La vivència d’una fotògrafa moianesa des del Delta: «El moment de l’eclipsi total ha estat d’adrenalina al màxim»

L’eclipsi solar d’aquest 12 d’agost ha estat una jornada especialment excepcional per als que han fet de la fotografia la seva passió, sobretot pels que els atrau captar natura i, encara més específicament, tot el relacionat amb els fenòmens astronòmics. Aquesta quadratura del cercle, o aquest cercle virtuós, és el que ha assolit aquest dimecres a quarts de 9 del vespre, en el moment de l’eclipsi total, la moianesa establerta a Monistrol de Calders Susanna Torres, que per a aquesta jornada única es va desplaçar fins a un dels punts privilegiats, el Delta de l’Ebre.

Una jornada de fotografia que pràcticament portava preparant des de feia un any. I el resultat són unes imatges magnífiques del fenomen, de les quals reproduïm algunes de les principals, que per a ella són un veritable tresor i la cirereta d’una experiència viscuda «amb una intensitat increïble». Ho resumeix afirmant que «el moment de plenitud, de l’eclipsi total, ha estat d’adrenalina al màxim». No en va, aconseguir-ho captar de nou des de Catalunya serà materialment (i astronòmicament) impossible.

«Vam passar un dia i, especialment, una tarda de molts nervis, seguint constantment la meteorologia perquè hi havia núvols importants que, sortosament, van marxar a última hora», explica Susanna Torres a Regió7. Una situació, la de tot el seguiment del fenomen amb les seves càmeres (en duia dues), que va viure amb una barreja constant de sensacions, la majoria positives: «ha sigut molt divertit, emocionant i amb molts nervis alhora, i en el moment de l’eclipsi total ha estat una situació d'adrenalina al màxim, de moltes sensacions barrejades». Detalla que amb la càmera amb la qual ha fet tot el seguiment de l’eclipsi ha acabat capturant 450 imatges. I encara en duia una altra amb la qual prenia fotografies de paisatge (en un marc tant incomparable com és el Delta) mentre es produïa el fenomen astronòmic.

Diversos moments a subratllar. D’entrada, que en l'instant que va començar la fase anomenada C2, «que és el moment que es tapava tot el sol i sortien el que es coneix com les perles de baily i l’anell de diamant, ha sigut molt divertit perquè era el moment més estressant, en el qual havíem de disparar en ràfegues per garantir que aconseguíem captar-ho bé, perquè era qüestió de segons. Però ha passat que, just llavors, l’app que utilitzem perquè ens ‘canti’ el temps que queda per començar l’eclipsi total per poder retirar el filtre de la càmera s'ha 'penjat' i no ens ha indicat que ja estàvem a la fase de total». De sobte, detalla, «tots els fotògrafs que érem allà hem dit que no vèiem res amb les ulleres, jo me les he tret un moment, he vist que ja era total i he cridat ‘fora ulleres, fora ulleres!’».

Reitera el moment d’adrenalina màxima que ha suposat aquest instant: «el que era 1 minut i 39 segons que teníem aquí al Delta de l’Ebre de plenitud ens ha semblat que eren 10 segons. Ha estat tot molt ràpid, molt breu. Nosaltres estàvem per les càmeres, però cridàvem d’emoció, i sentíem tot de gent que estava també en altres camps d’arrossos, que igualment cridaven per l’alegria del moment».

Un instant, el de la fase total, «en el qual fins i tot hi ha hagut algú que, per la banda de Camarles, ha disparat algunes palmeres pirotècniques. I era superbonic veure la fase de totalitat i els focs artificials».

D’aquests instants àlgids li ha quedat especialment gravat l’entorn que s’ha generat, l’ambient que s’ha creat. «Miraves endavant i estava tot fosc, l’estrella Vega brillava moltíssim, i miraves a la dreta i a l’esquerra i no era tant de nit com just al davant, tenia una altra tonalitat. Ha estat un moment que ens ha impactat molt».

La bellesa de les aus i el martiri dels mosquits

Un altre moment que recorda amb singularitat. «Abans de la fase de totalitat, quan faltaven uns cinc minuts, ha baixat sensiblement la temperatura, la llum ja era molt tènue i, en aquell instant, les bandades d’ocells, els flamencs, els blauets... han volat tots en grup com si marxessin cap a refugi a fer nit. Ho hem gaudit molt. Llavors teníem les càmeres programades per disparar cada cinc minuts, i pregàvem perquè fos el moment que li tocava disparar i que poguéssim capturar l’eclipsi i els ocells passant per davant. Malauradament, en el meu cas no ha estat així, no sé si algun company ho ha aconseguit. Espero que sí perquè ha estat un moment màgic».

Un fet més anecdòtic, però igualment singular vinculat a l’eclipsi. «En el moment de la totalitat, a part de l’emoció que hem viscut, amb crits d’alegria, el que no ha estat tan divertit és que els mosquits han sortit també com si fos de nit i ens han literalment martiritzat. Perquè, a més a més, ningú no tenia temps de deixar les seves càmeres i espantar-los, perquè estàvem disparant en ràfegues per captar el moment».

Passades unes hores, i fent un primer balanç, afirma que «mirant ara les fotos em sento prou satisfeta. Perquè quan s’ha acabat la fase de totalitat, jo sense voler he mogut la càmera perquè he deixat de disparar amb l’intervalòmetre perquè no em funcionava, i he tocat la càmera i he perdut una mica l’enquadrament. Però tinc tots els instants que buscava i em sento molt feliç».

Susanna Torres conclou que ha estat per a ella «una experiència molt bonica pel fet d’haver-ho pogut compartir amb família, ja que jo hi era amb el meu marit i amb amics. I ha estat sobretot una experiència fantàstica el fet de compartir espai amb molts altres fotògrafs que gaudim d’aquesta passió, i el fet d’ajudar-nos els uns als altres, sobretot en els instants més estressants».

Per aconseguir viure aquesta experiència i obtenir aquests resultats, Susanna Torres ja va fer la reserva de l’allotjament amb un any d’antelació (el juny del 2025).

Torres, que professionalment és treballadora social sanitària, firma les seves boniques imatges a xarxes com a tespero_sotala_pluja (se la pot trobar a Instagram i té pàgina web amb un ampli recull dels seus treballs) i, per exemple, és una de les persones que ha capturat fotografies del fenomen batejat com la ‘flor de sol’, que és el pas dels rajos solars a través de la Roca Foradada de Montserrat, però des de l’angle i època inversos a l’habitual. En la versió de setembre i no de febrer, a l’albada en lloc de la posta i feta des del vessant nord-oest.

Subscriu-te per seguir llegint