Això dels bars plens a vessar per disfrutar del Mundial comença a ser habitual. De sobte, les discoteques s’omplen d’argentins que animen Messi, els bars criden al so del Brasil de Neymar i els carrers celebren dia, sí, dia, també. La part bonica de la multiculturalitat. Però el que passarà dimarts és diferent.

«El que tindrà lloc dimarts és clarament un derbi, serà com un clàssic, però dins del Mundial». Anas Haji Nakch és un dels milers d’aficionats residents a Espanya que estan vibrant amb la selecció marroquina. Ell va néixer a Granollers (Barcelona), però la seva família és de Casablanca i aquestes arrels són les que el fan identificar-se i disfrutar de les gestes dels Lleons de l’Atles a la cita mundialista. Unes gestes que han desencadenat l’estat d’eufòria entre els 776.223 marroquins que viuen a Espanya.

«Jo he nascut aquí i m’he format aquí, així que a Espanya l’hi dec tot, però dimarts vaig amb el Marroc. Per la meva família, per les meves arrels i perquè al final és una selecció menor que gairebé mai es classifica. Feia 30 anys que no guanyàvem un partit en un Mundial i gairebé 40 que no passàvem de la fase de grups. Aquesta mena de coses no passen amb Espanya». Anas Haji no és l’únic que té el cor una mica dividit.

Mohammad Aarab Al·là, que va arribar fa 19 anys a Catalunya, hauria evitat Espanya. «La majoria tenim el cor dividit, perquè fins ara hem animat totes dues seleccions. Ens agrada el futbol i els dos equips ens representen. És com si et fessin triar entre el pare i la mare».

Tounarouze al-Marjou i Youssef al-Kajbaji ho tenen més clar. Fa poc més d’un any que van arribar a Barcelona procedents d’Agadir i estan vivint el Mundial com una aventura que mentalment els torna a casa. «Mai he seguit gaire el futbol, però aquest Mundial em fa sentir a prop dels meus. Disfrutar-lo en un bar amb altres marroquins és una sensació indescriptible», explica el Tounarouze.

Abde, Hakimi....

El Youssef afegeix: «Vaig venir aquí per estudis i em sento 100% marroquí, això ho estic vivint com el que és, una cosa històrica que podré explicar als meus fills». Tots dos ja tenen lloc reservat a l’Alrouche Restaurante del Maremàgnum, «perquè veure’l amb gent del nostre país és molt millor que disfrutar-lo sols; ens fa sentir que som part d’alguna cosa». 

Aquest establiment serà, junt amb molts bars i restaurants del Raval, un dels punts de concentració de l’afició marroquina a Barcelona. S’esperen moltes samarretes d’Ez Abde, també d’Achraf Hakimi i de tots aquests jugadors nascuts a Europa que encara estrenyen més el vincle amb els aficionats residents a Espanya.

«Que la majoria d’ells hagin nascut a Europa fa que ens hi sentim més identificats. Són com molts de nosaltres, jugadors que han nascut i s’han format aquí. Són part d’aquest col·lectiu que, com jo, es considera immigrant, però no ho és. I això fa encara més especial el que estan aconseguint en aquest Mundial».

Evitar els incidents

De fet, el Marroc és la selecció amb més jugadors no nascuts al seu país. Catorze dels vint-i-sis integrants del combinat marroquí van néixer a Europa, més de la meitat de l’equip. I les caramboles del futbol i de la vida han decidit que pel camí cap al ceptre mundialista es trobin dos dels països del Vell Continent que més famílies marroquines allotgen. Primer va ser Bèlgica. Ara, toca Espanya. I, fent la mirada enrere al que va passar a Brussel·les després de la victòria en la fase de grups, n’hi ha que temen que el focus es posi on no s’ha de posar: lluny del camp de futbol.

«Si guanyen, ho celebrarem, és clar que sí, però amb respecte», explica el Mohammad. «Sortiré al carrer, cantaré, ballaré i em deixaré portar», diu el Youssef, somrient. Comentari a què el Tounarouze afegeix: «Volem disfrutar-lo; és un Mundial i mai havíem viscut això, però ho celebrarem com ho faria qualsevol altra afició, al Maremàgnum, a la plaça de Catalunya, tant és, però pensant només en el futbol».

Anas Haji va un pas més enllà: «No s’ha de mirar cap a un altre costat si hi ha incidents, però és cert que sempre es parla més de tot el que és extraesportiu quan juga segons quina comunitat. Jo tinc la consciència tranquil·la i no he de carregar la culpa de coses que faci gent del meu mateix país. Com diu el meu pare: ‘Hi ha de tot a tot arreu’. Tot i que desgraciadament ja hem après a viure amb segons quines mirades i comentaris».

A la recerca de la germandat

Les seves respostes són contundents i fan referència als aldarulls que van inundar els carrers de Brussel·les després de la victòria a Bèlgica en la fase de grups. Però també als comentaris racistes amb què es van omplir les xarxes socials després de l’aparellament entre el Marroc i Espanya. No volen això, perquè no els representa. I perquè tot i que hagin après a viure amb el racisme volen aprofitar la màgia del futbol per deixar-lo enrere.

El que esperen és germandat, és oblidar el dia a dia durant un moment i poder omplir els carrers del Raval, de Terrassa, de l’Hospitalet, d’on sigui, d’alegria i futbol. I, en aquest punt, tot i que voldrien el pas del Marroc, els és igual si la victòria és per a ‘la Roja’. «Volem celebrar com Espanya el 2010, però que guanyi el millor i, sobretot, que surti tot bé».

Com si el fet que dos cafres es comportessin malament en una celebració de futbol pogués tacar la imatge de tota una comunitat. No volen baralles ni imatges als telenotícies que s’allunyin de la il·lusió de tot un poble que ha tornat a renéixer. I que en cas de derrota continuarà tenint un equip al Mundial.

De fet, Anas Hayi aprofitarà que és festiu per no haver de celebrar els gols al pati de l’escola on treballa com a psicopedagog. Canviarà les aules pel sofà de casa seva i el seu grup d’amics, que també estarà dividit. «Som la meitat marroquins i l’altra meitat espanyols, així que dimarts serà divertit». Dimarts, com diu Mohammad Aarab, guanyarà el futbol. Guanyarem tots.