Una de les anàlisis més habituals entre els comentaristes del Mundial és diversificar les característiques dels àrbitres entre dues opcions: els de ‘la vella escola’ i els més proclius a seguir les noves directrius de la FIFA. Es refereixen, especialment, al temps afegit a les dues parts. En molts dels partits disputats fins ara, hem vist com sumaven tants minuts al temps reglamentari que l’extra s’arribava a assemblar a la primera meitat d’una pròrroga encoberta. Però també hi ha hagut partits ‘normals’, és a dir que no han excedit dels cinc minuts suplementaris, tot i que cinc ja són molt en relació amb el que estàvem habituats.

Es comença a instal·lar doncs (ja que el Mundial també funciona com a banc de proves de criteris arbitrals) la idea que els partits tendiran a ser més llargs del que solien ser. El fet que la qualificació tècnica es concreti en un ser «de la vella escola» (gairebé com un sinònim d’antiquat) implica que la novetat temporal pot no ser només una moda passatgera d’aquest Mundial tan estrany, sinó que el criteri es consolidarà en les competicions domèstiques. El gest d’alçar la mà esquerra i assenyalar el rellotge de polsera amb la dreta, de manera concloent i amenaçadora, deixarà de ser un brindis al sol per convertir-se en una amenaça certa.

Ha de ser per això (o perquè el Mundial té altres regles, consubstancials a la seva essència, un material condensat, l’espessa acumulació de moments crítics) que els futbolistes perden menys temps. Saben, a hores d’ara, que el teatre més o menys explícit serà sancionat amb minuts de més. El problema serà explicar-ho a tots els que no han sigut mundialistes. Podrien començar pel bolero de Los Panchos. «‘Detén el tiempo en tus manos’», deia, mentre es demanava al rellotge que no marqués les hores per retardar l’adeu de l’estimada. Aplicat als col·legiats, i sense romanticisme pel mig, podria dir-se que ha començat l’era dels faedors de la successió de les coses i les estacions, petits Cronos de negre i amb xiulet.