càrrec oficial que assistia a les proves, va rebre un advertiment de la Federació Espanyola de Motociclisme. La Federació creia que la proposta de circuit era « intolerable», perquè no hi havia cap reglament i en un accident s’hi podien perdre vides. «A causa d’aquest enrenou, es va redactar un nou reglament que definia les característiques de curses per asfalt i motocròs», apunta Argemí.
Més enllà de les curses de les 24 hores de Moià, el club també organitzava activitats paral·leles. «Eren 24 hores que donaven molt de si», puntualitza Aregemí. «Organitzaven tornejos de futbol sala, d’escacs, cinema a la fresca, i teníem una emissora de ràdio per retransmetre durant les 24 hores de la cursa», explica. «Hi havia fins i tot nois de quinze anys que corrien la cursa. Per a ells, era la primera nit fora de casa, i és clar, s’havien de muntar activitats», riu Argemí.
Normalment la cursa de 24 hores se celebrava entre setembre i octubre. «El motiu principal era perquè es necessitaven camps disponibles per muntar-hi el recorregut, un pàrquing, etc. Per això s’intentava fer entre la collita i la sembra», explica Jaume Codina, ex president de la Federació Catalana i Espanyola de Motociclisme, president del Moto Club Moià del 1988 al 1989 i actual president. «També es miraven les hores de llum, per desomptat ». Segons explica Codina, també hi va haver alguna excepció. Algun any es va haver de celebrar la carrera al juliol, però hi havia massa pols. I algun altre any al novembre, però feia massa fred tenint en compte que també es corria de nit. Un altre factor que s’havia de tenir en comptes és que no coincidís amb el calendari de proves d’Enduro. Tot i així, el club també va tenir les seves dificultats econòmiques per subsistir i tirar endavant. En el plafó dels campions de les 24 hores de Moià, just a l’entrada de l’exposició, es pot comprovar que algun any no es va poder celebrar la prova. El club estava endeutat i fins que no va poder liquidar el deute no es va poder córrer. Per altra banda, si plovia, el circuit s’enfangava i s’havia d’escurçar. «Aleshores els corredors feien més voltes perquè el circuit era menor», comenta Ferran Llussà, president del club des de 1989 al 2004.
Si bé la carrera de les 24 hores de Moià va ser sempre la cirereta del pastís, també hi havia altres curses que organitzava el Moto Club Moià. Per exemple, les cinc hores d’or de Moià. Des del Club tenien la intenció que fos una cursa de resistència, semblant a una cursa d’enduro d’uns cinc quilòmetres. Però al veure que els corredors més punters mantenien el nivell d’intensitat durant les cinc hores, al cap de cinc edicions es va reduir a tres hores. «Per un sol corredor és difícil mantenir una intensitat tant elevada i durant tantes hores», comenta Codina. Més endavant, la cursa es va reduir fins a noranta minuts. Com a trofeu es va dissenyar un casc petit pels tres primers finalistes que es banyava d’or, de plata o bronze. En les últimes edicions, «aquest premi es va deixar de fer perquè el preu era massa elevat».
Les bicicletes també van passar a formar part del Moto Club Moià. Segons explica Llussà, va ser el primer club de Catalunya que va organitzar una cursa de resistència ciclista i se’n van celebrar vint-i-cinc edicions de la popular curs de quatre hores. A la primera edició hi van participar 11 equips de quatre pilots i l’any amb més equips va ser el 1991 amb 96 equips de quatre pilots. «Vèiem els grans córrer amb moto i nosaltres encara érem nens. L’única forma d’imitar-los i poder córrer com ells era amb les bicicletes», comenta Llussà. La cursa consistia a córrer de set de la tarda a onze de la nit per tenir dues hores de claror i dues de foscor. També es corria per equips, tot i que ni amb BTT’s ni Monty’s, sinó amb bicicletes marca BH model Califòrnia o altrament dites «de passeig». Aquestes eren les més típiques dels anys 80. Quan el Moto Club Moià va deixar de fer aquesta carrera ciclista, va aparèixer Bike Moià, un altre club de Moià que els va demanar permís per continuar-les.
Del circuit nòmada al circuit verd
Des del 1972, el club es considerava nòmoada, ja que havia de muntar i desmuntar el circuit cada any. Les primeres edicions es van córrer a Montbrú, als Assistadors, a Comas Nou, fins el 1987 que va arribar el Circuit Verd. Tot i que ha portat algun maldecap amb els permisos, actualment està aprovat com a àrea de motor i publicat al DOGC. Segons Llussà, és l’únic circuit de muntanya de Catalunya homologat. Al circuit s’hi corren curses fora de carretera com trials, resistència, trams quilometrats, ciclomotors, motocròs i enduro.
El Moto Club Moià, més que un club de motos i motor
El Moto Club Moià es va convertir en més que un club de motos. «Abans que es comencessin a celebrar les 24 hores, la gent sabia l’existència del moto club, però ho relacionaven amb una activitat que es feia fora del poble», explica Jaume Codina, president del club de 1988 al 1989 i actual president. Però més endavant, la gent del poble, estiuejants, turistes i acompanyants dels pilots s’ajuntaven per un objectiu comú: la cursa de les 24 hores.
Així doncs, el Moto Club Moià va donar a conèixer Moià arreu de Catalunya, però a la vegada va donar un impuls econòmic al poble i a diferents sectors gràcies a l’activitat intersocial del Club. El comerç local també en va sortir molt afavorit i és que la despesa es va sostenir en el temps. Des del Club, no se n’ha fet mai cap càlcul ni aproximació, però era comprovable: gasolina, recanvis de motos, equipament, menjar, begudes, etc. «La quantitat de persones que participaven a la cursa més els visitants i acompanyants, afavorien el poble socialment i econòmicament», comenta Codina.
Avui el Moto Club munta les seves carreres i activitats, però la cursa de les 24 hores no ha tornat des del 2011, ara ja fa dotze anys. «Des del club, sempre ens preguntem i si hi tornéssim? Però el problema és que per la quantitat de controls que hi ha en una cursa d’aquestes dimensions, es necessiten més de cent persones que hi participin i ara són altres temps», comenta Codina. Al llarg d’aquests cinquanta anys, hi han hagut tretze presidents que han fet possible que el Club segueixi viu. A darrere, però, hi han hagut centenars de persones que han construït el Moto Club Moià i han fet possible que s’hagin organitzat més de sis-centes curses al llarg dels cinquanta anys.
Per tancar la celebració d’aquests cinquanta anys, el Moto Club Moià ha organitzat una vetllada pel dia 16 de setembre. El punt de trobada serà al local de Les Faixes a les sis de la tarda. A partir de quarts de set, hi haurà un debat obert a tothom sobre les 24 hores de Moià on hi particparan diferents corredors com els germans Arcarons, el Pep Rovira, entre d’altres. Tot seguit, es presentarà el nou logo del Circuit Verd i el president, Jaume Codina, parlarà sobre les noves tecnologies i el motociclisme off-road. Més tard, a les nou del vespre, hi haurà un sopar informal al Circuit Verd amb pa amb tomàquet i embotits.
La cursa de 24 hores, la més popular a Moià
A la primera cursa de 24 hores celebrada l’any 1972, hi van córrer quinze equips de quatre pilots. Un total de 60 corredors. «En aquell temps, a Catalunya hi havia molts representants de marques de motos com Bultaco, Montesa o SWM. Tristament amb els anys han anat desapareixent», explica Codina. «Un altre punt a favor és que molts corredors també eren de Catalunya. Ara se’n troben arreu de l’Estat, però en aquell moment el focus era a Catalunya», afegeix Codina.
Tal com comenta Argemí, cada equip era de quatre corredors perquè tot i haver establert un reglament pel motociclisme de muntanya, hi havia detalls no especificats que s’havien d’inventar. «Vam decidir que fossin quatre atenent el temps que havien de córrer i a la tensió que havien de suportar. Per exemple, les carreres de resistència per asfalt eren de dos pilots. Per tant, quatre era una mida justa perquè eren sis hores de cursa per a cada pilot», apunta Argemí.
El rècord de corredors va ser un any que van assistir-hi quaranta-quatre equips de quatre corredors, un total de 176. «El reglament també anava variant i algun any van ser equips de tres pilots, però normalment eren de quatre», puntualitza Codina. Des de l’any 2011 que no se celebren les 24 hores per diferents circumstàncies. En primer lloc, per conjuntura econòmica, i en segon terme, per falta de personal. Segons Argemí, és una carrera molt cara de córrer i amb els anys el motociclisme de muntanya ha anat de cara a la professionalització. Algun any s’havia monetitzat la carrera, però només servia per pagar la gasolina.
El club també feia un altre tipus de carrera, les intersocials. Altrament conegudes com a «carreres pirata». «La federació sabia que les fèiem i ho tolerava», comenta Argemí. Aquestes van ser les principals carreres on els pilots es podien donar a conèixer fora de la carretera a Catalunya. «Venia gent de tot arreu i de molt alt nivell de l’època. Als anys vuitanta hi corrien professionals que es preparaven pel Dakar o cares més conegudes com el cuiner Nandu Jubany, o els pilots Josep Rovira, el Jordi Viladoms, el Jordi Arcarons o el Toni Elías (pare)», apunta Argemí. A l’exposició, es poden veure plafons amb els noms dels guanyadors de diferents edicions.
Pep Rovira
Pagès
«Hi havia bon ambient, però es descansava molt poc»
Pep Rovira (1971) nascut a Santa Maria d’Oló va ser un dels corredors de les curses de 24 hores celebrades a Moià amb diferents marques i pilots.
Què el va portar a córrer en moto?
Des de petit que m’agradaven les motos. Sempre que podia li agafava la moto al meu germà. Vaig començar a córrer alguna cursa prop de casa fins que el Narcís Casas de GasGas em va veure i li va agradar com corria. Aleshores em va portar a l’equip de la Federació amb altres corredors.
Quantes curses va córrer?
No ho recordo exactament, però unes quantes.
I recorda quantes carreres de 24 hores va guanyar?
Vaig guanyar tres edicions. L’any 1995 amb KTM, l’any 1996 amb KTM i el 2002 amb Yamaha.
S’hi va dedicar professionalment?
Sí, també. Durant uns quatre anys.
Alguna anècdota que recordi i pugui explicar?
Sempre hi havia molta pols a les curses. Recordo que en una cursa de 24 hores es va espatllar el llum i al ser de nit i haver de córrer amb llum pròpia, em va costar molt acabar aquella volta. També algun any es va estar a punt d’anul·lar la carrera perquè hi havia molt fang al circuit.
En té un bon record en general?
Sí. Hi havia molt bon ambient entre equips i pilots. Però descansàvem i dormíem molt poc. Tot i que cada pilot tenia unes tres hores seguides per dormir, no era suficient.
Per què va deixar de córrer?
Per diverses circumstàncies. Vaig formar la meva família i em va faltar motivació per córrer. A més, vaig posar-me a treballar de pagès fins ara.
